Penyagolosa, Castelló

Sortim de l’aparcament i ens dirigim al complex monacal de Sant Joan de Penyagolosa per l’asfalt.
No fa falta superar els edificis, ja que el camí que seguirem neix al costat de la base d’una creu que veiem a la nostra esquerra, uns metres per sobre de la nostra posició, en sentit més o menys sud.
Deixem així el GR-7 que segueix en sentit sud-est entre les edificacions i girem pel PR-79 per a iniciar un suau ascens entre vegetació arbòria seguint la Lloma del Conill, entre el barranc de la Trinxeira i el del Forn. Més endavant deixem aquest sender, que ens portaria al Corralico, i anem prenent gradualment orientació sud i sud-oest per a sortir a la plana de la Cambreta.
Passem de llarg el mas, travessem totalment el prat i desemboquem en una pista. Al sud-est deixem la pista que es dirigeix al Corralico. Al nord-oest abandonem la que condueix a la Lloma Plana. Prenem l’única que queda i que comença a baixar pel sud-oest. Posteriorment girem a l’esquerra i seguim el descens per la pista, ara en sentit sud-est. Just en l’eix de la següent corba neix la senda que es dirigeix a la Nevera. No ens acostem malgrat no estar lluny aquest punt emblemàtic de la zona. Seguim uns pocs metres per la pista fins que l’abandonem per a prendre, opcional, una senda que, en fort descens, escurça el recorregut per la pista. Sortim de nou a aquesta i la seguim uns centenars de metres en sentit sud-oest.
Més endavant deixem a la nostra esquerra el sender, senyalitzat, que es dirigeix al cantal de Miquelet. Aquest sender és el que normalment es fa servir per a pujar al cim per la canal però en el nostre cas decidim realitzar en gran marrada. Per a això seguim en sentit sud-oest per a dirigir-nos, primer en descens i després per terreny pla, a la font de las Mozas. Més endavant deixem a la dreta la senda que es dirigeix a la porta de Penyagolosa i ens dirigim, en sentit sud-oest, a la Clocha i al corral del mateix nom. Ja fa temps que estem veient clarament el nostre objectiu, al qual estem donant una gran marrada.
Per camins més o menys clars i fressats baixem a les ruïnes de los Rincones. En aquest punt es fa difícil seguir les marques de pintura. En una de les parets que queden dempeus hi ha una marca de pintura vermella. Una vegada localitzada, del que es tracta és de començar a baixar en sentit oest a la recerca de la vegetació que es veu en la depressió del barranc de los Rincones. Si hem tingut sort o localitzat el camí bo, veurem fàcilment una fita de pedres que ens indica el camí a seguir. Cas contrari haurem de desplaçar-nos a dreta o esquerra de la nostra posició per a trobar-ho. Sigui com sigui, pel corriol o sense ell, del que es tracta és de passar pel morrón de los Rincones i continuar pujant, encarats al tossal de la Farga, per a així acabar enllaçant amb el camí, ara clar i evident, que ens ha de conduir al cantal de Miquelet.
A partir d’aquest punt tot depèn de la nostra orientació o habilitat a seguir camins. La canal per la qual hem de pujar fa temps que està localitzada així que l’orientació ens ha de guiar. Cal superar un primer esglaó. Hi ha qui per a fer-ho realitza una marrada per l’oest però en el nostre cas el cansament ens fa atacar aquest faralló per un pas bastant inclinat encara que sense cap complicació. Superat el pas com millor ens sembla ens dirigim a la base de la canal.
L’aproximació és dura, més pel cansament acumulat que per una altra cosa. Des de la distància, la paret semblava inaccessible, però ara la cosa es veu diferent. A l’ésser uns quants els components del grup ens posem els cascos, més que res per precaució, ja que sent acurats no ha d’haver-hi problemes però sempre és bo minimitzar-los. El cas és que en la canal abunda la pedra solta i això sempre és un risc.
El pas no és llarg però sí molt vertical. No és pas complicat. El punt més compromès s’ha equipat amb dos trams de cadena que ajuden a superar-lo. A partir d’aquest punt queda un últim esforç per a sortir al coll que separa els dos cims de la muntanya. La principal es troba a la dreta però no deixarem de visitar ambdues.
He vist fotos de bivac nocturn en les quals es veuen els llums de la ciutat de Castelló. Les vistes han de ser esplèndides des d’aquesta talaia. En el nostre cas les vam tenir, però mitigades per una persistent boira que enterbolia l’horitzó. En el cim vam tenir la sort de poder xerrar llargament amb una voluntària forestal que estava realitzant el torn de vigilància des de la caseta situada en el cim.
 La baixada la fem pel camí “oficial”. Aquest ens va portar, deixant de costat el descens pel pedregal del Portellàs, al Corralico. En aquest punt hi ha un gran aparcament, accessible amb qualsevol classe de vehicle, que és utilitzat per a fer cim per aquells qui així ho desitgin o planifiquin. Penso que l’accés per pista a aquest aparcament es realitza per Xodos encara que segons el mapa també sembla possible des de Sant Joan de Penyagolosa, per la pista GR-33, al costat de la caseta d’informació i prop del càmping el Planàs.
Des del Corralico prenem la pista que segueix en sentit nord-est, en direcció a la Banyadera. En aquest punt girem a l’esquerra per a encarar el descens seguint, sense pèrdua, l’itinerari clàssic del barranc de la Pegunta, passant per la font de la Pegunta i la font Nova i així acabar en l’aparcament des del qual hem començat aquesta caminada.