Montigalar

Fet en el sentit horari.
Començarem a caminar en sentit sud-oest, no per la pista més ampla que veiem, ja que anirem per un sender que va paral·lel a la carretera. Anirem seguint sempre aquest sender, o pista, fins que sortim de nou a la carretera, molt a prop del kilòmetre 10.
Creuem la carretera i comencem a pujar, ara en sentit oest i per pista en bones condicions. Arribem a un nus de pistes i camins. A l’esquerra, una barrera tanca el pas a vehicles. Continuarem per aquesta pista (sud-oest), però la que va recte (nord-oest) potser és més neta i fàcil. Més endavant m’explicaré amb més detall.
Passem la barrera i anem pujant en direcció a Can Serra i deixem pel camí diversos trencalls. Arribats a Can Serra podem fer un petit descans i gaudir de les primeres vistes del dia, si el temps ho permet.
Per continuar ens dirigirem a un pou d’aigua (sud-oest), punt en el qual neix una pista. Farem uns quants metres per aquesta pista, ja que al cap de poc la deixarem per agafar un trencall a la dreta pel que antigament va ser una pista i que ara, amb el pas del temps, a esdevingut un corriol precari i mig desaparegut entre la vegetació. S’hi passa bé, però pot resultar complicat per depèn de qui. També pot ser que amb el pas del temps, si ningú hi passa, s’acabi perdent del tot. Avui s’hi passa suficientment be. És aquest el motiu pel qual comento que potser seria millor fer servir, en el nus de pistes descrit abans, l’altra pista que anava més cap al nord-oest, que passa més al nord de Can Serra i va vorejant la riera Boscana.
Nosaltres vam seguir per la pista de Can Serra i superat aquest mas vam anar pel sender mig perdut per sortir, finalment, a una altra pista, ara més oberta, que baixa decididament a creuar la riera Boscana, punt en el qual retrobem la pista per la que sortiríem si haguéssim vingut per l’altre costat.
Farem un parell de ziga-zagues curtes i properes i anirem pujant, primerament en sentit majorment nord fins que la pista fa un fort revolt a l’esquerra. En aquest punt deixarem, al davant nostre, un parell de corriols i girarem en sentit sud-est per continuar pujant suaument per la pista.
Arriba un moment que aquesta esdevé corriol, de nou mig amagat entre la vegetació. Però també és de bon fer, sense gaires complicacions. Quan el sender clareja, sortim a la pista de nou i la seguim en sentit sud-oest. Anem pujant fins que, en un revolt, arribem a l’alçada d’una torre elèctrica. Si anéssim per la pista acabaríem sortint a una carretera de terra, megapista diria jo, així que per evitar-la (de moment, ja que més endavant l’agafarem) deixem la pista i seguim el tallafoc, fent un recorregut recte per sota la línia. Finalment, uns centenars de metres més endavant, sortim a la megapista.
Aquí el track segueix la pista perquè vam pujar al cim del puig d’en Roure, però no te cap interès, ni vistes, ni res, així que si es vol, es pot seguir per sota de la línia. De fet, del puig d’en Roure es va a trobar aquest tallafoc a l’alçada del Montagut i ja no es deixa fins arribar a Sant Mateu de Montnegre.
A Sant Mateu ja podem gaudir del Montigalar amb tota la seva magnitud. Ja tenim la muntanya a tocar. Per anar-hi, vam fer passar per asfalt, però, tot i que desconec si hi ha camí, sembla que es pot evitar aquest material si es baixa a buscar uns camps que hi ha a l’esquerra de la casa que hi ha al nord de l’església.
Continuem uns pocs centenars de metres (no crec que arribi a dos-cents) per asfalt fins que el deixem per una pista de terra que surt en sentit nord i que ens porta a l’encreuament de carreteres que hi ha a l’alçada de la Colònia Vinyoles. Ja a la carretera la seguirem uns metres per la nostra esquerra fins a trobar la pista que entra a la colònia, en direcció a la casa de turisme rural Mas Vinyoles. No anirem per la pista que entra a la casa sinó que anirem per la que passa pel costat nord-est de la casa, fins arribar a una torre elèctrica.
De nou deixem la pista i seguim per sota de la línia. Tornem de nou a creuar la carretera i tornem a seguir per sota de la línia. Arriba un moment que deixem el tallafoc i girem a l’esquerra per tornar a trobar l’asfalt. Vist ara des de casa i havent fet el recorregut, crec que és millor seguir per l’asfalt en lloc de fer-lo seguint el track. Vam pensar que, com fins ara, el tallafoc ens facilitaria la feina, però vam errar. Aquesta part de la línia encara no està neta i no hi ha tallafoc així que ens vam emboscar de mala manera per no voler anar per l’asfalt, no val la pena fer-ho. Millor per asfalt. No és molt de camí, uns 200 metres.
A meitat de camí, a l’alçada d’una altra torreta elèctrica, surt un sender, per l’esquerra (nord), que ens pot servir per evitar un tros d’asfalt, però donem una mica més de volta. El track segueix l’asfalt. Quan la carretera vol fer un gir a l’esquerra, la deixem i agafem un sender, molt precari, que surt per l’esquerra i que segueix paral·lel a la carretera durant uns metres. És un corriol molt degradat, però que es fa bé, fins que se surt de la vegetació i s’acaba en un antic camp, ara no treballat.
Veiem a l’esquerra una fita de formigó pintada amb pintura blanca. Al davant tenim vegetació de mitjana alçada que tapa el camí. Hem de seguir el més recte que puguem, seguint el més a prop del marge que tenim a la dreta. Així veurem, de cop, un sender molt més net i obert. Baixem a aquest sender i el seguim sempre en tendència nord-est per vorejar el Montigalar petit.
A la seva part nord trobem una pista, que agafarem per la dreta, en sentit sud-est. Es pot intentar fer el cim del Montgalar petit, però els seus vessants estan molt bruts i amb força vegetació, que fa difícil el transit.
Uns metres més endavant trobem una nova pista. La que baixa recte en sentit sud va a la carretera així que no la prenem. Ens desviem a l’esquerra i comencem una pujada forta en sentit nord-est que ens avisa que ja estem als peus del Montigalar. Pugem de valent fins que trobem un petit sender que es desvia de la pista i segueix en sentit sud-oest. La pista per la que venim també ens serveix, però es més llarg i ens faria recular per pujar al cim. El sender és més directe i evitem la pista.
Aquest sender ha sigut netejat no fa gaire (març 2013), així que és de molt bon fer. Trobem un desviament d’aquest sender; continuarem per la dreta (sud-est) però el que marxa recte també ens serviria. El que agafem puja més directe i més suau que l’altre ja que comença planer però al final fa una forta pujada, que serà la que farem servir per baixar del cim.
Ja som al cim. Si la sort està de la nostra part tindrem un dia esplèndid i les vistes seran immenses. Per gaudir descansant.
Per baixar, desfem uns quants metres del camí fet per pujar i agafem un trencall -cal estar atents- a la dreta que, per corriol, ens baixarà a trobar un altre sender. El seguim per la dreta, planer, en sentit nord, fins a sortir a una pista amb un pal indicador. Continuem de nou per la dreta per començar a baixar per la pista, fent un parell de ziga-zagues per acabar al coll del Portell i de nou a l’asfalt, una mica més endavant.
Anem per la carretera (nord-oest) uns pocs metres i la deixem per seguir per una pista de terra que surt a l’esquerra (sud-oest). Aquesta baixa suau en direcció a Can Palet. Abans d’arribar-hi hi ha una barrera. La pista de l’esquerra fa una llarga llaçada així que el millor és tirar recte. El pas per la casa, i per la pista, està tallat per una porta així que hem de continuar per una altra pista, en desús, que surt per l’esquerra i acaba en un camp.
Es creua el camp i a l’altre costat hi ha la pista de la llarga llaçada. Sortim del camp i girem a la dreta, en sentit sud-oest i acabem trobant, de nou, la pista tallada de can Palet. La creuem (la de l’esquerra també sembla que és bona) i anem recte en sentit sud-oest. Uns centenars de metres més endavant deixem a la dreta un desviament i continuem baixant, en sentit sud primer, i sud-oest després, fins arribar a travessar la riera Boscana.
Com quasi sempre, després d’una bona baixada segueix una més bona pujada. Anem per la pista, pujant. Quan s’acaba la pujada sortim a un nus de pistes. Deixem les laterals i agafem la que tenim al davant, en baixada (sud-est). Baixem de nou a creuar una nova riera i ja sentim els cotxes circulant per la carretera en la qual tenim el nostre aparcat.
Comencem de nou una pujada i sense abandonar la pista acabarem sortint a l’asfalt i a l’aparcament.