Estada de dos dies a l’Arieja (Auzat), amb la idea inicial de pujar al pic de Sotllo des del refugi de Pinet. Per fer-ho, aparquem a l’Artigue, on s’hi arriba perfectament amb un turisme normal per carretera asfaltada.
Un detall a tenir en compte: hi ha dos llocs per aparcar. Un és uns metres més amunt de l’aparcament «oficial», just al costat dels lavabos i on comença el camí que habitualment s’agafa per iniciar la caminada. L’altre és uns metres més avall, al costat d’una estació elèctrica.
El recorregut el dividim en dues etapes. El primer dia pugem fins al refugi de Pinet, on fem nit. El segon, la idea inicial és pujar al Sotllo i baixar, però la cosa s’acaba allargant: faig també la pica d’Estats i el cap de la Coma de Riufred, mentre que altres companys del grup completen, a més, el Verdaguer i el Montcalm. Després baixem novament al refugi, on fem una breu aturada per recollir els «trastos», i continuem fins a l’aparcament per tornar directament a casa.
Cal tenir present que aquesta segona jornada implica acumular més de 2.000 metres de desnivell negatiu, després d’haver-ne fet uns 1.200 de positius. Potser no seria mala idea plantejar-se una segona nit al refugi i fer la baixada amb més calma.
Tot el recorregut està perfectament senyalitzat, de principi a fi, sobretot amb pintura i fites. La pujada al refugi la fem passant per l’étang Sourd i la baixada, pel GRT (Sender de Gran Recorregut Transfronterer, variant 61).
Primer dia: pujada al refugi de Pinet
La pujada al refugi la fem sense anar a veure la cascada de l’Artigue. Agafem, doncs, el desviament que ens porta cap als orris de Nouzère (Alpina), ja fora del bois de Fontanal.
A partir d’aquí sortim del bosc i quedem completament a cel obert, sense arbres ni ombra. Abandonem el GRT i enfilem cap a l’étang Sourd i, més amunt, fins al refugi de Pinet. Tota una senyora pujada!
Segon dia: pic de Sotllo i volta pels 3.000
Encetem la jornada pel GRT, remuntant la valleta de Barz fins a trobar el desviament cap a l’étang d’Estats. Aquí deixem el GRT i agafem un sender senyalitzat amb el text «Sullo», amb pintura blanca a una pedra, i més endavant amb un cercle de pintura verda.
Per aquest sender arribem a la sortida d’aigües de l’estany d’Estats. Atenció en aquest punt: cal creuar a l’altra banda del rierol i no continuar seguint la pintura verda que queda a la nostra esquerra.
El sender que prenem remunta l’estany per la seva banda de ponent i va guanyant desnivell amb força, sempre ben senyalitzat amb pintura i fites, fins a arribar a la cometa d’Estats. Aquí tornem a enllaçar amb el GRT, que seguim en direcció al port de Sotllo.
No hi arribem, però, perquè la pintura verda ens indica un sender que s’enfila directament cap al cim del pic de Sotllo. Aquest tram és feixuc i, a partir de mitja pujada, presenta alguns trams tècnics en què cal fer servir les mans en diversos punts.
No intentem desplaçar-nos al Sotllo Nord: no ho veiem prou clar i la jornada encara es preveu llarga. A més, alguns membres del grup tenen ganes d’arribar també a la pica d’Estats i a altres 3.000 propers. Al final també em convencen a mi, així que toca allargar la jornada.
Sense gaire cosa més a explicar, desfem camí fins a trobar de nou el sender i, evitant anar al port de Sotllo per pujar per la cresta directament al pic Verdaguer, seguim el GRT, molt transitat i evident, fins al coll de la Cometa. Des d’aquí continuem pel sender PR, senyalitzat amb pintura groga, en direcció a la pica d’Estats.
Anem encadenant cims: pica d’Estats, Verdaguer, cap de la Coma de Riufred i Montcalm. Jo no pujo ni al Verdaguer ni al Montcalm, ja que tots dos els tenia assolits d’altres ocasions.
Tots junts de nou al coll de Riufred iniciem el descens fins a l’Artigue tornant de nou al coll de la Cometa, on agafem ara el desviament de Pinet, on recuperem de nou el GRT per iniciar el descens cap al refugi.
Aquesta baixada presenta alguns trams amb força pendent. Esta tota molt bé senyalitzada, però cal anar-hi a l’aguait i amb compte. Calma i bona traça. Una vegada arribem al punt on, durant la pujada, havíem abandonat el GRT, el sender es torna molt més amable.
Fem una curta aturada al refugi per prendre algun líquid, sòlid o ambdues coses, i de nou en camí, ara sí, definitivament cap a l’Artigue pel GRT.
La baixada, a aquestes alçades de la jornada, es fa dura i amb alguns trams de mal fer. Són poc més de quatre quilòmetres, però a algú, com a mi, se li poden fer molt llargs.
Si es vol gaudir més de la ruta i evitar acabar amb les cames al límit, potser val la pena plantejar-se fer una segona nit al refugi de Pinet.