Moncayo

Recorregut fet en sentit horari amb el mapa del Moncayo de l’editorial Piolet a la mà.
Vam pujar amb el cotxe fins a l’aparcament del sector d’Hoya Seca, últim aparcament habilitat abans d’arribar al santuari de la Mare de Déu del Moncayo. Just a l’aparcament hi ha una font. A aquest punt s’hi arriba per una pista asfaltada que zigzagueja muntanya amunt, passant per una bona quantitat de fonts. Més amunt la pista esdevé de terra però en perfectes condicions, que la fan apta per fer-la amb un vehicle normal.
Comencem a caminar per la mateixa pista fins a arribar al santuari. Recorrem tota la terrassa de l’establiment i ens acostem a una nova font. En aquest punt neix el camí que puja directe al Moncayo pel Collado del Alto de las Piedras i que és el que més es fa servir. En aquesta ocasió el deixem i continuem en sentit sud-est acompanyats per la pintura del GR 90-1.
Pocs metres més endavant trobem un pal indicador a un trencall del camí. De nou se’ns ofereix la possibilitat de trencar a la dreta per pujar al cim per un sender que hi puja entre el circ de San Miguel i el de Gaudioso però no en fem cas, continuem pel GR en direcció al Collado Bellido. Anem alternant bosc de pi i tartera amb pujades suaus caminant per la base del circ de Gaudioso, i canviem de vessant just quan sortim de l’arbrat i ja veiem la tartera del circ de Morca i el cim del Lobera o Alto del Moncayo.
En un moment donat ens fixem en una fita de pedra que ens diu per on hem de continuar. Aixequem la vista muntanya amunt i tenim prou clar per on hem de progressar. Tenim un munt de pedres que ens faran patir. De moment el rastre de fites és clar i ens porten directe a una estreta canal. Nosaltres seguim el rastre però per on guanyar metres és de lliure elecció. En un moment donat les fites desapareixen però nosaltres n’anem fent de noves, aprofitant que el terra és ple de pedres, fins a l’entrada de la canal. Déu-n’hi-do quin pedreguer, i pendent, que hem superat.
Ja no tenim temps de fer-ne de noves. En fem prou amb tirar amunt. Ens fiquem a la canal i si fins ara hem patit per superar el pendent, a partir d’ara ho tindrem pitjor encara. A les pedres s’hi afegeix la vegetació i el pendent encara es fa més patent. A mitja pujada, ja fora de la canal, fem un descans i aprofitem per fer un mos i recuperar l’alè. També per pensar per on continuar.
De nou en marxa, els rocs tornen a fer-se senyors del territori. Uns hem decidit que ja que hi som fent pel dret hi continuarem així, altres prefereixen tombar al sud-oest i anar a sortir al Collado de Morcas. Els uns i els altres ens trobarem de nou al cim de l’Alto del Corralejo. Els que hem decidit fer directe hem de superar un veritable mar de rocs amb un pendent de debò, com poques vegades, o mai, m’he trobat. Esbufegant com búfals arribem a terreny més amable, ja a pocs metres del cim. Gaudim del moment i ens recuperem de l’esforç esperant la resta del grup.
De nou tots plegats continuem, ara és un passeig, per la carena suau i amable que ens porta en primer lloc al Collado Alto de las Piedras, uns pocs metres més endavant ens trobem amb el camí que puja del santuari. El dia és clar i bufa un lleuger vent, així que tenim clar per on avançar. Passem pel Cerro de San Juan, baixem al Collado del Alto de las Piedras, a on enllacem amb el GR 86 per on encarem la pujadeta definitiva al Moncayo. Ens rep un monòlit amb la verge del Pilar i uns metres més enllà el vèrtex geodèsic. També l’invitat molest: el cerç. Amb la suada que portem a sobre ens veiem obligats a posar-nos a recés aprofitant els molts bivacs existents.
Fotos de rigor, esmorzar ràpid i de nou a la feina.
Hi ha un camí per baixar d’allà dalt. Ressegueix fidelment la línia divisòria de les províncies de Saragossa i Sòria i baixa al Collado de Pasalobos o de Castilla.
El camí, a pesar de ser molt clar, fressat i evident, és totalment fitat, és impossible de perdre. Baixa força dret però sembla que no arribem mai al coll. Amb les cames força carregades arribem a la fita de partió que hi ha al coll. La nostra idea era pujar des d’aquí al cim de la Peña Negrilla, però les forces ja escassejaven i el temps ens menava la pressa, així que ho vam deixar córrer i així tindrem una altra excusa per tornar-hi (fer tota la carena amb els set cims).
Del coll vam girar en sentit nord per continuar en descens a la recerca de la capçalera del Barranco de Agramonte. En arribar-hi ens rep una gran fita que ens fa adonar que hem de deixar el barranc i ficar-nos a la vegetació. A aquest punt surt també el camí pel qual hauríem baixat del Peña Negrilla. Per aquí sembla que han d’haver-hi les restes d’un avió militar que es va estavellar a la zona. Fem els primers metres del recorregut en còmoda baixada però al cap de poc sortim de la vegetació i passem per una cabana en ruïnes. Més endavant veiem que el camí agafa de nou pendent positiva i transita una altra vegada per tartera i pedres. Veiem també un punt característic pel qual hem de passar: la Peñuela o Punta Nariz. Un altre bon lloc per fer una llarga parada.
Continuem, ara ja majorment en baixada, i tornem a ficar-nos al bosc, que ja no deixarem fins a trobar les escales que ens fan sortir directament a l’aparcament i punt final d’aquest recorregut.