El Far

Començarem a caminar en direcció nord-oest en trobar la pista de terra que es dirigeix cap als cingles de la muntanya. En arribar a la pista trobarem una bifurcació amb un cartell que mena al castell de Fornils. Seguirem aquesta pista, ja que la que tenim a davant serà la que agafarem per tornar.
Voltarem el puig dels Corbs per una pista ampla i en molt bones condicions, i arribarem al mas anomenat Puiggalí. Si no es vol anar a visitar el castell de Fornils (en estat ruïnós) es pot seguir per la pista que planeja (vells senyals de pintura blava) en direcció al mas i fer el recorregut diferent fins al Mas la Triola.
En aquest cas seguirem baixant per la pista d’orientació sud-oest per passar a la vora de la Masó. Més endavant es creua la riera de Santa Pau i uns metres després arribem a l’ermita de Santa Pau, des d’on podem gaudir d’unes vistes impressionants dels cingles que l’envolten, i ja tenim a la vista el grau que hem de pujar. Continuem per la pista, que segueix perdent alçada i comença a deteriorar-se fins a arribar (després d’uns 1.000 metres recorreguts en baixada) a un punt al qual trobem, sense senyalitzar, un corriol a mà esquerra que es dirigeix al castell de Fornils.
Tombem per aquest corriol, clar i fressat, que en uns quants metres ens deixa a les portes del castell. Un cop l’hem vist, hem de desfer camí fins a tornar de nou a la pista. Ara toca creuar-la i seguir en sentit nord primer per pista i més endavant per sender, en direcció al Mas el Roure. No s’hi ha d’arribar. El sender va dret cap al mas, però nosaltres hem d’anar en direcció al Mas la Triola. Així que, finalment, deixem el camí, i allà per on millor ens sembli, hem d’anar superant feixes fent servir traces de bestiar, fins a sortir a la pista que del mas surt cap al nord-oest en direcció al grau del Goleró i que porta els senyals de pintura blava de la pista que vam deixar al Mas Puiggalí, ja que aquesta pista és la que ve d’aquell.
En aquest punt, si no es vol anar fins al grau del Goleró i es vol escurçar la sortida, es pot anar a trobar el sender que puja a dalt de la plana pel grau de la Cabrafiga. Nosaltres continuarem per la pista caminant per un ampli prat, vorejant el bosc, que quedarà a la nostra dreta, fins a trobar un senyal de prohibit el trànsit de motos. Podem dir que en aquest punt comença l’ascens al pla de l’Om.
Ens endinsem en un alzinar per un sender que per moments es torna costerut i que, fent ziga-zagues, va pujant constantment. Si encara és en peu, passarem per un lloc en què trobem una construcció de plàstic i fusta que se suposa que algú va fer servir d’aixopluc. Si es vol visitar la cova d’en Salvi, a partir d’aquest punt cal anar amb compte. S’ha de caminar encara una certa distància, però s’ha d’anar mirant de trobar un punt, quan ja el camí és de pedra, no de terra, i abans de començar a passar un tros de camí que sembla una calçada romana.
Hi ha diferents senyals. Hi ha escrit a la pedra de la paret de la nostra dreta el text “cova” i un senyal amb forma d’aspa (si encara no s’han esborrat). Les més evidents, però, són dues fites, podem dir que d’una grandària mitjana, que senyalen un petit pas que permet baixar a la llera d’un torrent. Ja us trobeu amb fites que us aniran guiant a l’entrada de la cova. Segurament costarà una mica d’arribar-hi. Paciència i a rastrejar! Si abans de trobar les fites s’arriba a una porta de ferro significa que ja les heu passat i haureu de recular.
Visitada la cova, s’ha de tornar al camí que porta al grau i, ara sí, passar una porta que s’ha de tornar a deixar tancada. A pocs metres de la porta, en un revolt del camí, hi ha un espai que és un magnífic mirador de la vall. I ja som a dalt. Som al pla de l’Om. Compte amb el bestiar que pastura tranquil·lament. Hem de seguir caminant per terreny de pastura amb clara orientació sud-est per anar a trobar una porta que ens permet sortir d’un terreny tancat per entrar en un altre.
Seguim la línia de filferro en el mateix sentit de la marxa per anar a trobar un altre punt de pas i, finalment, girant uns quants graus més en sentit sud-oest, arribar al punt pel qual puja, o baixa, el grau de Cabrafiga. Ja aquí comencem a trobar senyals de pintura, antigament blanca i ara pintada per sobre de negre (em va semblar).
A partir d’aquest punt cal vigilar una mica, sobretot si es va amb mainada o gent amb vertigen, ja que es comença a transitar molt a la vora del precipici. Sense problemes, però, anirem seguint els senyals de pintura blanca, que ara ja són més evidents, i trobarem una porta. La creuem i sense cap més dificultat, arribem a l’aparcament del santuari i als seus edificis i miradors. Des de la Cabrafiga fins al santuari, el camí pel qual caminem està ple de nummulits.
Als miradors del santuari, si el dia ho permet, s’hi ha de passar molta estona. Les vistes així ho mereixen.
Per tornar al cotxe cal anar a trobar els senyals de PR, que parteixen, en sentit nord, arran de la cinglera. Aquests senyals ja ens acompanyaran fins al cotxe. Als pocs metres sortim a l’asfalt i el seguim en sentit sud-oest. Si volem acostar-nos al punt geodèsic, cal deixar l’asfalt i mirar de trobar el millor pas entre vegetació per arribar-hi. Seguint l’asfalt, abans d’arribar a Santa Anna, ja trobem que el PR deixa l’asfalt i gira en sentit nord-est. Aquesta seria l’opció A. Baixar pel grau de Sant Martí. Pel que diuen les ressenyes consultades, aquest grau és més curt i pendent que el de Santa Anna, que és l’opció B, més llarga i còmoda. Per fer l’opció B cal anar per asfalt fins a Santa Anna. Nosaltres, però, baixem pel grau de Sant Martí. Molt maco i sense problemes. Amb fort pendent, però sense complicacions.
I així anem fent, seguint els senyals grocs i blancs de PR, fins a tornar de nou al cotxe.