Mágina, Jaén

Entre grans extensions d’oliveres i fent frontera natural entre les províncies de Jaén i Granada, s’alcen els vessants càrstics de la Sierra Mágina. Malgrat que es troba dins del Sistema Subbètic i per tant podria pertànyer al Parc Natural de les Serres Subbètiques, la singularitat i diversitat d’aquest abrupte massís muntanyós va ser declarat parc natural l’any 1989 amb el nom de Parc Natural de la Sierra Mágina.
Aquesta muntanya manté gairebé intacta la seva fisonomia degut al fet que l’home no ha sigut capaç d’adaptar-se a la seva duresa. Tan sol pastors i picapedrers treien profit dels recursos de la muntanya, i són els primers els únics que mantenen avui en dia l’activitat.
Atenent a la toponímia emprada per l’Instituto de Estadística y Cartografía de Andalucía, que se suposa oficial, hi han diverses denominacions toponímiques: Cerro Mágina, Sierra Mágina i el terme Mágina, que fa referència a l’elevació o cim i al vèrtex geodèsic. També al mapa topogràfic de l’Institut Geogràfic Nacional el cim s’anomena, igualment, Mágina.
Bé, dit aixó, Mágina és el punt culminant d’aquesta serra, amb 2.165 metres sobre el nivell de mar, segons mesures de la mateixa institució, i és també el punt més alt de tota la província de Jaén i és, per aquest motiu, objecte del desig de molts muntanyencs i senderistes àvids de guanyar el seu cim, entre els quals em trobo. Aquesta circumstància a portat la Junta d’Andalucía a crear una xarxa de senders senyalitzats per tal que els visitants no malmetem el terreny, ja que caminant fora camí podem malmetre diferents espècies endèmiques protegides. Amb aquesta finalitat s’han instal·lat, també, cartells informatius demanant que no es camini fora senders. No cal fer-ho per contemplar la bellesa de l’entorn i gaudir de la companyia de la fauna local, que sembla no gaire preocupada per la nostra presència tot i guardar una discreta distància.
La naturalesa calcària dels vessants de la muntanya possibiliten que es pugui pujar al cim pels quatre costats, amb diferents dificultats i riscos, depenent de l’opció triada. El vessant sud és el més «humanitzat» ja que és el que té els senders senyalitzats que porten al cim de Mágina i al refugi lliure de Miramundos. Podem dir que és també el més tou.
El vessant nord és el més escarpat, feréstec i «aventurer» i és per tant el preferit d’aquells que eviten les facilitats dels senders senyalitzats.
Per tal d’informar-vos de les diferents opcions existents per a fer aquest cim us convido que consulteu Wikiloc i més concretament l’usuari Avhinojosa –espero que no es molesti per aquesta publicitat gratuïta– expert coneixedor de la zona ja que hi és resident.
Es pot fer l’aproximació al cim per pista de montanya, anomenada «carril» a la zona. Per una banda, pel sud, la pista anomenda Camino de la Tosquilla. Per l’altre costat, pel nord, el Camino de los Prados, que puja al port de la Mata. Totes dues pistes es troben en perfecte estat de conservació i són aptes per a tot tipus de vehicles. Tot i aquesta afirmació, és millor demanar abans informació tant al centre de visitants de Mata-Bejid com als ajuntaments de Cambil o Torres. Jo ho vaig fer a la policia local d’aquest últim municipi i em van informar amb tot luxe de detalls. El Camino de la Tosquilla té al seu inici un cartell que informa de la prohibició als vehicles de motor però no em van dir res d’això, al centre de visitants. Potser a l’estiu la circulació estigui restringida.
També sembla que es pot fer l’aproximació des del municipi de Bélmez de la Moraleda– les cares de Bélmez– però d’això no en puc oferir informació.