Lo Tésol (Tesó de Son)

Poc més de 600 m de distància i uns 12 m de desnivell ens separen del refugi. En ser les hores que són trobem la instal·lació tancada així que ens dirigim a un pal de fusta amb diferents indicacions. Prenem la que va al coll del Pinetó i lo Tésol. Seguint amb la mirada la direcció indicada veiem també una estaca de fusta, a la qual ens encaminem. Anem direcció coll de Fogueruix però pel camí veiem un cartell que ens ofereix la possibilitat de fer menys desnivell. Per la dreta surt una sendera que va al coll del Pinetó, així que allí ens adrecem.
Per aquest camí arribem amb una certa comoditat a la plana d’Aires, on ja obtenim les primeres vistes de les muntanyes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, vistes que ens distreuen del fort pendent que tenim per davant.
Una successió de llaçades ens ajuda a superar-la. Com sempre passa, allò que creiem cim no ho és i en situar-nos en el punt més alt, sempre apareix davant nostre una altra cota superior. Estem en els plans de Mil Potros (topònim no oficial) o el Planell (ICGC), un llarg fals pla que ens deixa recuperar forces per a escometre l’ascens (per una llarga llaçada o directament) al cim del Mil Potros (cartografia antiga d’Alpina, quaderns ataronjats) o el Planell (Ed. Alpina actual), a la cartografia de l’ICGC no hi figura cap topònim per a aquesta cota.
No és aquest el nostre principal destí, així que seguim endavant. Tenim el següent punt de pas molt a prop, també portem una bona estona analitzant la cresta de la Roca Blanca. Sembla més fera del que hem llegit. Mirant i remirant la cresta no ens adonem que ja estem en el cim del pic del Pinetó. Una miserable branca l’assenyala. Ja veiem un ampli horitzó de cims. 360º indescriptibles però continua captant gairebé tota la nostra atenció la cresta i cim de la Roca Blanca. Des d’aquesta posició, la vista o la ment semblen imaginar una espècie de senderola que evita la cresta tot flanquejant el vessant i va a buscar una canal que surt a un petit coll, la qual cosa ens dona esperances que si no som capaços de superar la cresta, tindrem una via de fuita per a continuar amb el nostre objectiu.
Des del cim del pic del Pinetó s’obté també una primera vista de la capçalera del vall de Cabanes, que diuen que és espectacular. A vista d’ocell sí que ho sembla. Embolicats en un munt de sensacions iniciem el descens al coll previ al cim de la Roca Blanca. La primera vertical que porta al caient de la cresta sembla més assequible que el descens a la hipotètica senderola. Certament a la cresta s’hi ascendeix fàcilment i sense cap problema, usant les mans únicament per a facilitar el progrés. Diferents fites indiquen per on progressar, sempre sense cap perill. I amb aquesta tranquil·litat s’arriba al punt en el qual cal extremar les precaucions.
Ja a la cresta en si, gira a la dreta, però no s’ha de seguir en aquesta direcció, o no és necessari fer-ho, encara que si les condicions són bones i la tècnica depurada… Allò que és correcte és continuar uns quants passos en el mateix sentit de marxa i perdre un parell de metres d’altura. Unes fites mostren un rastre que s’ha de seguir, deixant el vessant a la nostra dreta i la cresta uns metres per damunt nostre. Aquest pas és el que més atenció ens demandarà i al meu entendre són els 20 o 30 metres més compromesos, però amb cautela se superen perfectament. No serà res per a companys acostumats a aquesta mena de terrenys però per a persones que s’iniciïn en aquestes tasques pot ser un petit trauma. Així acabem per passar de nou a l’altre vessant i ja veiem la canal (molt curta, uns dos metres) que ens separa del cim. Prova superada. Repeteixo: no és una cresta complicada, diria que fins i tot és divertida, però s’ha parar molta atenció i no confiar-se fins a arribar al cim.
Gaudim del moment i de les vistes i ja tenim el descens al coll previ al cim. Res després del ja superat. Dispersos i difuminats senders o traces de bestiar ens permeten baixar al coll. Una marcada sendera es dirigeix a un evident coll i d’allí al cim, o s’hi pot arribar per la directa, per traça que puja molt pendent acostada al tall de la muntanya. Per una banda o per una altra s’arriba al cim i vèrtex geodèsic. L’esforç ha valgut la pena. Si el dia és l’adequat meteorològicament, les vistes des del cim, tant en horitzontal com cap avall, ens omplen de calma i assossec. Satisfacció plena.
Però toca descendir. Les opcions són múltiples. No hi ha camí definit així que tot hi cap. Vertiginós descens buscant el que cadascú entengui com a millors passos. El terreny és escalonat així que permet anar perdent metres d’altura amb una mínima comoditat. Tot regularment normal fins a arribar a la cota en la qual comença a aparèixer la vegetació arbòria, de moment uns quants pins. L’altura va disminuint i la vegetació augmentant, la pineda es va compactant i comencen a aparèixer els nerets, que de moment permeten ser esquivats. Per on continuo? Els arbustos comencen a complicar-nos la vida. Finta per aquí, finta per allí, però al final ens trobem engolits pels arbustos i ja és el caos. Com bonament podem sortim del mal pas i acabem en terreny net quan sortim al pla. Beneïda prada.
Un llarg descans per a recuperar el componiment i continuem el descens, ara molt més relaxat i calmat. Un altre tram en pendent ens baixa a les Estanyeres, una preciosa zona d’aiguamolls que també convida al repòs i la relaxació, però encara queda camí. Al final d’aquesta zona enllacem de nou amb una senda senyalitzada per les estaques ja conegudes. Les seguim en continu descens i així, després de creuar diversos cursos d’aigua, arribem al punt més baix del recorregut d’avui, Palomera (ICGC), una altra bella planícia que també convida a fer una última parada abans d’iniciar el definitiu ascens al refugi. Hi ha la possibilitat de dirigir-se directament per la pista a buscar l’enllaç amb la pista per la qual hem arribat amb el vehicle a l’aparcament, però no és aquesta la nostra intenció ja que volem visitar el refugi. Una senda senyalitzada, primer amb un pal i després amb les conegudes estaques, puja amb un pendent constant fins al refugi.
I final de la història. Un bon refrigeri líquid, una relaxada xerrada amb els guardes explicant les vicissituds del dia, i tornada a l’aparcament, on donem per acabada l’activitat d’avui, no sense recordar abans als presents que no acaba fins que som de nou a casa.