Montcorbison

Sortim de l’aparcament i seguim l’asfalt en direcció a les cases de Casau. Creuem per un pont les aigües del Barranc de Casau i trobem a l’esquerra el carrer Sampe. Agafem aquest carrer i de seguida tornem a trobar per l’esquerra un empinat carrer. El deixem, ja que per allí serà per on tornarem.
Seguim, doncs, recte pel carrer Sampe fins al seu acabament, moment en què trobem que el paviment s’acaba i s’inicia una estreta pista que de mica en mica es torna camí. Ja el pendent es comença a notar, però res comparat amb el que ens espera uns quants metres més endavant. Haurem de deixar el camí que continua en sentit NE i que continua paral·lel, tot i que a distància, al PR 115 i girar a l’esquerra per un corriol, clar al començament, que gira en sentit O.
El camí comença a atansar-se i la traça es complica cada vegada més. Jo vaig trobant, de tant en tant i escampats pel terra, pals de fusta amb el cap pintat de groc que se suposa que marcaran, no sé si de forma definitiva, el recorregut. Finalment perdo definitivament la traça i els pals i em refio de la referència visual, cosa que també fa que deixi de seguir el recorregut que portava gravat al GPS. Cap problema, però. Es pot pujar per on millor sembli. Aproximadament a la cota 1.720 aconsegueixo trobar el sender.
Al cap de poc de caminar–hi trobem una bifurcació. Hem de deixar el trencall que segueix recte en lleuger flanqueig i agafar el desviament que ens demana més esforç, ja que s’enfila fort vessant amunt en sentit O. A partir d’aquí anirem trobant fites que ens aniran dirigint al cim.
Diuen que les vistes són impressionants. Espero que les pugueu gaudir. No va ser el meu cas. El dia es va aixecar esplèndid, amb un cel ben clar, però quan faltava poc per arribar al cim es va girar boira i ja no vaig veure mai més el blau del cel.
El recorregut de la carena, tot i la boira, no ofereix cap dificultat i amb certa comoditat ens permet fer un altre cim: la tuca des Letassi, tres metres més alta que el Montcorbison. El descens a eth Santet també és entretingut, ja que s’ha de fer amb certa cura a causa del pendent. Res que ens hagi de preocupar. Segons l’institut cartogràfic de Catalunya, es tracta d’un indret singular. No ho puc corroborar. Continuava envoltat de boira.
Just als peus d’un oratori hi neix una pista, sembla que apta per a vehicles. No ho sé de ciència certa, ja que no la vaig recórrer en la seva totalitat. De primeres no s’agafa la pista, perquè es fa drecera per terreny obert. Quan tornem a connectar de nou amb la pista ens hi incorporem i la seguim. Al mapa d’alpina hi surt dibuixat un camí que segueix el descens del barranc des Comes, però a causa de la boira i anant tot sol no vaig veure’m amb cor de seguir-lo. Quan la pista fa un revolt a la dreta sí que la deixo per tornar a fer drecera, sense camí, i estalviar-me molts metres. Es tracta de seguir en descens la divisòria del serrat de Sapeguilha, per camp de pastura, fins que enllacem amb un corriol transversal, que possiblement sigui el que baixa pel barranc des Comes.
L’agafem i girem a la dreta per planejar en sentit SO. Poc dura l’alegria, ja que al cap de poc el corriol desapareix, o el perdo. Es tracta en aquest moment de girar fins assolir orientació E, dirigint-nos a la vegetació seguint per la part inferior un vell mur de pedra que no aixeca més d’un pam del terra. Si hi ha sort, com va ser el meu cas, ensopegarem amb un clar sender que ens deixarà de nou a la pista just en el punt en el qual apareix el barranc de Casau.
Seguirem ara la pista per l’esquerra, en sentit NE. Unes desenes de metres més endavant podem tornar a fer de nou drecera, sense camí, o podem seguir per la pista. En el meu cas faig cas del track que portava i faig drecera per sortir un altre cop a la pista uns metres més endavant i seguir-la de nou fins que es troba una fita. En aquest punt es deixa la pista i se segueix per un clar i molt maco sender que travessa un espectacular bosc de pi i faig fins arribar a un espai en el qual la vegetació es fa més espaiada i el terreny s’aplana. Hi ha també un abeurador que jo vaig trobar sec.
Trobem dues alternatives i totes dues són bones, ja que tots dos camins moren de nou a la pista. El que gira en sentit N ho fa uns centenars de metres més avall, així que és el que prenc. De nou a la pista la seguim en descens, per la nostra esquerra. Al cap de poc trobem un desviament. Seguim en descens i deixem a l’esquerra el trencall que fa pujada. La nostra pista fa un fort gir a la dreta. En sortir de la traçada deixem la pista i agafem de nou un sender a l’esquerra, desdibuixat al començament però que s’aclareix quan ens fiquem dintre de la vegetació arbòria.
Arriba un moment en què aquest sender passa a ser camí de carro. Fins i tot encara conserva l’empedrat i pedres que en marquen la cantonera. Arribarem a veure un pont, estret, que haurem de creuar per continuar amb el camí que ens portarà, sempre pendent avall, al punt d’inici del recorregut.