Comencem a caminar per un curt tram on el recorregut és compartit, d’anada i tornada, fins a la caseta d’equipaments del punt de captació d’aigües de la riera de la Portella. Fem el recorregut en sentit horari en no adonar-nos de cap més camí. Així trobem la pressa que reté les aigües de la riera de la Portella. Pel marge esquerre hidrogràfic de la riera neix un sender, molt maco, que ens fa anar, riera amunt, fins que sortim a una pista.
Continuem en sentit nord-oest per creuar a gual la riera i comencem a pujar a la recerca dels fils d’una línia elèctrica d’alta tensió. Just quan som a sota, deixem de cares una altra pista i girem a l’esquerra. Així acabem per conectar amb el Camí de la Portella.
Continuem sempre amunt, ara en sentit nord-est, per l’ampla pista, passem per sota de le línia elèctrica i, quan la pista sembla que vol aplanar-se, deixem el Camí de la Portella, en prendre una altra pista que agafa orientació oest, fins que anem a tocar d’una torre d’alta tensió.
De nou deixem la pista que se’n va en sentit sud-est i continuem per la branca que torna a anar-se’n en sentit nord-est. Anem deixant pistes i trencalls a dreta i esquerra, sempre en baixada continuada, per passar primer a les envistes del mas Montsent, i molt més avall encara fins caure al Corral de Montsent. Aquí ja deixem de baixar. En trobem a un nus de camins. La pista que baixa per l’esquerra la deixem, altra amb un pal de telèfon, o electric, amb diversos cartell informatius, també. La que s’adreça a l’edifici tampoc interessa. Continuem la que es dirigeix també a l’edifici, però pel seu costat dret (la nostra esquerra).
Aquesta pista, ja sense descans, recupera tot el desnivell perdut i encara més. Ens fa pujar, sense descans, fins a l’Era de la Palla, ja amb la visió de la destinació, i uns metres més endavant, al corriol, costerut, que ens permet assolir el cim.
Quina meravella de vistes… i de banc. Quin esmorzar amb vistes. Llàstima d’una naixent alzina, que espatlla les vistes cap a Berga, la serra de Queralt i la serra d’Ensija. Encara i l’alzineta, l’espectacle visual no té preu.
La baixada l’encetem pel vessant contrari al de pujada, per un sender clar, evident i, com no, sense senyalització. El camí baixa arrapat a la cinglera, tot i que no ho sembla. De vegades pausat, de vegades vertiginós, anem fent un frenètic descens, sense treva, fins que apareixem al Camí de la Portella.
Continuem per ell, en sentit sud-est, uns quants metres, no gaires, perquè en trobar una altra pista, per la dreta, amb un pal amb un cartell de Ruta de la Quar, la deixem per anar a la recerca de la riera de la Portella, que tornem a creuar. Fem un parell de giragonses i continuem per una pista que ens fa guanyar alçària, per acabar por superar el pantà de Fuïves, molts metres per sobre del seu cabal. I així arribem a un punt que, ara, considero important.
Hem sortit a una nova pista, a una corba de 180º. Jo, ara, faria servir el tram de pista de la dreta, la que baixa a la recerca de la riera, allà on la vam creuar la primera vegada, justa al començament de la caminada. Si es baixa per aquesta branca, us estalviareu els contratemps que nosaltres vam trobar, superables, però amb alguna que altra rascada.
Nosaltres anem per la pista que segueix en pujada, per l’esquerra, uns graus menys al sud-oest que la pista recomanada. Aquesta pista ens fa creuar tres vegades sota els fils de la línea elèctrica que travessa aquesta part del territori, sempre en direcció al coll d’Olvan.
No arribem, però, a aquest coll perquè molts metres abans deixem la pista, obrint el pas d’un filferro, per agafar una altra pista, més precària i herbada, que s’orienta en sentit oest i en baixada. Més endavant passem a tocar d’un camp amb ruscs i finalment apareixen a un descampat. Aquí comencen els problemes, petits problemes de moment. El camí s’esvaeix al terra. Amatents als rastres localitzem la continuïtat del camí, ja molt precari. El rastre és prou clar al terra, i així arribem a un punt on definitivament es perd del tot. Per la dreta tenim un filferro i a l’altra banda, ja mig perdut, s’intueix un antic sender. Encara es pot passar, apartant branques primes de vegetació i algun que altre esbarzer. Res impossible de superar. Per a mí, bregat en aquestes batalles, no va suposar res, però pot emprenyar als no acostumats. En descàrrec meu dire que aquest sender figura dibuixat a tots els mapes consultats.
Finalment el sender es va aclarint i arribem, sense més problemes, a la caseta d’instal·lacions de la captació d’aigües per on hem començat a caminar.