Els Àngels (puig Alt)

Surto de l’aparcament al carrer Romanyà i el segueixo uns quants metres en sentit nord-oest fins a enllaçar amb el carrer dels Àngels. El segueixo en sentit sud-oest a la cerca del cartell indicador dels itineraris 1 i 2. Segueixo per aquest carrer uns metres més i a l’alçada del desviament a can Bonet deixo la pista per la qual camino i prenc sentit sud, atenent les indicacions d’un pal indicador que diu que per aquesta pista vaig cap al puig d’en Llac. Al cap de poc arribo a un altre desviament, sense indicador, i agafo el trencall que, en pujada, agafa orientació sud-oest i començo així a guanyar alçada de mica en mica, caminant per una ampla pista perfectament arranjada (2017) i desbrossada aprofitant una campanya contra incendis. També podia haver fet en sentit sud i seguir per la mateixa pista, ja que passant per can Boada els camins es troben més amunt, però segons el mapa aquesta opció és més complicada degut a la gran quantitat d’enllaços i trencalls que hi ha.
La pista que jo segueixo fa quasi sempre orientació sud-oest, amb curts trams d’orientació diferent i del que es tracta és d’anar tirant sempre per la pista més ampla i en millors condicions. Pel camí deixarem a la dreta una primera pista que sembla, per l’orientació que pren, que es dirigeix a trobar el camí de Valldemia o itinerari 1 que surt de Sant Martí Vell, i més endavant, per l’esquerra i senyalitzat per una fletxa vermella en un suro que hi ha al marge dret de la pista, el camí que puja de can Boada.
Segueixo progressant i passo a tocar del puig d’en Perona, a l’esquerra, i el puig Virolet, a la dreta i arribo a un nou trencall a l’esquerra que no segueixo, ja que continuo fent per la pista principal. No trigo gaire a arribar a un important nus de pistes. Per l’esquerra ve el trencall que neix al quilòmetre 13 de la carretera GIV-6703. Aquest no serveix. Per la dreta hi ha el vial que es dirigeix als Àngels passant per la font Pixarella. Aquest camí és el que normalment es fa servir però en el meu cas tinc la intenció de fer més llarg així que segueixo en sentit sud-oest, per l’únic tall que fa pujada, a la cerca del puig d’en Llac. A partir d’aquest punt m’adono de l’existència d’uns senyals de pintura, unes ratlles de clor groc i verd, molt brasileres, que ja coneixia de quan vaig fer la pujada als Àngels voltant Can Llac. Sabia que aquests senyals havien de pujar dret al puig Redó però també sabia que quan aquests senyals troben la carretera, el camí a seguir es complica per la presència de molta vegetació. Un dia d’aquests tornaré a investigar.
En aquesta ocasió, la falta d’interès va fer que no m’hi fixés i acabés per perdre-les. Me n’adono quan arribo a un punt, a tocar de la línia elèctrica, en el qual hi ha un altre desviament. Per la dreta i per l’esquerra vaig a asfalt. Fa temps vaig fer aquest mateix recorregut, agafant el trencall de la dreta, i això em va suposar fer uns 800 metres per asfalt, fins a arribar a l’aparcament de sota el cim. Ara provaré de fer-lo per l’esquerra, per sortir a l’asfalt a tocar del quilòmetre 12.
Quan connecto amb l’asfalt trobo un pal indicador que em diu que per anar al puig d’en Llac he de seguir la carretera en descens i orientació sud-est, uns 175 metres, per accedir a un petit coll a la base ponentina del puig d’en Llac. Travesso la carretera per passar un petit marge i aterrar a una pista. La segueixo per la dreta, en sentit sud-oest i en un no res tinc per la dreta la pista precària que puja al puig Redó. Aquesta pista em serveix, ja que fa més curt, però també més dret i ja conec el camí, cosa que no succeeix amb la pista planera que continua en sentit sud-oest, voltant aquest cim, mancat de grans vistes, tot i que entre la vegetació s’arriba a albirar les antenes i l’edifici del cim.
Segueixo, doncs, de forma planera per la pista, sempre amb el puig Redó a la meva dreta, veient de tant en tant antigues, o no tant antigues, parades de caçadors i també vistes de Can Llac i al cim i després de deixar un trencall en descens per la meva esquerra, arribo al coll del Portell. La mateixa pista em porta, paral·lel a l’asfalt, a caminar sota la línia elèctrica que em du, just quan la pista inicia un suau descens, a un punt al qual es pot creuar l’asfalt per fer més curta la cerca del cim, però aquesta opció ja la vaig fer en una ocasió anterior així que ara toca seguir la pista en descens per anar a trobar el barri dels Àngels.
A partir d’aquest punt suposo que es pot anar al cim de diferents maneres, amb camí o sense. Jo segueixo per la pista fins que trobo les restes de l’antic tancament de la finca. Penso que la propietat ha deixat aquest tall com a element dissuasiu per tal d’evitar que tothom s’hi fiqui. Al cap de poc de seguir la tanca es troba el primer tall que permet sortir en direcció al cim. Penso que el millor és sortir per aquesta zona, però coneixia el fet que la tanca, pista enllà, acaba a l’alçada d’un dipòsit de bombers, així que vaig estirar fins allà per oferir altres alternatives. Al track hi ha dibuixades ambdues opcions. Totes dues ens porten a creuar l’asfalt i a trobar el camí de pujada als Àngels des de Girona. Tan sols cal seguir-lo per fer el cim.
A dalt, si el dia és bo, les vistes acostumen a ser molt maques, tot i que cada vegada són més escasses, ja que la vegetació va creixent. És normal recuperar forces i líquids asseguts a la terrassa de l’hostatgeria i fer la visita a la Verge abans d’emprendre la tornada. Per fer-ho, com sempre tenim múltiples opcions.
En aquest cas decideixo anar a trobar un sender que volta la muntanya (no el que volta l’edifici). Encara es passa bé, però en un parell de punts la vegetació comença a molestar, sobretot el primer que es troba, amb esbarzers amb la tija gruixuda com un dit de la mà. Cops de bastó per passar el tràngol. Aquest camí porta a la carretera, a l’alçada d’un edifici que sembla que és un transformador elèctric. En aquest punt neix una pista, ja amb senyals de pintura de PR, que és el camí que seguirem per tornar al punt d’inici.
Seguint les seves indicacions en forma de pintura arribem a un punt al qual trobem un cartell de l’itinerari 2. Aquí veiem que la pista més ampla, en baixada més pendent, té un petit cartell clavat a terra amb indicacions de l’itinerari 2, en direcció a Sant Martí Vell; té també marques de pintura blava fosca. Una mica més a la dreta el mateix cartell, però amb indicacions de l’itinerari 1. Deixem aquest i seguim en descens en direcció a Sant Martí Vell. Anirem sempre per aquesta pista, seguint els senyals de pintura blava, i deixem tot allò que surti a dreta i esquerra fins a arribar a un encreuament senyalitzat amb un cartell d’itinerari 2. Aquest itinerari se’n va per l’esquerra, a la cerca de la castanyeda de Gatell. En aquest punt deixem el camí senyalitzat i tota marca de pintura i seguim en descens per la pista més ampla. Aquesta baixada ens porta a trobar la pista d’accés a can Valldemia, que lògicament deixem de banda.
Fent-ho així, i després d’un llarg i còmode descens, arribem a connectar de nou amb l’itinerari 2, ja gairebé a les acaballes de la jornada. Seguint per la pista principal arribem a un nus de camins a l’alçada de can Noves.
Ja tan sols ens cal seguir les indicacions que manen a Sant Martí Vell per donar per finalitzada la caminada.