l’Enclusa

Començarem a caminar prenent el brancall asfaltat que es dirigeix en sentit nord-oest al pont que ens permetrà salvar la riera de Font Savellà. Anem per la carretera, ara en pujada sostinguda, i travessem el filferro que talla l’accés a vehicles i persones a les instal·lacions de la sorrera. Anirem sempre en pujada fins que l’asfalt es converteix en terra.
Com no tenim cap altra alternativa, continuem caminant per l’únic lloc possible fins que veiem les entranyes de la muntanya. Just a la dreta veiem una altra pista que ens permet escapar-nos sense haver de travessar la instal·lació. Girem doncs en sentit sud-est i deixem la sorrera a la nostra esquena. Aquesta pista ens porta a trobar-ne una altra que surt per la dreta. La deixem i girem fort a l’esquerra agafant ara orientació nord-oest.
Seguim pujant una bona estona fins que trobem un altre desviament. Deixem la pista que pel davant comença el descens i prenem la de l’esquerra, planera, que segueix en sentit sud-oest. Ens incorporem a una altra pista que bé per la dreta en pujada i ja comencem a veure senyals de pintura de sender local (blancs i verds) i també del Camí.
Més endavant, la pista principal gira a la dreta. La podem seguir, ja que també ens serviria, però anem per l’esquerra, recte, per fer més curt. Així començarem un suau descens en sentit sud-oest, per dirigir-nos a les roques Pastores, però no ens hi arribarem perquè passarem de llarg.
Passat aquest punt trobem que el camí que seguim, sense cap senyalització, gira una mica cap a la dreta. Al davant tenim un corriol que descartarem. Avancem pel sender, ara en sentit nord-oest i anem girant de mica en mica en sentit sud-oest travessant el bosc d’Espinzella. Anem perdent alçada per una antiga pista, ara en desús, plena de pedres d’un cridaner color vermell.
Així acabem trobant la pista principal que vam deixar abans. Ja tornem a trobar senyals de pintura. Anirem sempre per la pista principal fins a arribar a un punt en el qual ens situem sota els fils d’una línia d’alta tensió. Ens podem estalviar un centenar de metres si fem drecera seguint sota aquests fils en sentit nord-oest, però en aquest cas som civilitzats i continuem per la pista en direcció al collet del Timonar, punt en el qual trobem a terra en altre filferro.
En aquest collet podem triar el brancall que segueix recte, en sentit nord-oest i fer drecera, però de nou anem pel camí més còmode i girem a l’esquerra per travessar la carretera B-520 i seguir per una altra pista que surt al davant de la nostra posició. Ara transitem per una pista encara més àmplia i en molt bon estat, pujant lleugerament en direcció al Puiggrifó.
Podem fer un petit desviament de la nostra ruta per fer aquest turó, però  no té interès ni vistes. De nou sobre la pista sortim a una torreta d’alta tensió, final de la drecera de la línia elèctrica, si haguéssim optat per aquesta opció. Ara tenim a la vista senyals de GR. Els seguirem fins a baixar a la collada de Mansa. De nou travessem la carretera B-520 i a l’altra banda deixem el GR i seguim pel sender pintat com a PR, que en sostinguda pujada ens portarà a la base del roc que ostenta la senyera. Per pujar-hi caldrà seguir el sender de la dreta, que ens portarà a un pas entre les pedres, que ens caldrà grimpar, fàcil. Ja a dalt girem a l’esquerra i arribem al cim.
Desitjo que tingueu millor panorama que el que jo vaig tenir.
Per continuar amb el recorregut caldrà resseguir el cap del cingle uns quants metres. Passarem pel vèrtex geodèsic i una antena de l’ADF de la zona i més endavant trobarem un sender que es desvia per la dreta, senyalitzat amb una fita de pedra. Com que desconeixia el terreny, i el track em menava girar, vaig deixar la pista ampla i vaig desviar-me pel sender. Així vaig trobar el pal indicador que, pensava que no passaria, informa del camí a seguir per anar a la cuina d’en Rocaguinarda. Aquest camí està senyalitzat amb senyals de pintura vermella, un punt. Cal seguir aquests senyals per trobar (difícil amb boira) l’estreta escletxa que permet baixar el cingle per accedir a la cuina. Una cova molt interessant.
Visitada la zona, cal tornar enrere, al pal indicador i des d’allí anar ara per l’únic sender que no es menciona al pal, tot i que és també PR. Aquest sender ens porta a resseguir el cingle en sentit nord fins que, més endavant, el deixem per agafar-ne un altre que surt per la nostra dreta, en sentit est.
De seguida agafa pendent i baixa de forma vertiginosa en la mateixa orientació. Tornem a trobar senyals de pintura vermella. Ens porten per camins menys pendents, però tot i això es baixa molt de pressa. I acabem en un nus important de camins i pistes. Ens fixem en la pista cimentada perquè serà aquesta la que seguirem, en baixada i sentit sud.
Anirem sempre en sentit sud-est, abandonant tot brancall que ens surti, tant a dreta com a esquerra, i apareixerem a les portes del Vilar del Bosc. Sengles cartells ens indiquen diferents direccions. En el nostre cas prendrem la pista que surt de l’esquerra de la porta que mena al mas, així no molestem als amos de la casa. Més endavant trobarem per l’esquerra la sortida d’un altre camí que també ve de la casa.
Així sortim a un espai obert i terrós. Cal deixar el camí que portem i desviar-nos a l’esquerra per un sender una mica tapat i agafar orientació nord-est. Aquest sender fa una llarga corba a la dreta i ens porta al torrent del Vilar. Aprofitant un forat en la vegetació el creuem i girem en sentit nord-est una altra vegada. Tot i que el sender és una mica brut es passa bé.
Creuem un altre torrent sec, amb molta vegetació dins la seva llera, i comencem una suau pujada per anar a trobar una altra pista. Aquí deixem els brancalls que segueixen recte i girem per la dreta, per continuar pujant, ara en sentit sud-oest. Quan la pista s’anivella fa un gir a l’esquerra.
Anem en aquesta direcció i tornem a desembocar en una altra pista. Ara tornem a trobar senyals de sender local. Ens hi incorporem i el seguim per l’esquerra, en sentit nord. Anem seguint els senyals de sender local. En un encreuament veiem l’aspa de final de camí a terra. No en fem cas i seguim com si deixéssim aquest sender local. Error, ja que més endavant trobem de nou senyals.
Els seguim fins que en un moment donat trobem un punt en el qual el sender local continua per l’esquerra, recte se’n va un altre brancall i per la dreta baixa un sender recentment netejat. Agafem aquest darrer i deixem de banda el sender local i la pista. Comencem el descens cap al Mas d’Osor. Aquesta pista està una mica bruta i descomposta, amb molta pedra solta. En un moment determinat trobem una fita que marca una altra pista per la dreta. Desconec el seu destí.
Continuem el descens per la pista, ara amb una mica més de dificultat. Poca distància, però, i arribem a les envistes del Mas d’Osor. No el visitem ja que abans d’arribar a un gran dipòsit girem a la dreta per agafar una pista una mica deixada que, tan bon punt creua un torrent sec, comença a fer una lleugera pujada.
Al cap de poc fa baixada i anem per terreny descompost, pel que semblen uns antics forats d’un camp de golf. Deixat aquest espai enrere trobem una vella porta que es pot superar per un costat.
Així passem al costat del molí d’en Noc i, sense possibilitat de pèrdua, a la carretera d’accés a la sorrera i, desfent camí, a l’aparcament.