Maubèrme (tuc de)

Encara que l’ascensió a aquest cim està molt i molt ressenyada a Internet, aquesta vegada m’esplaiaré per explicar l’ascensió feta avui per pujar al tuc de Maubèrme (Maubèrme per a la FEEC), altiu bastió que fa de piló fronterer entre la Val d’Aran i el Couserans (Arieja) i és una magnífica talaia que permet albirar una munió de cims, tant de la part catalana i aragonesa, com de la part francesa. Un indescriptible espectacle visual de 360º amb l’Aneto com un imant que atrau totes les mirades.
El recorregut que vam fer va ser el típic i ja molt explicat itinerari que surt de la cabana de Calhaus i puja al cim en una caminada circular prenent un punt indeterminat, com podia haver sigut qualsevol altre, més amunt del còth de Maubèrme com a punt d’intercanvi de camins.
Hi ha qui disposa d’un vehicle tot terreny i puja per la pista fins a la cabana, o fins i tot una mica més amunt. Hi ha qui no en té i puja a peu des de Bagergue i fa els 6,5 o 7 km de pujada (i uns altres més de baixada) i hi ha qui es gasta els diners en un taxi i puja còmodament fins al punt d’inici. Ja veus, tot un munt de possibilitats. Sí que incidiré en el fet que la pista no és apta per a un turisme normal degut al fet que, si bé en molts trams no hi hauria cap problema, sí que es patiria, i molt, en els punts pels quals s’han de superar les torrenteres (unes quantes, per cert) que baixen muntanya avall.
La pista que es fa servir per fer l’aproximació al punt d’inici recorre gairebé en la seva totalitat el marge esquerre de l’arriu Unhòla, que neix a l’estany Long de Liat. D’aquest riu diu la Gran enciclopèdia catalana:
«Riu de la Vall d’Aran, afluent, per la dreta, de la Garona, emissari de l’estany de Liat, al límit dels termes de Salardú, Viella i Canejan (durant tot el seu curs més alt constitueix el límit entre els dos primers).
Ben aviat, al pla de Crapes, desapareix dins el forat de l’Unhòla, i ressorgeix un quilòmetre més avall, al pla d’Eth Tò, i l’anomenat güell d’Eth Tò . Engorjada des del salt d’Eth Callaus, la vall de l’Unhòla s’obre, abans de Bagergue, a la ribera d’Era Lana. S’uneix al seu col·lector sota Salardú, després d’haver deixat a la dreta Unha.»
I igual que totes les altres ressenyes que parlen d’aquest riu, jo afegeixo que, pel que sembla, també és conegut com el «riu Vermell», pel color ferruginós que en vesteixen les lleres degut als minerals que encara avui en dia transporten les seves aigües. La veritat és que és tot un espectacle contemplar aquesta vall i el contrast de colors que ofereixen el riu i els vessants de les muntanyes que l’encaixonen.
Una altra meravella de la ruta són els estanys. En el nostre sentit de pujada no els vam poder contemplar fins que no vam ser al cim però el lac de Montoliu (que sí que visitem de baixada), per la seva proximitat als peus del cim i l’estanh Long de Liat, per la grandària, són els senyors de la zona. També crec que és necessari destacar el plan deth Horn (Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya), plan deth Tor (ed. Alpina) o pla d’Eth Tò (aranès?). Sorprèn tant aquesta esplanada després de veure el riu tan engorgat que quedes bocabadat. Sembla increïble.
Tampoc puc deixar aquest apartat sense parlar dels vestigis miners que encara avui en dia es poden veure en aquest recorregut. De les mines, només en resten els noms als mapes. Els túnels i les galeries es van tapar quan es van deixar d’explotar però les restes de les edificacions que van ser habitades pels miners encara poden ser contemplades tot i que en aquesta proposta no es van visitar. Sí que es pot visitar algun túnel i antics vestigis en les mines de Urets, però en aquesta proposta no es passa per allí.
I un últim apunt: la senyalització. Poca se’n troba. Mentre anem progressant per terreny herbat, cap. Quan som ja per sobre del lac de Montoliu i enllacem amb el camí que hi puja, tampoc, però el sender és molt evident i no té pèrdua. Quan som a la base del cim comencem a trobar fites, que no cal perdre ja que són de molta ajuda. La baixada del cim és pel mateix camí però la baixada a partir del punt de pujada fins al lac de Montoliu torna a ser sense senyalització. Al lac trobem ja els senyals del GR 211, que no abandonarem fins a tornar a enllaçar amb la pista ja feta de pujada.
Cap problema, però. Tot l’itinerari, amb el mapa a la mà, és molt i molt evident. I no dic res si el que es porta és el GPS.