Peñarroya, Terol

En el cas que plantejo, inicio el recorregut per la pista planera que marxa en sentit nord-oest, en direcció a Gúdar, segons resa un cartell de fusta a peu de pista. En sentit sud-oest marxa una altra pista que va a l’àrea d’esbarjo de la Chaparrilla. La pista que tenim orientada gairebé en sentit oest serà la que faré servir per tornar al punt d’inici. La pista per la qual començo el recorregut va seguint, més o menys fidelment, la corba de nivell del vessant del Peñón de los Soldados. La idea era seguir la pista íntegrament fins a la confluència amb una altra pista d’inferior categoria que es desvia cap a Calle Barracas. Unes desenes de metres més al sud-oest d’aquesta intersecció neix una altra pista que permet, segons el mapa de l’Institut Geogràfic Nacional, comprovada l’existència amb imatges aèries de la zona, completar una bona excursió circular. En el meu cas, a causa de l’hora avançada del dia i la forta i sufocant calor, decideixo abandonar la pista deixant-me influenciar per una estranya fita de pedres que semblava indicar l’existència d’una drecera. Res més lluny de la realitat. De drecera sí que se’n fa, atès que el sotabosc és tan net i esplèndid que permet transitar lliurement entre els magnífics pins que poblen el lloc. D’ombra en proporcionen, però també impossibiliten la circulació de l’aire. Un passeig curt per un pendent moderat en ascens em porta a trobar una pista transversal que prové de la pista per la qual haig de tornar a l’aparcament. M’hi incorporo i la segueixo en suau ascens, per la dreta, en sentit oest. Aviat em canso del bon camí i de nou torno a fer una drecera en sentit sud-oest, remunto uns quants metres de desnivell per enllaçar amb una nova pista. Em trobo de nou en el camí pel qual tenia previst haver caminat si no hagués escurçat el recorregut amb dreceres. Segueixo així la pista de manera definitiva, sense abandonar-la en cap moment fins a aconseguir el cim. El cim del Peñarroya està coronat per un gran prisma quadrat d’uns 5 o 6 metres d’altura que sustenta el vèrtex geodèsic. No us en aneu del lloc sense haver pujat a la cúspide. A prop d’aquesta estructura hi ha un excel·lent mirador. El descens es pot plantejar de múltiples maneres. Potser la més senderista és desfer camí fins al punt en el qual la senda fa un gir en sentit nord-oest. Just en aquest punt neix una espècie d’antic tallafoc que permet enllaçar amb la pista, just unes desenes de metres abans d’arribar a l’aparcament. Aquest camí va seguint el límit entre municipis de la zona. Una altra opció és seguir íntegrament la pista que arriba fins al monòlit situat a la gran esplanada que conforma el cim de la muntanya. En el meu cas, aprofitant que hi havia unes cintes plàstiques, vaig optar per seguir-les a veure què m’oferien, amb el convenciment que en aquesta direcció trobaria la pista esmentada. Quan hi enllaço observo que les cintes continuen per un tallafoc que descendeix en sentit sud-oest. Com que no m’interessa aquesta opció, però que en tot cas seria vàlida, opto per seguir la pista durant uns centenars de metres. Cansat de nou de tanta pista, opto per retallar camí per dins del bosc, totalment transitable com ja he comentat. Així, deixant-me portar per la intuïció i l’orientació, fàcil tenint la referència de les pistes que m’envoltaven, vaig aconseguir arribar de nou al punt en el qual tenia el cotxe aparcat.