Pic de Font Freda

El pic de Font Freda és aquell que quan ets a Puigcerdà i mires en direcció NO per la vall del Querol tanca l’horitzó. També és el que sempre tenim present si conduïm per aquesta mateixa vall en direcció al coll de Pimorent. La seva silueta inconfusible imposa la seva presència a tota la vall.
A la seva planera carena s’hi ubiquen dues cotes cimeres de tan sols un metre d’altura de diferència entre totes dues. El, diguem-ne, cim occidental és el més alt i des de dalt s’abasta una ampla panoràmica de gairebé 360°. Això es deu al fet que el cim oriental no permet una bona visió en sentit SE. Ens hem d’acostar en aquella direcció per albirar una excel·lent panoràmica de la vall del Querol i de la Cerdanya, amb Puigcerdà sobresortint entre la resta de poblacions.
Aquesta muntanya, pel que he sentit comentar als companys quan he expressat el meu desig de pujar-la, sembla que no compta amb gaires simpaties. A l’època estival quasi ningú vol saber-ne res. Sembla que l’existència de les instal·lacions mecàniques de les pistes d’esquí de Porté-Puymorens, i les mateixes pistes, en aquesta època mancades de neu, treuen interès a la zona. Diferent és l’època hivernal quan el terreny, els vessants i les canals es troben cobertes amb el nivi element. Tot i així el fet d’haver de fer l’aproximació per pistes d’esquí sembla no agradar.
Jo de moment començo a moure’m amb neu i encara no em trobo a gust en aquest element, així que determinades aventures me les plantejo amb terreny sec. I què voleu que us digui. No em va semblar tan desagradable el territori. Ans al contrari. Una vegada superada la pista d’aproximació, el paisatge em va fer recordar determinades etapes de la «famosa» i «molt anomenada» travessa de Carros de Foc, salvant les distàncies.
Aquest cim tanca per l’Est la serra de l’Orri de la Vinyola i disposa de diferents itineraris que permeten fer cim. Manel Figuera, al seu llibre Circuits d’alta muntanya pel Pirineu oriental català, 25 itineraris per carenes del Canigó al Pedraforca ressenya un circuit per aquesta serra assolint tots els cims que la jalonen. Aquest circuit ha sigut recorregut per molts muntanyencs que n’han deixat constància a internet.
D’altres trien un altre recorregut més curt però també intens, ja que abasten el cim passant primer pel cim de l’Estanyol, transiten per la cresta i pugen al cim grimpant un parell de corredors. El descens el fan baixant per l’aresta carenera que porta al coll del roc de les Ombres.
Aquestes dues propostes tenen, per allò que expliquen el llibre i les ressenyes, passos d’una certa dificultat depenent del cas. Per als acostumats a moure’s per terreny carener cap problema.
Jo, tot i que presumeixo de sortir-me’n, com que anava tot sol vaig acabar fent un mig-mig. Per una banda portava la idea de fer un recorregut que Toni Planas té penjat a Wikiloc i que fa servir la coma herbada de Font Freda, però finalment, al mateix cim, vaig canviar de plans, tot i que no vaig completar el recorregut ressenyat per Manel Figuera. Al final però vaig acabar satisfet i mig mort per la intensa caminada entre grans blocs de pedra i sense camí com els habituals. Sort de les fites, posades just quan toca i al lloc que toca. Quan aquest mètode de senyalització desapareix no ens hem de preocupar perquè sempre tindrem clar el destí, tant per pujar al cim com per tornar al punt d’inici.
Al coll de l’Orri de la Vinyola vaig tornar a canviar de plans i en comptes de fer per la carena del pic de la Mina vaig baixar, per una tartera fàcil si es baixa amb seny, a l’estany de l’Orri de la Vinyola i d’allà a l’aparcament recuperant i perdent camí. De l’estany baixa un camí fressat, però no vaig voler perdre alçada i enllaçar tan amunt amb el camí de pujada.
En definitiva, pel que a mi respecta, una excel·lent muntanya per fer també a l’estiu.