Pic de l’Estanyó

Aparco al punt quilomètric 3.8, aproximadament, però torno a dir que es pot seguir més endavant amb el cotxe. Camino per pista apta per a tot tipus de vehicle fins a les bordes de l’Armiana i continuo unes desenes de metres més fins al final de la pista, a on em rep un cul-de-sac i una font. La pista esdevé sender senyalitzat que, en lleugera baixada, m’acosta al riu de la Vall del Riu. Els senyals em condueixen a un punt al qual el sender arriba a un desviament senyalitzat. Recte, se’n va al sector de la Soriguera i a la vall de Montaup. Per la dreta, una palanca de fusta permet superar les aigües del riu i agafar el camí cap al refugi de la Vall del Riu, pròxim objectiu de la proposta.
Ara el sender comença a agafar pendent. Al cap de poc arribo a un altre desviament, també senyalitzat. Recte, en sentit sud-est, el camí porta a l’Aldosa i als plans de Ransol. Jo continuo per l’esquerra, en sentit nord-est, i continuo acumulant desnivell. El pendent minva quan arribo a una barraca de pastors encerclada per un mur de pedra seca. Superat aquest mur, el sender de nou es posa seriós quan gira en sentit nord-est fins que arriba a la zona de la Pedregosa, punt on s’arriba a un pla pel qual atenyem el refugi.
Pel darrere de l’edifici es torna a guanyar metres per sender costerut i senyalitzat. Passo per les pedres que cobreixen el riu de la Comarqueta d’Incles i molts metres més enllà les del riu de la Comarca de les Fonts, al sector de la pleta de la Cabaneta. Un esgotador sender em fa passar a tocar de diversos estanyols menors fins que em trobo de cop amb les aigües de l’estany Gran de la Vall del Riu. Ja tinc a tocar el cim. Em venen ganes d’intentar-ho pel sud de la pala de l’estany Gran i la serra de l’Estanyó. Des del lloc on em trobo sembla més senzill. També fa pinta que directe es pot pujar (ara, a casa, veig al mapa de l’OpenStreetMap una traça dibuxada). Finalment em desdic i continuo per la dreta, en sentit nord-est a la recerca de la capçalera de l’estany. Ja no trobo senyalització, però veig clarament el coll al qual he de pujar.
Sempre en direcció nord-est vaig remuntant els estanys de la Vall del Riu i de nou em venen ganes de canviar els plans quan soc a la Planada i al camí que permet pujar al coll que hi ha entre el pic de les Fonts i el de la Cabaneta. Tinc ganes de fer aquest últim, per una espina antigament clavada, però aquesta vegada tampoc podrà ser, estic molt cansat i no vull fer esforços extres, que encara em falta.
Com puc i per on millor em sembla, sense fer gens de cas de fites i traces, pujo a la collada de la Canal Fonda.
Els ulls s’emplenen de muntanyes. Un veritable espectacle visual. Un respir per gaudir de la natura i a seguir. Un fort repetjó em separa del cim. La poca neu que encara aguanta després de la nevada de dies anteriors ajuda a progressar. Una darrera empenta i toco la gran fita cimera. Si al coll el panorama era immens, al cim passa a ser inenarrable. Colossal. Tota una munió de muntanyes, estanys i valls. L’esforç ha valgut la pena. Toca, però, baixar.
La cresta no és gens complicada, gens, però demana atenció i calma. Hi ha de nou senyalització, que cal seguir per tal d’evitar ensurts. Crestejant vaig fer volant el cap. Ja veig que el coll d’Arenes és molt lluny i la serra dels Estanys clama que la trepitgi. No tinc clara la continuïtat d’aquesta opció, però així i tot em desvio. Vaig trobant i perdent traça fins que enllaço amb un sender més clar, que desapareix de nou quan trobo un altre sender que puja per la meva esquerra, de l’estany Gran de la Vall del Riu. Hi ha un parell de fites que em diuen que continuï per la dreta, en sentit sud-oest i fort pendent, sense camí definit, a la recerca del cap de la Serra dels Isards. És molt possible que voltar aquest cim sigui la millor manera de continuar amb el descens, però ja que anava fora de traça vaig seguir a l’aventura i em vaig llançar a trobar les aigües del riu de Soriguera.
Segur que no era la millor opció però com vaig poder vaig acabar per trobar de nou camí senyalitzat quan vaig sortir al camp de la borda de Llècsia. Seguint els senyals de pintura, alguns difícils de veure, vaig acabar per trobar les aigües del riu de la Vall del Riu i la palanca ja coneguda, així que per camí ja transitat vaig tornar de nou al punt on vaig començar a caminar.