Pla de Pujalts

Sortim de l’aparcament i anem guanyant alçada pels carrers de Nevà amb tendència sud en direcció a cal Serraïma i el torrent de l’Arnou. Una llarga caminada ens porta a can Baldric de Dalt a on seguirem en direcció sud en cerca del torrent de Cornet, el qual no arribarem a tocar ja que anirem paral·lels seguint senyals de pintura groga que ens faran seguir un sender que finalment acaba per allunar-se del torrent. Anem guanyant metres de forma constant flanquejant el bosc del Cogulló i el cim del Cogulló fins a arribar a trobar les aigües del torrent de coll Roig. Seguint-ne aigües amunt la llera, per terreny dret i costerut i sense traça clara, havent creuat un parell de vegades les aigües, arribem al coll Roig i a un pal indicador d’Itinerannia, el qual ens ensenya el camí per anar en direcció a Campelles, direcció que ens interessa seguir de moment. Ja per terreny més planer que ens permet recuperar forces anem progressant còmodament, deixant al cap de poc un desviament que puja al coll de Coma Ermada i que es pot agafar si no es vol fer tan llarg el camí.
Nosaltres en aquesta ocasió seguim recte per la pista principal i passem pels torrents de la Cometa i el del pla dels Avets i ens plantem al coll de Prat de Jou. Un pal indicador ens diu que hem de seguir en sentit SO per anar al refugi de la Covil i això és el que fem. Girem a la dreta i ens incorporem a una nova pista que inicia una sostinguda pujada en sentit més o menys sud que al cap d’uns 1.150 metres ens deixa al refugi forestal de la Covil.
A partir d’aquest punt deixem la pista i continuem pel dret, desconec si hi ha camí, en sentit SO, sense un camí definit, en direcció a un abeurador que es veu en aquella direcció. El pendent es va accentuant segons anem progressant i arribem al punt desitjat. Sembla que ens trobem a la font del Marge. A partir d’aquest punt el pendent es fa més fort i fem un flanqueig en sentit sud, en direcció a la zona arbrada, mirant de fer més suau la progressió. Quan som a l’arbrat girem a l’oest per continuar pujant i arribem a un segon abeurador. Cal un últim esforç per seguir caminant en el mateix sentit de marxa i guanyar encara 80 metres de desnivell per fer el cim de la Covil. Han calgut una bona dosi de paciència i esforç per fer el cim. Un cim que, repeteixo, és interessant pujar-hi si es vol fer tota la carena de la serra. Si tan sols es té interès a fer el cim de la costa Pubilla es pot evitar venir fins aquí. Però en aquesta ocasió hi hem vingut, així que cal recuperar-se aprofitant per gaudir de les primeres vistes del dia. Si aquest ha estat favorable abastarem un ampli horitzó.
Un llarg descens per terreny molt obert i mancat de vegetació ens baixa al coll de la Coma Ermada.
Ja hem anat veient el que ens espera per fer el cim objectiu del dia. Ens cal un llarg i fatigant ascens de 185 metres per poder fer-nos la foto del cim al Pla de Pujalts, nom oficial d’aquest cim segons el Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya, tot i que també se’l coneix amb el nom de Costa Pubilla. Ara les vistes són més àmplies que les obtingudes des de la Covil. Si no ho hem fet ja, aquest és un punt excel·lent per fer un mos ja que el cim convida a estar-s’hi una llarga estona, en el cas que la meteorologia sigui l’adequada. Quan ja en tinguem prou, plantegem el descens. Com que al grup no som de rutes lineals el que fem és seguir en el mateix sentit de la marxa per anar fent la carena. Així fem un baixa i puja per fer el tossal de Meians, per l’ICGC o roc dels Llamps, per l’editorial Alpina segons el seu mapa de Montgrony. No ens hi estem gaire ja que tot allò que es veu ja ho hem vist anteriorment. Continuem el descens per la mateixa carena i busquem un búnquer o niu de metralladora, que trobem gràcies al pedregam que l’envolta. Si no fos per això penso que passaria desapercebut ja que resta una mica apartat, uns tres o quatre metres, del camí. Es troba ben bé al caire. Es pot entrar a dintre i veure allò que veien els ocupants del nínxol. Penso que devien ser franctiradors perquè déu-n’hi-do.
Bé, d’aquest punt seguim davallant i arribem al coll de Bona. Per la dreta se’n va un sender que permet escapar en direcció a Nevà i fer així més curt però la nostra intenció és anar per la carena i arribar fins allà on les forces ho permetin. Per això passem de llarg el coll i tornem a enfilar per carena en cerca de l’Emperadora. Ja les forces van escassejant però el trànsit és de bon fer gràcies al tipus de terreny que trepitgem. Un nou descens ens porta al coll del Remoló i es pot tornar a escurçar camí però nosaltres, entossudits, una altra vegada guanyem metres per pujar a la cota següent. Ens cal guanyar uns 140 metres de desnivell per fer el cim de la pedra Picada. Des d’aquesta talaia veiem tot el que resta de carena fins a la Creueta i el que és pitjor, el que hauríem de fer per tornar al punt d’inici. De moment no queda altre remei que anar endavant ja que nosaltres, com diu l’acudit, mai retornem sobre les nostres passes. Amb aquest sentiment ens plantem al collet de les Fontetes de Castellar i arribem a un pal indicador a on, ja sí, decidim acabar amb la idea de fer la carena i iniciem el descens en direcció a Nevà seguint els senyals d’Itinerannia.
Un flanqueig per camí de bestiar, molt precari ,i humit quan el vam recórrer nosaltres, ens baixa a trobar un altre pal d’Itinerannia que indica que ens trobem a la costa Borda. Seguim en sentit SE en direcció a Nevà, fent cas de l’indicador de direcció i els senyals grocs, i arribem als plans de Nevà i a un nou pal indicador. Seguint els senyals acabem per sortir a una pista. Segons els mapes, seguint-la s’acaba arribant a Nevà però no volem anar per aquest tipus d’infraestructura així que en un moment donat, seguint uns senyals, deixem la pista i agafem un sender, evident, que baixa en sentit nord-est, en direcció al torrent de Meià.
En aquest track que presento en aquesta ocasió, en un moment determinat, quan anem seguint un filat i el terreny és molt herbós, perdo els senyals de pintura i consegüentment el camí, així que improviso com puc i em surt bé, ja que arribem a una pista que ens porta a enllaçar amb una altra pista formigonada a l’alçada d’una hípica. Seguint aquesta pista acabem al punt d’inici de la caminada i punt final d’aquesta proposta.
Ara un afegit.
La segona vegada que vaig fer una altra sortida per aquestes contrades no ens vam perdre pel camí
Potser la primera vegada no hi havia senyals i potser jo no vaig saber veure-les. El cas és que ara sí que n’hi ha.
Si en cap moment pensem que hem perdut els senyals grocs de pintura cal aturar-se i mirar bé ja que els senyals hi són. I si cal, s’ha de recular fins a l’últim senyal trobat i tornar a començar. Això és almenys el que diu el «manual».