Pic de Baixollada

Comencem a caminar i, depenent d’on s’hagi aparcat, anem a buscar l’inici del sender senyalitzat que ens pujarà a l’estany de Laurenti. Aquest sender no té pèrdua. És molt fressat i clar i cada poc tros trobem senyals de pintura vermella i groga del camí, anomenat als mapes francesos, com a Tour del du Pays de Donezan.
Anirem remuntant les aigües del que desconec si es diu riu Laurenti, transitant per pista descomposta i costeruda, i creuem primer un bosc de faig i avets i més amunt de pi negre, i sortim de tant en tant a terreny pla que ens permet contemplar les carenes, imponents, que tanquen aquesta vall. El camí és franc fins a uns metres abans d’arribar a l’estany, ja que per accedir-hi s’ha de travessar un pedregar. Un cop superat, ja veiem l’estany uns metres avall. Perdem aquests metres i el camí es desvia a l’esquerra per permetre’ns acostar-nos a la sortida d’aigües de l’estany.
Des d’aquest punt s’aconsegueix una de les millors panoràmiques dels cims que envolten l’estany, presidides pel roc Blanc, cim emblemàtic per a la gent del Donesà, el pic de la Tribuna, a l’esquerra i el cim objectiu del dia, el pic de Baixollada, al fons al mig de tots dos. Després de gaudir de la contrada cal retornar al camí senyalitzat i vorejar l’estany per la riba septentrional, per camí molt agradable, fins a la boca d’entrada d’aigües i última zona plana de tot l’ascens… I gairebé de tot el descens, també.
A partir d’ara el camí anirà remuntant lleixes per zona de rocs, primer —aquí les marmotes es deixaran veure, de molt a prop— on les fites ajuden més que la pintura, i per terreny herbat, després, fins a assolir una petita depressió en la qual trobem un petit estany que acostuma a estar sec a l’estiu. En aquest punt tenim clar el camí que ens resta per guanyar el coll de Laurenti, dret, costerut i zigzaguejant. El coll és a 2.400 metres d’altitud, tal com diu un cartell, així que encara resten molts metres per pujar. Del coll girem a l’esquerra, sud-oest, per gaudir d’unes esplèndides vistes de la vall d’Orlu, amb el seu característic Dent, i una immensitat de muntanyes que fan del tot impossible enumerar-les.
Comencem a remuntar la cresta que tenim al davant. Millor per la nostra dreta. Ja vaig fer-lo per l’esquerra i vaig tenir problemes per superar una dreta coma que em va fer patir. Si hagués relliscat no sé a on hauria anat a parar, sort dels bastons que van fer molta feina, totalment replegats i clavats a terra com si fossin piolets. El cas és que de tornada va anar tot millor. Superada la coma sortim a l’imperceptible cim del pic de Conras i a la plana herbada que ens portarà al cim principal del pic de Baixollada.
No vaig fer el secundari i vaig tornar al coll de Laurenti. Ara la desgrimpada la vaig fer per la banda contrària. Hi ha un pas que, donada la meva poca experiència, no vaig gosar desgrimpar, tot i que tothom ho fa. Ho vaig evitar seguint l’aresta per l’esquerra perdent metres, fins que la vaig poder evitar i així tornar a remuntar fins al coll.
Tampoc vaig intentar el cim del roc Blanc, tot i tenir-ho a tocar des del coll. El fet d’anar tot sol no va ser la causa perquè una llarga filera de persones em precedia. Sí que em va fer desistir el fet de desconèixer el terreny que encara em faltava per recórrer i no saber què m’esperava més endavant. Així doncs, del coll vaig continuar pel sender senyalitzat iniciant un flanqueig, primer ascendent i després en forta i dreta baixada. El camí és molt estret i una mica aeri, amb el pendent per l’esquerra molt fort, comptea de no perdre l’equilibri. A l’hivern penso que els grampons i el piolet deuen ser necessaris.
La cosa dita, després d’un fort descens, durant el qual s’haurà d’anar guaitant els senyals de pintura, caldrà escorar-se a la dreta per buscar el pas que trobem al final de la carena que baixa del roc Blanc. És la porteille de Barbouillere. Ens trobem ara sobre el GR7 que ens portarà, sense abandonar-lo, gairebé a destí.
De la portella iniciarem el descens en direcció nord-est per fort pendent i incòmode pedregar fins a baixar a l’inici de la vall de Barbouillere, amb el cim de la Camisete a l’esquerra i la imponent paret nord-oest del roc Blanc a la dreta. Tenim la companyia d’un altre sonor riu. La vall es va encaixonant a mesura que anem perdent alçada. El camí, de vegades, és ple d’aigua. Com deu ser en època de desgel.
Finalment entrem, sempre seguint els senyals de GR, en zona boscosa de nou, a on els avets tornen a fer acte de presència, ara amb exemplars impressionants, fins que arribem a l’orri de Bausadus du Haut i encara més avall al de Bausadus du Bas. Aquí caldrà deixar el GR, o no. Pel GR s’acaba sortint a la mateixa pista on sortirem si anem pel camí seguit al track. El camí que seguirem a partir d’ara acaba perdent-se per les feines de desembosc fetes, així que finalment per un costat o per l’altre sortim a la pista que ens portarà, seguint-la per la dreta, al punt d’inici del recorregut.