Pilar, La Corunya

Començo a caminar en sentit nord, pujant per l’únic carrer de Pedrouzos en pendent positiu. No gaire més amunt deixo el carrer per girar a la dreta, en sentit nord-est. Aquesta pista, molt clara, puja moderadament fent-me passar per una finca en la qual es treballa la vinya i la mel. Més endavant lliura el llit del rego Pedrouzos i gira en sentit sud-est. Continuo en ascens i arribo al punt compromès del dia.
Trobo un desdoblament del camí. La veritat és que un dels braços del mateix no és tal, ja que es tracta d’un espai de recent obertura, consistent en vegetació aixafada pel pas d’algun vehicle pesat. El camí per mi plantejat segueix per la pista, precària, que segueix per la meva dreta, en sentit sud-est, però ja intueixo problemes atès que la vegetació comença a guanyar terreny.
L’inici no és complicat, però segons vaig avançant la traça es va tancant. Més endavant el camí gira a l’esquerra i arribo a una nova bifurcació. Aquí ja veig que ni per una banda ni per l’altra no ho tindré fàcil, així que desisteixo. Dono unes quantes voltes intentant buscar algun pas alternatiu, per dins de les plantacions d’eucaliptus però no trobo la manera d’avançar. Decideixo recular i provar sort per l’altra banda.
Arribo a l’entroncament anteriorment abandonat i progresso ara per la senda que ha deixat la vegetació aixafada i em fico a una parcel·la recentment desemboscada. La travesso, primer en sentit nord i més endavant en sentit est i finalment torno a connectar amb el camí pel qual havia d’haver pujat. Ja no trobaré més problemes en tot el recorregut.
Ja en el bon camí, proper a la corda de la muntanya, prenc la pista en sentit nord per girar més endavant lleugerament al nord-est, moment en el qual la traça comença a guanyar altura de nou. Quan el terreny s’aplana trobo a la meva dreta una nova pista. L’agafo i inicio un lleuger descens en sentit sud-est i més endavant totalment sud per anar a la recerca de la carretera que permet l’accés en vehicle al cim.
Passo al costat dels pilars de dos dels molins. En el segon d’ells deixo la carretera, ja que trobo una perduda senda que em permet anar en direcció a un tercer molí. Supero la seva base i trobo de nou la carretera. Aquesta vegada continuo per ella fins a trobar un promontori rocós al qual em fa gràcia encimbellar-me i donar així un aire més “alpinista” a la caminada. A simple vista sembla que fins i tot em trobo a més altura de la qual es troba el vèrtex geodèsic del cim, només uns quants passos més al sud de la posició a la qual em trobo. Baixo de la roca i m’encamino al cim, on arribo en escassos dos o tres minuts.
Pujat al pedestal del vèrtex geodèsic confirmo que em trobo en el punt més alt de la muntanya, atès que la roca anteriorment conquistada s’observa una mica més baixa. Des de la meva posició observo que per la zona hi ha diverses estructures o construccions que es poden visitar, però l’existència dels molins, el soroll que generen les seves aspes batudes pel vent, i l’escàs horitzó visual que la boira em permet no fan venir de gust romandre llarg temps en el cim. Dues o tres fotos i toca retornar.
Inicio el descens prenent la pista que baixa en sentit sud-est, creuant la zona denominada Coto da Anduriña. Més avall potser existia la possibilitat de seguir en la mateixa direcció, fent servir una possible senda que s’introdueix en la vegetació, però la pista, evident, gira en sentit nord-est per seguir el descens fins a connectar amb una pista apta per a vehicles. Qualsevol direcció que prenguem serà vàlida, però allargant el recorregut.
En aquest cas continuo un parell de metres la pista, en sentit nord-est, fins a trobar a la meva dreta un sender que segueix en baixada, encarat més al nord-est que la pista. El sender em porta a una tanca. La travesso i començo a caminar, gairebé de forma plana, per una estupenda pista encatifada d’herba, que es fica en un bonic bosc de pi. El tranquil i bonic desplaçament em porta a trobar, després d’una bona estona, una nova porta, en aquest cas més filat que una altra cosa, de superació més “atlètica”. Aquesta pista acaba quan es troba amb una altra que ve d’O Pereiro.
La prenc en sentit nord-oest i més endavant l’abandono per prendre una altra que surt en sentit sud-oest, just quan la pista per la qual camino agafa pendent positiva. Aquesta nova pista, més precària, acaba per trobar la que ve de Tabeira. La segueixo en sentit nord-oest per poc temps atès que de seguida trobo un nou desviament.
En aquesta ocasió prenc la pista que segueix per l’esquerra, en sentit oest. Aquesta nova pista, ja sense més desviaments, em porta de nou a Pedrouzos, punt final d’aquesta proposta.