Sortim del refugi i anem a la recerca de l’estany dels Barbs, pel camí de Carros de Foc. En arribar al final de la pista ens rep un pal de direccions. Cap de les banderes ens serveix en aquesta ocasió. Deixem la traça que continua per la ruta de Carros de Foc i baixem a la recerca de la sortida d’aigües de l’estany de la Munyidera.
En aquest punt es pot plantejar la pujada per dos camins diferents: l’un per la coma d’Amitges, camí que és una variant de la ruta de Carros per anar al refugi de Saboredo. L’altre pel vessant que cau al sud del pic de Saboredo, pel costat oest de les Agulles d’Amitges, aquest més solitari i feréstec. Com que el dia no acompanya, força emboirat, i es veuen clapes de neu als vessants, ens decantem per la primera opció; pugem per la coma d’Amitges, amb la companyia dels típics pals amb el capçal groc que marquen el camí de Carros de Foc.
No ens hem equivocat. Els pals ens ajuden a pujar al coll d’Amitges, no sense abans haver de buscar com evitar les restes de neu que, quan no veiem com, ens fan relliscar, fent encara més dur l’avanç. Sense majors problemes, envoltats per la boira que ens impedeix veure res, continuem del coll al pic de Saboredo.
Al començament arribem a veure alguna fita, però a mesura que pugem les perdem, o no hi són. Cap problema perquè carena amunt, amb el suport d’alguna mà per ajudar i una curta i fàcil grimpada final, es fa cim. Les vistes se suposen superbes, però la boira, ja ho hem dit, ho tapa tot i a nosaltres ens comença a mullar ben mullats, humida que és. Amb aquest panorama tornem a baixar, més o menys pel mateix camí, al coll.
No era la intenció original, la de pujar al pic d’Amitges, però decidim anar-hi. És encara més fàcil que la pujada al pic anterior. Ara hi ha un camí clar i fitat que hi puja. A dalt més del mateix, boira i res més, així que de nou cap avall, ràpid, que sembla que volen caure gotes.
De nou al coll comencem el descens per on hem pujat. Ens ronda pel cap acostar-nos a les Agulles, que hem llegit que la Gran té un punt feble per on atacar-la, però ja plovisqueja i tenim les soles de les botes molt humides de la gespa del camí, així que ho deixem córrer i no parem fins a arribar, per un corriol que voreja l’estany d’Amitges, de nou al refugi, on donem per acabada l’excursió d’avui.