Poca història cal explicar. El camí es troba totalment senyalitzat amb cartells, que en el cas que ens ocupa, ens menen en direcció al Portarró d’Espot.
Tot just començar podem triar entre anar pel refugi Ernest Mallafré o per la riba sud del llac per sortir més enllà del refugi. Per un lloc o per l’altre arribem a un primer punt important ja que deixem per l’esquerra el camí que puja al coll de Monestrero. Més endavant es passa per l’avet de la Solanera, arbre monumental catalogat. Molt més amunt deixem per l’esquerra el camí que porta al Subenuix i encara més amunt, superades les marrades del Port, un altre punt important d’aquesta proposta: el trencall que per la dreta es dirigeix al refugi d’Amitges. En aquesta ressenya, després de fer cim, es torna de nou a aquest punt ja que pernoctarem al refugi.
En deixar aquest trencall el camí fa un parell de marrades i arribem a la coma d’Aiguabella (Ed. Alpina), un bon lloc per a una aturada i recuperar l’alè. Ja es comença a intuir la collada a on ens hem d’adreçar. Un clar i fàcil camí, tot i que en considerable pujada, ens hi porta.
Una vegada al coll, o Portarró, situats a peu de pal indicador, en sentit nord hi ha una gran pedra al mig del prat. Cal anar a trobar-la. Quan hi arribem ja es veu un sender.
Aquest corriol, fitat, és el que permet accedir al cim del pic del Portarró. Per pujar-hi cal superar 300 m de desnivell en poc més d’un quilòmetre de distància per clar sender a l’inici, però a mitja pujada el sender es fa perdedor i cal anar “a la caça de fites”. No n’hi ha, però cap dificultat tècnica ja que aquest cim, diria jo, és dels més fàcils de conquerir del Parc.
Ja hem fet cim i vist i fet tot el que cal fer allà dalt, així que tornem pel mateix camí per recórrer de nou la coma d’Aiguabella i les marrades del Port per trobar de nou el desviament cap al refugi d’Amitges. Hem baixat molts metres així que, ara, cal remuntar pendent. Primer es flanqueja, més o menys de pla, la muntanya. En determinats llocs, el camí esdevé força pedregós però es camina prou bé. Després de molt caminar s’arriba al trencall que es dirigeix al mirador de l’Estany, val la pena acostar-s’hi, són pocs metres.
De nou al camí. No es triga a trobar un altre desviament. En sentit est el camí es dirigeix a la pista que és la que fan servir el taxis, i també molts caminaires, per pujar al refugi. En el nostre cas agafem el trencall, és el GR 11, que en sentit nord-oest puja també al refugi d’Amitges. Passem en primer lloc per l’estany de les Obagues de Ratera i pocs metres més enllà trobem un altre pal indicador. Girem totalment en sentit sud-est i deixem així el GR. Ja, sense pèrdua, amb el refugi clavat a la mirada, encara allà dalt, acabem a la pista dels taxis i finalment arribem al refugi.
Nosaltres hi pernoctem, ja que l’endemà encara tenim feina. La tornada la pots plantejar com vulguis. Nosaltres el farem seguint la pista dels taxis. Vam tenir dubtes ja que del mateix refugi surt un evident sender que va a la recerca dels estanys de la Llosa, camí que surt dibuixat al mapa de la zona de l’Editorial Alpina, però com que anàvem prou cansats no ens vam atrevir a provar-ho. També hi va tenir molt a dir que no vam trobar cap track ni ressenya que fes menció d’aquesta possibilitat, i tampoc vaig pensar a preguntar als guardes del refugi. Sigui com sigui, més enllà de l’estany de Ratera surt un camí que baixa a Sant Maurici passant per la Cascada. Vam baixar per aquest camí, molt més agradable i maco que la pista, sense comparació.