Pic Negre d’Envalira

Sortim de l’aparcament i prenem la pista que tenim ben visible i que flanqueja el vessant de la muntanya en sentit SE i que de mica en mica va remuntant i girant encara més graus cap al SE. Al cap de poc tenim l’opció de deixar la pista i seguir altra que ens porta a l’estany de les Abelletes. Al meu cas així ho vaig fer però també es pot deixar aquest estany per a la tornada. A l’estiu sembla que fins a l’estany s’arriba en turisme normal.
De l’estany surt un corriol que en fàcil però sostinguda pujada ens torna de nou a la pista d’esquí just en un punt en el qual podem seguir per la pista més evident, la qual fa una llarga marrada per guanyar altura o podem seguir més a l’esquerra per un altre tros de pista més pendent i que puja molt fort a la cerca d’una estructura de fusta que sosté un panell informatiu. Ambdues opcions conflueixen més endavant. A l’estiu sembla que aquest punt és accessible en vehicle tot terreny.
Ens hem de fixar en un corriol senyalitzat amb un punt de pintura blava, o més fàcil encara, en tres fites de pedres al mig del pla al qual hem arribat. Tant el punt de pintura com les fites una mica més endavant, assenyalen el començament del sender que permet transitar entre els grans blocs de pedra que tenim entre nosaltres i la base del coll dels Isards. El camí és molt fressat i està força ben senyalitzat. Un parell o tres de marrades per sender en fort pendent i assolim el coll. També es pot fer servir la via ferrata que trobem a mitja pujada i que ens porta a la carena d’accés als cims dels Envalira.
Des del coll hi ha qui com jo continua pel sender senyalitzat però també he vist ressenyes de gent que puja directament per la cresta de la dreta per estalviar-se perdre uns pocs metres de desnivell. En el meu cas segueixo el clar sender senyalitzat. Perdrem no més de 10 o 15 metres de desnivell a canvi de transitar per un còmode i agradable camí que ens porta als peus del port de Fontnegra.
Quan som al port se’ns obre una impressionant vista de la portella Blanca i els cims dels Engorgs, Puigpedrós i Peiraforca. Si tenim forces, ens podem desviar cap a l’E per atacar el cim del pic del port de Fontnegra, o deixar-lo per a la tornada. Ens trobem ara amb terreny molt més amable, ja que tenim davant nostre el suau vessant SE de la muntanya.
Ens dirigim en suau ascens, encarats més o menys a l’O, a la cerca del caire de la muntanya i del final de la cresta que puja del coll dels Isards. De sobte veiem els dos pics i el camí que ens hi porta. El cos s’anima i el cap fa que pujar sembli un passeig. Faig primer el pic Negre d’Envalira (segons l’editorial Alpina), no fos cas que el fort vent em posi problemes per fer el pic d’Envalira. Finalment els faig tots dos però abandono la idea de fer el recorregut circular i opto per tornar desfent camí i em prenc la llibertat de fer recte, muntanya avall en alguna ocasió, per així estalviar-me pista.