Pic de Sallafort

El cotxe el vaig aparcar a prop del pont que permet salvar les aigües del Ravaner, just en un petit espai que hi ha al costat del Mas de l’Om. En aquest punt comença, en pujada, una pista de ciment que agafa orientació est. Té pintura groga així que se suposa lliure de restriccions de pas. Aquest viarany puja en primer terme al lloc reservat per a l’heliport i continua, ja més planer i encara asfaltat, fins a l’encontre amb el còrrec de les Pedres. Continuem gairebé de planer, entre camps de vinya de diferents varietats, deixem per la dreta diferents corriols, passem a tocar de les ruïnes del Mas Nou i arribem a la porta que barra el pas a vehicles a l’alçada del Falguerar.
Creuem la porta i ens trobem de nou amb les aigües del Ravaner. Les passem a gual i just a l’altra banda tenim la pista que hem de prendre, a la dreta i després de passar una cadena que hi ha a terra, per deixar el vial que de seguir-lo ens portaria a trobar el sender que ve del coll dels Gascons i del de Vall-llàuria. El nostre camí agafa orientació oest i guanya desnivell paral·lel al còrrec del Clot dels Eus. La pista, en moderada pujada o fins i tot planera, fa un parell de revolts i ens fa passar a tocar d’una torre elèctrica, moment en què comencem a guanyar altura de nou, de forma decidida.
La pista continua fent llaçades i en un revolt hi trobem un desviament que ens permetria anar a Vallbona. No ens interessa ja, així que continuem fent pista en pujada i de nou, després d’unes quantes llaçades , entronquem amb el camí que ve de Vallbona i que era és camí pel qual hauríem d’haver arribat fins aquí. Bé, ja hi som, així que seguim en ascens per tal de recórrer el serrat del Ballador. Comencem a trobar espais que ens ofereixen vistes a diferents llocs, però no al cim. Superem la jaça del Toro i després d’un flanqueig enllacem amb el camí que puja del coll dels Gascons. Som a la font d’en Cassanyes, aigües amb què neix el còrrec del Clot dels Eus.
Agafem un camí com en podíem haver agafat un altre, de fet ara penso que el millor és continuar pel camí fins a la carena rocallosa que es veu més endavant i pujar a tota carena. El nostre track ens fa agafar una espècie de corriol que flanqueja a mig vessant per anar a parar a la mateixa carena. Anem progressant sense camí definit però saltant de traça en traça, esbufegant de tant en tant, fins que trepitgem l’esperó rocós, o munt de rocs, que sostenen la creu de ferro que hi ha unes desenes de metres abans d’arribar al cim. Recuperem l’alè a la creu.
Per terreny molt amable ens acostem, i pugem, al roc que és el punt més alt de la part enterament francesa, el que se suposa és el Sallafort francès. Segons el mapa de Geoportail (IGN francès) fa 978 m, segons el waypoint del GPS 982 m. Més allà, en tota la línia de frontera i segons l’ICGC, hi ha el Sallafort nostre. Segons el mapa 993 m, segons el waypoint del GPS 997 m. Les vistes en ambdós cims són superbes i demanen molta estona de tranquil·litat. Aprofitem per gaudir-ne i descansar, que no sabem què ens espera per baixar.
No ho volem anar a investigar així que desfem terreny fins a arribar uns metres abans de la creu, moment en què tombem a ponent per mirar de trobar el millor terreny que ens deixi entrar al bosc de la Maçana. La baixada no és gaire forta i el terra és herbat amb petits arbres dispersos així que, ara per aquí, ara per allà, trobem una senda que ens permet transitar pel bosc, nu. Hi ha pintura vermella, molt vella, als arbres que ens va portant pel bon camí. Arribem a un encreuament on trobem, per la dreta, el sender que ve del coll dels Gascons i que segons el cartell que hi ha, en unes quantes hores ens tornaria al Rimbau, però per camí ja conegut.
Per l’esquerra, en sentit sud-oest, el camí es dirigeix a la font de Colomates i a les barraques del mateix nom. La nostra primera intenció era anar a aquestes barraques, un altre punt d’interès del recorregut. El camí que hi porta travessa d’est a oest el bosc i fa pinta de ser espectacular, però el deixem per a una altra ocasió. Ara prenem el sender que segueix en descens, en sentit nord-oest, a la recerca del coll d’en Verderol i també del coll de la Plaça d’Armes, així amb aquest sender fem drecera en evitar la font i barraques de les Colomates.
Anem pel cap de la muntanya de forma planera cosa que fa el caminar molt agradable. El volum dels arbres distreu el pensament. De tant en tant ens fan parar els grèvols, espectaculars. Superem el coll d’en Verderol, voltem el puig Rodon, deixem a la dreta un camí alternatiu que també ens serviria, deixem a un costat del camí el corral dels Porcs, un bon aixopluc en cas de necessitat, i acabem al coll de la Plaça d’Armes, als peus de la torre de la Maçana, que roman a l’esquerra del coll. Un cartell de direccions ensenya el sender a prendre per tal de tornar al Rimbau.
Aquí sembla que sortim del bosc de la Maçana, però no de la vegetació. Anem fent camí tenint cura de seguir la traça correcta, no gaire clara en un parell de llocs. Hem de procurar sempre anar el més planer possible fins a arribar a l’encontre d’una pista, als peus del roc del Corb. Un pal ens informa i ens fa fixar-nos-hi. Continuem per la pista no gaire temps. Al cap de poc trobem una fita a terra que ens diu que hem de deixar la pista i entrar de nou a la vegetació. Es tracta d’una drecera que retalla camí per connectar amb una nova pista en la qual anem fent dreceres per estalviar revolts. Al final l’hem de seguir per arribar a un punt estratègic.
A la dreta de la pista, a l’altra banda d’un fil de tanca, hi ha senyals de pintura. Si els seguim, el mapa diu que sortim a Vallbona. Nosaltres no ho vam fer, vam seguir per la pista en còmode passeig descendent per terreny de recent desbrossament o per dreceres en direcció al Rimbau fins a sortir als peus de la línia elèctrica que ja vam veure a la pujada. En aquest punt hi ha també la possibilitat de tombar cap a Vallbona però ja teníem clar que aniríem directes al Rimbau. Continuem pel sender senyalitzat en aquella direcció, clarament encarats a un coll presidit per un promontori rocós.
Al coll deixem el sender, que continua en direcció nord-est, i ens llancem a tomba oberta per un corriol vertiginós i descarnat que, en fort pendent, ens porta a les aigües del Ravaner. Creuem de nou el seu llit i pugem fins a l’asfalt que creua els edificis del Rimbau. Fem l’asfalt que ens separa del cotxe i donem així per acabat aquest recorregut.
Una apreciació personal, ara que hi soc a casa: penso que és més curt baixar a Vallbona pel sender que neix a l’era d’en Gabís però desconec la qualitat del camí a seguir. Tampoc sé si a l’amo dels terrenys el farà gràcia que apareguem per allà.