Mogorrita, Conca

Començarem a caminar en sentit sud-est seguint el descens de les aigües de la canyada del Cubillo per terreny totalment obert. Desconec si hi ha camí atès que la neu ho cobreix tot. Al cap de poc temps enllaço amb la traça d’una antiga pista que em porta a connectar amb una altra que ve per la meva esquerra, del sector de la Tejonera. M’incorporo a aquesta nova pista i giro en sentit nord-oest per enllaçar amb l’asfalt de la carretera CM-2119, en el que el mapa topogràfic denomina erròniament port del Cubillo.
Creuo l’asfalt i el camí que va paral·lel, fàcil i per terreny obert, encara que sense camí, fins a enllaçar amb la pista que molts altres caminants fan servir per pujar al cim passant per l’antiga pista d’esquí d’aquest sector. La segueixo en sentit nord-oest durant uns 330 metres, encara que també podria haver continuat caminant paral·lelament a la carretera i a prop, ja que del que es tracta és de superar la pineda Plana per pujar a la carena que permet l’accés a la solana de la Herrería. Torno a recalcar que desconec si existeix camí, ja que en estar tot el terreny dominat per la neu em va ser impossible detectar-lo. Sí que és cert que alguna traça s’intuïa, però també es podia tractar perfectament de sendes d’animals. També torno a fer palès que sempre es camina sense impediments, ja que el sotabosc és net.
Ja en la solana de la Ferreria tenim clar el tram següent. Molts parlen de cresta. Sí, certament ho és, però de cap de les maneres ofereix les dificultats que se li suposen a aquest tipus de terrenys, m’atreviria a dir que ni per als menys avesats en aquesta matèria. Fins i tot aniria més lluny i m’aventuraria a dir que aquest és un lloc immillorable per introduir aquells que no estiguin acostumats al món de les grimpades.
La cresta es pot dividir en tres trams. El primer, el més pendent i també més llarg, és el més tècnic, si es pot dir així, dels tres. En algun punt, més per comoditat i ajuda que per una altra cosa, requerirà l’ús de les mans. El segon es pot evitar si es camina pel vessant de la nostra dreta, nord-est, ja que en aquesta zona la cresta és estreta i alimenta zones de vegetació que dificulten el pas i augmenta la dificultat. El tercer és el més divertit i fàcil, ja que la carena s’obre en gran manera fent que desaparegui el caràcter de cresta. També és el tram que ens permet observar per primera vegada el cim, ja a escasses desenes de metres.
El cim ens regala, amb el permís de la meteorologia, unes extraordinàries vistes de 360º. Des d’aquí dalt veritablement et sents com la persona més alta de Conca, en aquests moments. Visualment no ho sembla, atès que pel nord-oest apunta un altre cim que a simple vista sembla tan alt o més que el que ocupem, però sens dubte ha de tractar-se d’un efecte òptic, ja que el Mogorrita és unànimement acceptat com a cim provincial. M’estic una bona estona al cim perquè el dia acompanya. Moltes fotos, un mos i de nou ple de forces inicio el descens.
Pretenc costi el que costi evitar la zona de la pista d’esquí, ara com ara més un tallafoc que una altra cosa, així que baixo a la caseta i l’antena que hi ha gairebé al cim. Allà neix —ho veig perquè no hi ha neu— una pista que fan servir, se suposa, els operaris que accedeixen a la caseta. El més assenyat és seguir sempre el traçat de les rodades i la pista, però la neteja del bosc i la neu m’animen a fer dreceres que em porten, abstret en els meus pensaments i sensacions, a desviar-me lleugerament del recorregut. En una espècie de coll, a la cota 1.787 segons el mapa topogràfic de la zona, hi ha un arbre majestuós envoltat per una espècie de tancat de pals i filferro. El millor és passar per aquesta zona a ponent d’aquest tancat, deixant l’arbre a la nostra dreta, així no es perd altura i ens estalviem haver de remuntar, com va ser el meu cas.
Un cop passat l’exemplar reprenc de nou la pista i ja no l’abandono. La pista, clara i evident, em porta, sempre en lleuger i còmode descens, en sentit més o menys nord-oest, a enllaçar amb una nova pista quan soc a l’altura del puntal del Ocejón. Segueixo per la dreta, veig a peu de pista un cartell que em recorda que soc al Parc Natural de la Regió muntanyenca de Conca. Segueixo en direcció al collado del Gato. No hi arribo, segons el mapa, atès que quan em trobo entre el puntal de la Cruceta, al nord, i el puntal del Ocejón, al sud, enllaço amb una nova pista. A la cruïlla giro a la dreta per anar en orientació sud-est i continuo en descens a la recerca de la pista que escorta la canyada del Cubillo pel marge esquerre.
Hi enllaço en un punt pròxim al qual es troba un cartell que em dona la benvinguda al Parc Natural de l’Alt Tajo. En aquest punt m’incorporo a la impecable pista que suposo que permet el pas a tota mena de vehicles des de la carretera CM-2119, en l’entroncament de la qual tinc aparcat el cotxe Aquesta pista és la que els forestals de la zona (telèfon que faciliten a l’Ajuntament de Tragacete) em van aconsellar com a punt d’inici per ascendir al cim evitant qualsevol zona de grimpada.
Ja a la pista, només cal seguir-la en sentit sud-est per recórrer els poc menys de 2.000 metres que em separen del cotxe i punt final d’aquest recorregut.