Avui ha tocat fer una altra vegada un itinerari que ens portarà a dos cims del repte, el pic de la Mainera i les Picardes, amb un recorregut força exigent físicament, en què cal pujar a dos colls aprofitant dues pales herbades amb molt pendent i sense camí. A aquesta dificultat física s’hi ha d’afegir certa dificultat tècnica, ja que les dues terceres parts del recorregut no estan senyalitzades i hi manca sender. A més a més del què hem comentat dels colls, cal destacar la baixada de les Picardes.
Hem anat a aparcar el cotxe, uns SUV Tucson, al pas de la Mainera, on arriba una pista de terra de 20 km en prou bon estat on només cal anar amb compte als trencaaigües.

Comencem a caminar pel clot de la Mainera, acompanyats pel barranc de Berasti i uns pals de fusta amb el capçal pintat de groc. Aquesta senyalització ens porta a una passera i un salt d’aigua. Aquí plantegem la nostra bifurcació del recorregut.
Fem camí pel pont de fusta i passem per l’Orri Vell. A partir d’aquest punt, el sender es fa molt més clar i per ell tornem a passar a tocar d’un altre salt d’aigua i més amunt sortim a la plana del canal dels Estanys, ja als peus del cim del pic de la Mainera. Des d’aquí farem un pujar i baixar a aquest cim.
Nosaltres pugem per una mena de canal, o pala, per l’esquerra (hi ha alguna fita dispersa) però també veiem que per la dreta hi ha altres opcions. Primer pugem a la carena per girar a la dreta i remuntar la resta de desnivell fins al cim. És tan estret que ens hem de fer la foto del cim una mica per sota de la cota cimera. Les vistes són superbes, però comença a créixer la boira així que iniciem el descens més o menys pels mateixos llocs de pujada.
De nou a la base del cim ens dirigim a l’estany Xic i després a l’estany Gran de Mainera, on de nou ens espera una altra forta pujada fins al coll, o carena, de les Picardes. Quan hi som, girem a la dreta per crestejar, molt fàcilment, fins al cim. La boira jo ens envolta totalment així que no puc parlar de vistes, però se suposen molt similars a les de la Mainera.
Continuem el recorregut per la cresta, en sentit contrari al de pujada, i iniciem el descens, primer per roca i després per herba, sempre el més proper al caire de la muntanya, fins que deixem la carena per fer un flanqueig lateral per començar el descens de forma més decidida i vertical a la recerca de la passera on vam decidir bifurcar el recorregut. Aquest descens es pot plantejar lliurement perquè el terreny, força pendent, és molt obert.
Una vegada som al camí no ens resta res més que incorporar-nos-hi per tornar al lloc d’inici d’aquesta exigent caminada.