Cumbre de los Bonales, Huelva

Un cop aparcat el vehicle em dirigeixo a l’altre costat de la pista i passo una precària tanca de filferro que tanca el pas. Començo a pujar per una difuminada senda que més sembla una traça d’herba trepitjada però que de manera clara va superant metres pel vessant, sortejant diferents exemplars arboris, que en la meva ignorància penso que són roures. Així, sense problemes però també sense gran esforç, aconsegueixo accedir al primer cim del dia, el cerro de Bonales oriental, sense topònim al mapa de l’IGN, i com ja s’ha dit, a territori extremeny. Només tres o quatre pedres que sostenen un pal vertical indiquen el cim, trist. Fotos per obligació, per res més que fer constar el fet que “jo vaig ser allí”.
Continuo el mateix sentit de la marxa, ara per camí una mica més clar, i començo un lleuger descens a un coll entre bona vegetació que proporciona una ombra que és d’agrair. Camino en sentit nord-oest i gairebé sense adonar-me arribo al segon cim del dia i objectiu de la caminada. Sóc en el cim de Bonales occidental, o Cumbre de Bonales, segons l’IGN. Igual que l’oriental, el cim es troba “coronat” per quatre branques que se suposa indiquen el punt culminant. Les fotos pel mateix que abans.
La pista em va portant clarament en sentit oest fins que enllaço amb una altra pista que puja de la collada de la Majada del Moral. L’agafo i giro ara en sentit sud-oest. Començo un descens perdent suaument altura fins que arribo a l’alçada d’un mur de pedra, que queda a l’esquerra. El normal és seguir la pista però per a no variar vells costums decideixo deixar-la i retallar per una espècie de sender, més aviat de nou herba trepitjada, que baixa en sentit sud per àmplia carena, en direcció a les cases de los Bonales.
Em trobo primerament, crec recordar, amb una antiga porta, ara atrotinada i trencada, que no m’evita passar-la. Més endavant, després d’un bon descens prou còmode camp a través, em trobo amb un tancat on hi ha un estratègic tall que permet passar a l’altre costat. També es pot seguir la línia del tancat i acabar sortint a la pista, uns centenars de metres més enrere del que ens interessa. Com a mitja baixada cal saltar de nou un tancat que hi ha a l’esquerra, ja que per aquest costat és per on trobarem una nova porta. Aquesta sí que està tancada amb cadenat però es pot saltar.
Si no voleu saltar tanques podeu deixar-vos d’històries i en el punt a on anteriorment segueixo la senda feu el contrari, seguir la pista. D’una manera o altra, haurem d’arribar a les cases de los Bonales.
Sembla que hi ha gossos guardians fers. En el meu cas vaig tenir sort i el pastor estava a casa i el gos que sortia al meu encontre va obeir la seva ordre. La pista és oberta i pública així que el pas està permès. Ja des d’aquest punt fins al lloc en el qual hi ha el cotxe aparcat no ha d’haver-hi cap problema ja que tot el recorregut es fa per pista sense possibilitat de sortir-ne, ja que tot el perímetre de la mateixa es troba tancat per tanques, en molts llocs també tombades a terra.