O Faro, Pontevedra

Inicio la proposta pujant per la pista que guanya altura de forma intensa en sentit nord-oest i deixo per a la tornada la que ve pel sud-oest. Pujo amb ganes una bona quantitat de metres fins que la pista gira en sentit sud-oest i se suavitza lleugerament el pendent. Al cap de poc temps trobo per la meva dreta una altra pista, precària i pedregosa, que voreja una zona arbrada.
Deixo la còmoda pista de creació recent i torno a guanyar altura, ara en sentit oest, seguint per l’exterior la línia forestal. La traça gira més amunt en sentit nord-oest i em fa e dubtar de la conveniència de seguir-la. Com que no veig alternativa, possiblement a causa de la boira, continuo per la pista i finalment torno a agafar orientació sud-oest. Acabo per trobar una pista, que travesso de forma transversal.
A l’altre costat continua un sender que segueix en la mateixa orientació. Més endavant el sender gira a l’esquerra, en sentit sud, i acabo a l’esplanada en la qual està situada l’ermita de la Mare de Déu de Faro. Descans i fotos. Moltes fotos. L’ascens ha estat ràpid a causa de la boira però ja hi soc per sobre, la qual cosa em permet gaudir de l’anomenat mar de núvols i observar, a més de l’ermita, el punt culminant de la serra.
De l’anomenat Campo da Festa al mapa de l’IGN, una pista asfaltada permet accedir al cim de Faro, punt culminant de la província de Pontevedra, i limítrof amb la de Lugo, fet que queda corroborat per una placa situada en un dels costats del gran mirador de fusta situat al costat del vèrtex geodèsic.
He llegit en alguna publicació que la ubicació d’aquest cim, gairebé al centre geogràfic de Galícia, permet visualitzar les quatre províncies gallegues. Com ja he explicat anteriorment, la boira no em va permetre comprovar aquesta dada. Com que no puc entretenir-me atalaiant l’horitzó i les instal·lacions que hi ha al cim no són del meu interès, emprenc el retorn.
Per a això faig ús d’una espècie de pista, o tallafocs, no ho sabria definir, que baixa directament, en sentit sud-est. En un lloc indeterminat, la traça més evident gira en sentit est i inicia un llarg flanqueig per una pista de creació recent, segons sembla per neteja-la, per la qual es camina sense cap dificultat, fins que s’arriba al punt crític, si es vol.
Si se segueix per la pista, s’acaba per trobar camí conegut així que el retorn al punt d’aparcament es fa sense problemes, però per pista. La meva intenció és no utilitzar aquest tipus d’infraestructures, sempre que sigui possible, així que, com en la vista aèria obtinguda de Google Earth s’observa clarament l’existència d’un sender, decideixo provar sort, a pesar que observo, de forma distorsionada per la boira, que l’inici del camí està perdut o molt difús.
Deixo la pista i segueixo ara en sentit nord-est pel que ara és un pedregar. Una mica més avall la vegetació ha guanyat la partida, afavorida pel resultat d’un antic incendi forestal que ha devastat totalment el vessant de la muntanya. Així i tot, en determinats punts es pot seguir perfectament la traça, ja que s’observa al terra, entre la vegetació, per on transcorre el camí. De forma penosa es baixa en la direcció adequada. El sentit de l’orientació ajuda a prendre les decisions adequades en els dos punts en els quals trobem altres possibles camins.
Passat el segon, o el segon que jo vaig poder trobar, repeteixo que la boira no ajuda en aquests casos, enllacem amb una nova pista, més oberta i en millor estat, que seguim, com sempre fins ara, en sentit nord-est. El cas és que per aquesta pista, en pocs metres, s’arriba al punt final del recorregut.