El Castellot

Comencem a caminar en sentit nord per àmplia pista i deixem al cap de poc el desviament que per l’esquerra farem servir per tornar del cim. Trobem ràpidament la riera de Marmellar, que anirem seguint en tot moment. Veurem un desviament senyalitzat amb un pal i cartells. Anirem en direcció a la bassa de bombers. Més endavant continuarem per la pista i deixarem per l’esquerra una altra pista que fa un petit descens per dirigir-se a creuar la riera.
Nosaltres agafarem direcció nord-oest sempre amb la riera a la nostra esquerra. Anem descartant tot allò que creua o s’allunya de la riera fins que passem de llarg el fondo del Tritxo, punt en el qual creuarem la riera. Al cap de poc agafarem una pista que surt per l’esquerra per començar a remuntar aquest fondo, deixant momentàniament la riera de Marmellar.
Pugem, sense alternativa possible, fins a la torre de Can Pascol, ben visible des de la mateixa pista. Un cop visitada retornem de nou a la pista i anem en sentit nord. Des de la torre, un sender primer o una pista més endavant, ens permetria fer un recorregut més curt per anar al puig Rodó. Nosaltres continuem per la pista, primer en sentit nord i més endavant girant en sentit nord-est, fins que arribem a trobar una pista travessera que ressegueix la carena de les Cues.
No fem cas d’aquesta pista, ja que la travessem i iniciem, suau al començament i molt fort més endavant, el descens pel fondo de la font Cabrera fins que enllacem amb la pista que ve per la riba de la riera de Marmellar. Ens hi incorporem i agafem sentit nord-oest. Aquesta pista ens porta a un punt en el qual creuem la riera.
Just a l’altra riba neix un sender que agafarem per deixar la pista que va en pujada. Nosaltres hem de continuar riera amunt. Aquest camí, molt maco, ens portarà, sense problemes, a un punt en el qual el camí es bifurca, ja amb el castell de Marmellar a la vista. Tots dos camins són bons, així que és indiferent quin s’agafi. Aquests camins s’ajunten més endavant, just quan trobem a la dreta una pista que puja a Cal Mossèn Joan. Com sempre fins ara, seguim la riera i ens dirigim al castell. Aquest queda uns metres per sobre de la pista, a uns dos-cents metres de distància, no de desnivell.
La visita al castell no té gens d’interès però sí l’ermita de Sant Miquel, curiosa per la gran roca natural que hi ha a l’interior. Si s’hi puja, s’ha de tornar a baixar al mateix encreuament. És poca distància, però molt intensa.
Un tranquil trajecte ens porta a un punt en el qual haurem de deixar definitivament la riera i iniciar una pujada per una àmplia pista molt atrotinada, com totes les fetes fins ara. La pista va pujant constantment en sentit sud-oest fins que fa un fort revolt a l’esquerra per continuar pujant en sentit est. Recte podríem anar fins a Marmellar i fer el recorregut més llarg encara. La pista fa diverses ziga-zagues, sempre pujant fins que, com en el nostre cas, la deixem per donar una ullada al puig de l’Ullal. Molt bones vistes. El trajecte fet des de la pista fins al cim es fa per camí ja perdut, tot i que s’hi transita bé. La tornada del cim a la urbanització ja es fa per camí evident.
Acabem a una gran esplanada asfaltada. Hem de continuar el nostre camí pel carrer que puja en sentit sud al costat de les cases. Deixem més a l’esquerra un altre carrer que més aviat és una pista. Aquest carrer l’hem de seguir uns 700 metres aproximadament, fins que trobem que gira a l’esquerra. L’hem de seguir sempre voltant el puig Rodó, cim que si el fem, serà el punt més alt de la jornada. En aquest cas no el fem perquè estem una mica cansats i encara queda camí.
Quan girem definitivament i deixem l’asfalt, al carrer la Conillera, tindrem al nostre abast unes magnífiques vistes.
Continuem per aquest carrer pista i sortim de la urbanització, tot i que encara passarem al costat d’una altra casa. Un cop passada, la pista inicia una pujada i es dirigeix a un petit coll. Just quan la pista gira a l’esquerra, en sentit nord-oest, en surt per la dreta una altra que va en sentit sud-est. L’agafem i al cap de poc iniciem un llarg descens a la recerca del puig de la Cogulla.
Ara comencem a trobar senyals vells de pintura blava i lila. Seguint-les baixarem als peus de la muntanya de Cal Planes i a la pista que per l’esquerra, en sentit nord-est, ens portarà a un nou encreuament senyalitzat. El cartell diu que el Castellot, per la pista de la dreta, en sentit sud-est, és a 0,2. No sé què significa. Encara resta molt i molt de camí fins al cim, el qual atenyem fàcilment però amb esforç, ja que la pista, al final puja de valent.
Ja al cim gaudim de les vistes i de l’indret. Curiós és el vèrtex geodèsic, a sobre de l’ermita del costat del castell. Compte amb la volta a la torre, ja que es troba molt arrambada al cingle i un mal pas…
Per continuar amb l’itinerari reculem uns quants metres i agafem per l’esquerra un sender que ens porta a sota la torre i ermita. Seguint-lo apareixem a la Cova. Sembla que es pot visitar uns 50 metres. Nosaltres no vam gosar. El corriol continua baixant, fort, a la recerca del pas del Clau. Una cadena ajuda a salvar-lo. No és complicat, però fer-lo de baixada és diferent. Imposa molt més.
Superat aquest tràngol, el camí continua baixant molt fort, compte amb les relliscades. Al final el camí es converteix en quasi tartera, així que a aplicar la tècnica. Finalment acabem a camí planer. El seguim per la dreta, en sentit sud-est, però al cap de poc el deixem per iniciar el descens final que ens portarà a trobar el punt d’inici de la caminada.