Gallinova

Comencem a caminar en lleugera pujada, en sentit NE, per clara pista pedregosa, ampla i de bon fer. Aquesta pista la seguirem durant uns 1.800 metres, moment que ens trobarem amb la carena rocallosa que baixa del tossal de Gallinova, a la dreta, i la paret SE del serrat de Montagut, a l’esquerra.
Una petita fita a la vora dreta de la pista marca l’inici d’una traça de camí. És una curta drecera. Si no volem fer-la, podem caminar 5 metres més i agafar la pista que neix. Aquesta pista, en cas de seguir-la fins al final, ens baixaria a Cal Borrell seguint el barranc de Gassó.
En el nostre cas, al cap de poc d’agafar la pista la deixem quan veiem una fita de pedra que marca l’inici d’un altre camí. Aquest és el camí que seguirem, en la seva totalitat, fins a la collada del Trumfo. Ho faig així per fer la pujada una mica més còmoda, més llarga, molt més llarga però també molt més còmoda. Hi ha la possibilitat de pujar pel terreny triat per fer la baixada, però penso que és molt més dur, ja que majorment es trepitja tartera de pedra molt petita i amb molt pendent.
Tant si som a la collada del Trumfo com si anem dret amunt, els camins s’acaben trobant en una mena de grau.
Comento des de la collada.
En aquest punt girem a l’esquerra i iniciem un flanqueig en sentit NO seguint un caminoi de tant en tant fitat. Sembla que una canal que es veu a la dreta serà el punt de pujada al cim però acabem per superar-ne la vertical sense acostar-nos-hi. Seguim guanyant altura de mica en mica fins que el camí, difús fins ara, acaba per perdre’s en arribar a terreny atarterat i ple de pedres.
Hem de continuar amb la mateixa tònica. Flanqueig en lleuger ascens en sentit NO. En un moment donat hem de trobar una mena de paret. Depenent de com hàgim arribat fins aquí, perdrem altura o la guanyarem fins a trobar un grau que ens permet superar aquesta paret.
De nou comencem a trobar fites que novament tornen a perdre’s de seguida. Seguint la traça ens trobem amb un altre grau fitat. El pugem i sortim a la tartera final i a les envistes de la carena que hem de guanyar.
Vells rastres de pas fan difícil de triar l’adequat. Sigui com sigui, hem de pujar a la carena. En el meu cas vaig superar el terreny fent un flanqueig el més llarg possible, mirant de fer menys pendent i pujar tan a prop del cim com fos possible. Vaig tenir sort.
M’explico. Tota la carena està voltada per una tanca metàl·lica. Ho sabia. Aquesta tanca tan sols té un punt que permet el pas a l’altra banda. Ho sabia. El flanqueig que vaig fer em va pujar molt més amunt del punt de pas, però això no ho sabia. En comptes de perdre alçada vaig seguir la tanca en sentit ascendent i… sort, la tanca mor quan tinc el vèrtex del cim gairebé a tocar.
El problema és que el vessant de la muntanya cau a plom sobre la collada del Trumfo però passar per aquest punt, tot i que factible, implica un enorme perill, ja que la timba és impressionant. Però no vaig ser jo l’únic que em vaig trobar amb aquesta tessitura. Més gent com jo ens hem trobat en la mateixa situació i finalment algú ha fet un forat que permet passar a l’altra banda de la tanca. Cul a terra i a l’altre costat. Ja no tindrem problemes a fer el cim.
Les vistes són inenarrables. Espero que tingueu un bon dia, visualment parlant, quan us acosteu.
Per fer el descens tenia al cap la idea de fer el vessant septentrional de la muntanya per baixar com més a prop millor de Cal Trumfo però finalment, en trobar el pas bo de la tanca, vaig canviar de plans i vaig baixar pel dret a trobar el camí fet de pujada.
Una vegada a terreny conegut vaig desfer camí fins a tornar al punt d’aparcament per iniciar des d’allà l’ascens a la muntanya de Sant Corneli.