Pic de Peguera

Al final de la presa, quan la carretera s’acaba, comença a enlairar-se el camí, senyalitzat amb pintura groga, que després de diverses llaçades, ens puja a trobar un pal que ens indica la direcció a seguir per pujar a l’estany Gento. Deixem el camí que ens portaria, en descens, a l’estació del telefèric, i seguim pujant, continuant amb el rosari de llaçades. Aquest camí és conegut com a Canal del Pígolo i, sense complicacions a remarcar, ens portarà, primerament, a la font de la Coma d’Espòs.
En aquest punt enllacem amb el camí planer que ve del sud-oest, de la càmara d’aigües de Cabdella. Ja veiem a l’esquerra el primer túnel i les restes de les vies de les vagonetes que els treballadors de la central elèctrica feien servir per transportar material. Girem a l’esquerra i, de pla, anem travessant els túnels que anem trobant pel camí. El tercer és el més llarg però no cal cap llanterna per travessar-lo. Quan ens en volem adonar, ja som a l’estany Gento. Seguim caminant, per la pressa si el nivell de l’aigua ho permet, o per sota, pel camí senyalitzat, en cas contrari. Superat l’estany arribem als peus de l’edifici que, en mesos d’estiu, ofereix servei d’alberg gestionat pel patronat de turisme de la Vall Fosca i refugi lliure a l’hivern.
Just sobrepassar l’estany Gento i les dues torres de formigó i uns metres abans d’arribar a l’edifici, si ens fixem a la nostra dreta, veurem uns senyals de pintura taronja. Marquen l’inici d’un camí que ens pujaria, més fort i dret, al refugi de la Colomina, camí que ja figura al mapa actualitzat d’Alpina. Nosaltres continuem uns pocs metres més i arribem als peus del telefèric. Més endavant, unes escales ens baixen al sender que cal seguir. Als pocs metres arribem a un altre desviament, senyalitzat amb un pal. Deixem el sender que se’n va per l’esquerra a la recerca del port de Rus i seguim recte pel camí senyalitzat com GR. Així, sense possibilitat de pèrdua, arribem al coll de la Portella. Cal continuar pel GR-11.20, que és també la ruta de Carros de Foc, per arribar al refugi de Colomina.
Des del refugi tenim diverses opcions per fer la resta del recorregut però nosaltres vam optar per, donades les condicions meteorològiques, continuar el recorregut pel camí més directe i curt. Així doncs vam desfer el camí uns quants metres i vam voltar els estanys de Colomina i de Mar per la seva llera dreta per encarar el pas de l’Ós. Nosaltres vam fer nit al refugi així que aquest pas no ens va suposar un gran esforç. Uns 10 o 15 metres després de creuat el pas arribem a un altre pal indicador. Aquí deixem el GR-11.20 i girem a l’esquerra per seguir en direcció al refugi d’Ernest Mallafré, tal com indica el pal.
Aquí ja desapareixen els senyals de pintura però comencen a florir les fites. Aquestes ajuden, tot i que, sense neu, el camí és força evident i el coll de Peguera, pròxima destinació, fa les vegades de far. El camí fins al coll és força entretingut i còmode, sobretot amb una mica de neu, com va ser el nostre cas.
Del coll a dalt la cosa es posa seriosa. Tot i que no hi ha cap dificultat, el pendent és feixuc. Fites per totes bandes indiquen que s’arriba al peu de la cresta per diferents itineraris. L’opció més difícil és la més directa. La que puja més a l’esquerra de totes, la de més a prop del precipici, disposa d’una corda, antiga, que facilita l’ascensió directa al cim, sense crestejar. Una altra opció consisteix en seguir un corriol precari que ressegueix la base de la cresta fins a arribar sota uns pedrots que semblen una porta en mig de la cresta cimera. Finalment, la més clara de totes és la que vam fer nosaltres i que sembla la més lògica, ja que és la més fitada. Aquesta última requereix recórrer uns 30 metres de cresta, ampla però molt aèria, amb un parell de passos que requereixen experiència i seny.
I s’arriba al cim. Un roc amb un pal que senyala el cim. És un espai reduït. En el nostre cas, envoltats pels núvols i amb la pedra en ràpid procés de mullada, ens vam limitar a posar la mà sobre el cim, tocar la fita cimera i recular de nou al coll ràpidament.
I vet aquí allò que passa sempre: al coll va començar a aclarir el dia. Ara em tapo, ara em destapo, i així, desfent el camí, fins a tornar de nou al refugi. Com que no ens agradava gens el dia, no vam fer la tornada com havíem previst. Ni vam fer els pics dels Vidals ni el de Tort, ni vam fer l’altra banda, per les Planelles de Mar ni per l’estany de Frescau. I del refugi també vam tornar pel mateix camí que havíem fet de pujada, ja que el guia del refugi de Colomina ens va aconsellar fer-ho així en comptes de fer-ho pel barranc de Jou, com era la nostra intenció.