Chullo, Almeria

Per fer l’ascens al Chullo, des del port de la Ragua, hi ha tres possibilitats:
Agafar la pista que en direcció est es dirigeix a la Laguna Seca i al cap de pocs metres seguir per l’esquerra una senda PR que va creuant la pista d’esquí.
O es pot deixar aquesta senda i anar seguint aquesta pista i després de successives llaçades ascendir a un primer replà.
O es pot anar directament pel tallafocs que hi ha darrere del refugi del Puert0 de la Ragua, seguint la canyada del Castillejo.
Qualsevol de les tres opcions acaba unint-se en un primer pla als peus del Morrón de las Tres Lindes.
Ja des d’aquest punt el cim és perfectament visible. Fins i tot s’imagina la senda.
A partir d’aquest moment, en condicions de falta de neu, pot ser que el normal sigui seguir la canyada del Castillejo, enllaçar amb la canyada Real, i seguir el cordal de la muntanya fins a aconseguir el cim. Una vegada a dalt el descens s’acostuma a fer desfent el recorregut.
En el meu cas, l’existència de neu oculta la senda i facilita escurçar el recorregut fent una diagonal. Suposo que en condicions normals, sense neu i falta de boira, el tipus de terreny també permetrà fer aquest mateix flanqueig, encara que la visió de la traça influeixi.
Després del segon repetjó, ja travessada La Hoza del Conejo, a la dreta, i Las Chorreras, a l’esquerra, s’inicia el tram més pendent del recorregut que ens porta al precari refugi lliure del Chullo. Es continua en sostingut ascens per senda pedregosa que neix per la part posterior del refugi i de seguida veiem ja el vèrtex geodèsic del cim. El pendent es tempera i després d’un últim esforç aconseguim el cim. Si el dia és l’adequat (jo vaig tenir un bon dia malgrat la predicció meteorològica) les vistes que s’observen des del cim són espectaculars. La boira, a mitja altura, tapava la visió de les valls però la serralada de Sierra Nevada lluïa esplendorosa. No em creia que el que veia era el Mulhacén, tan a prop visualment. No vaig gaudir llargament del panorama ja que la boira començava a ensenyorir-se del terreny.
S’imposava un canvi de plans ja que la meva intenció era tornar fent un recorregut de descens per la corda est de la muntanya i baixar a la Laguna Seca, però per allí la boira dominava ja el terreny. Vaig decidir llavors desfer els meus passos per tornar al port. Retornat de nou al refugi, la boira ja em tallava el pas però no continuava el seu avanç cap a l’oest, així que vaig decidir un nou canvi de plans. El terreny és pendent però lliure de dificultats, així que vaig optar per perdre altura en lleuger flanqueig orientat al nord-oest per baixar a buscar la pista que uneix el port de la Ragua amb la Laguna Seca, en tot moment amb la tranquil·litat de tenir l’incòmode element sobre el meu cap i sense impedir-me l’orientació.
Així vaig arribar a la línia de pins que flanqueja tot el vessant nord-oest de la muntanya. Es travessa fàcilment malgrat l’espessor i falta de manteniment. Aquest mateix descens, potser més còmode i factible, el podia haver fet des del mateix cim, baixant en sentit sud-oest pel tallafocs de la lloma de Los Posterillos, però aquesta opció allarga uns quants quilòmetres el passeig. D’una o altra manera es connecta amb la pista que se seguirà en sentit nord-oest per arribar sense dificultat i de manera còmoda, seguint les indicacions dels diferents cartells que trobarem pel camí, al refugi del Puerto de la Ragua i a l’aparcament.
Al final, malgrat la neu i la boira, la sensació, en el meu cas, va ser la d’un fàcil i poc exigent passeig per aconseguir ascendir a la muntanya del Chullo, també conegut com Morrón de Bayárcal, el qual, malgrat els seus 2.610 metres d’altura i la seva innegable bellesa estètica, m’atreviria a qualificar de turó, com també el titllen en aquesta magnifica ressenya, en principi poètica, que vaig trobar a internet i que recomano llegir.