La Carabassa

Es començarà a caminar per la pista que segueix per la part davantera de Cal Jan de la Llosa i es dirigeix, en baixada, al riu de la Llosa.
Superat aquest riu per un pont, es desemboca al GR-107. S’ha de seguir sempre aquesta pista, remuntant el riu de la Llosa, i la vall del mateix nom, per la seva llera esquerra fins a arribar a la Farga. Encara s’ha de continuar per la pista i fer tres fortes corbes a esquerra, dreta i de nou esquerra. A la sortida d’aquesta última i abans d’arribar a la següent, es deixa la pista i se segueix el rastre d’un sender desdibuixat, marcat amb una ratlla de pintura blanca en una pedra.
Jo no vaig tornar a veure aquesta marca en tot el recorregut, però el que sí que es veuen són fites de pedra que indiquen el millor camí a seguir. Així doncs, del que es tracta és de continuar sense perdre-les de vista. Si en algun moment es perden, cosa molt probable perquè algunes són molt petites, no ha de ser motiu de preocupació perquè del que es tracta és d’anar remuntant el riu Calm Colomer fins a arribar a l’estany del mateix nom.
Ja a l’estany, s’ha de remuntar pel marge esquerre fins a arribar a la capçalera. A partir d’aquí és fàcil. Cal tirar pel dret per terreny caòtic i descompost fins a arribar a la carena. Per descomptat hi ha altres possibilitats, totes elles encaminades a pujar, per on millor sembli, a la carena.
En el cas que ens ocupa, pujant recte amunt, va suposar un esforç bestial. Me’n ric jo ara, del coll de Contraix. Així i tot crec que qualsevol altra opció suposarà el mateix esforç o més.
Un cop s’ha arribat a la carena s’acaben les penúries.
Si el dia ho permet, les vistes que es contemplen fan desaparèixer de cop el cansament. Em nego a enumerar les muntanyes que es veuen. Hi són totes i es faria interminable. Es nota que som al punt culminant del dia.
També es té una bona perspectiva del trajecte restant fins a l’objectiu. Es veu clarament la carena que s’ha de recórrer, i queda ocult a la vista, que no a la ment, el coll del Torer.
El trànsit per la carena és tranquil i sense dificultats significatives. Es camina la major part del temps per sender esquistós prou clar per seguir-lo. Només s’haurà de vigilar que els turmells no es girin més del compte. I així s’arriba al coll del Torer i al darrer pendent positiu del dia. Superat aquest, amb més o menys esforç, que dependrà del nostre estat físic i d’ànim, s’arriba al cim de la Carbassa.
Un cop s’ha gaudit del moment, toca prendre decisions. Es pot baixar per un recorregut fàcil, però allargant-lo en gran manera, o baixar recte per terreny fàcil al començament però a través de bosc i fort pendent després i sense camí. En qualsevol de les dues possibilitats s’ha de començar el descens seguint l’àmplia carena en sentit sud en clara direcció a un monticle de pedres que es veu a la dreta, per sota del turó de Clots, que tenim a l’esquerra. Així s’arriba a un punt en què es troba l’antic fil de Cobarriu, que consisteix en unes barres de ferro de les que fan servir els encofradors de la construcció i que al seu dia suportaven un cable metàl·lic, que actualment  està per terra.
En aquest moment comença la separació d’itineraris. Si s’ha optat pel més fàcil i llarg, és qüestió de seguir en direcció sud per buscar la divisòria d’aigües del torrent de Coborriu i seguir-la fins a la barraca de la Quera on ja s’enllaça amb el sender (segons el mapa de la Cerdanya de l’editorial Alpina) que baixa fins a Coborriu i enllaça amb el GR-107.
Si s’ha optat per seguir el vessant salvatge i aventurer (que és el que reflecteix el track), del que es tracta és d’anar seguint la línia que conformen les barres de ferro baixant en sentit sud-oest pel llom de la muntanya, entre el clot de Dalt i el clot de Baix.
Així s’arriba a un punt en el qual apareix una altra línia de filferro que tanca el pas de la marxa. A partir d’aquí no fan falta gaires explicacions. Passar a l’altra banda de la línia i… campi qui pugui. Dret muntanya avall en clara orientació al molí del Salt. No hi ha més problema que anar buscant el pas més còmode que ens permeti anar salvant l’arbrat i el fort pendent.
Vigileu amb les relliscades. El subsòl està farcit de petites pinyes que fan que el descens tingui un cert component de risc i excitació.
Recordo que ja fa temps que es camina sense evidència de sender. Si se segueix fil per randa el track s’arribarà a trobar de nou una línia de filferro.
És interessant seguir-la fins que desapareix de nou. A partir d’aquest moment… de nou a baixar recte muntanya avall per una espècie d’antic llit fluvial. Si encara no s’ha perdut la traça del track s’arribarà a un pas rocós complicat, que es pot evitar fent un lleuger desviament cap a la dreta pel que sembla ser un corriol molt precari i perdedor.
Ara sí que, sense més contratemps, sempre baixant el més vertical possible, s’arriba al GR-107.
Satisfacció després de les penúries i dubtes. Ja només resta seguir el GR en sentit nord fins al punt de partença.
Si està obert, és més que recomanable fer una parada a Cal Jan i reposar forces amb un bon refresc o una ampolla d’aigua, tot això ben fresc.