Alto de las Barracas, València

He aparcat a la divisòria de pistes que es dirigeixen bé al Cerro Gavilán, bé al Pino Vicente.
Segueixo en sentit nord-oest en direcció a aquest últim per pista en excel·lents condicions que serveix per anar escalfant les cames. La pista transita còmodament per terreny pla els primers centenars de metres per, gradualment, anar baixant fins a trobar un encreuament. Per la dreta, es va cap al Pino Vicente. Per allí tornaré. Giro llavors a l’esquerra, en sentit nord. De nou planejo per pista argilenca fins que perd aquest material i inicia un lleuger ascens, ara més pedregosa. El pendent s’accentua i en un moment donat la pista gira en sentit est. Soc al Morón (toponímia de l’IGN).
Des d’aquest punt es pot veure la torre de vigilància del Cerro Gavilán. Continuo en suau ascens i la pista gira cap al sud-est. Clarament veig uns metres més endavant una pista amb una barrera de fusta. A l’inici un cartell de fusta indica “Calderón”, així que deixo la pista apta per a vehicles i m’incorporo a la pista tancada, en orientació sud-est. La pista és precària però se segueix bé ja que la traça s’intueix perfectament. Quan desapareix del tot, ja molt a prop del cim, apareixen unes estaques de fusta i també fites de pedres que m’ajuden a progressar.
El cim no el reconec fins que veig el vèrtex geodèsic que el marca. El paratge pel qual he transitat ha estat feréstec i pot ser que assotat pel vent però la visió de la serra de Javalambre no m’ha deixat temps per fixar-me en altres coses.
Les vistes des del cim estan dificultades per la vegetació arbòria, però el que es pot veure és tot un espectacle per a la vista.
El descens es pot plantejar de diferents maneres. El terreny permet múltiples variants. La neteja del terreny i la manca de sotabosc fa que puguem encaminar els nostres passos per on millor ens sembli. En mapes de l’IGN no figuren senders que arribin al cim, però sobre el terreny hi ha infinitat de possibilitats, tant senyalitzades com no.
En el meu cas decideixo baixar seguint la divisòria de les comunitats valenciana i aragonesa en sentit sud-est. Aviat començo a trobar fites de pedres i antics senyals de pintura verda que indiquen el camí de descens. Al final, en lloc d’anar per una espècie de senda delimitada entre files de pedres decideixo continuar en sentit sud-oest seguint l’antic llit d’un rierol a la recerca de la pista que m’ha de conduir al Pino Vicente.
Ja a la pista, el caminar és còmode i plaent. Camino per prats i pins que són un plaer per a la vista. El Verdinal és un recés de pau. A l’esquerra de la pista deixo per a una altra ocasió un turó coronat per una gran fita de pedres. Més endavant trobo una espècie de glorieta que marca la divisòria de diferents pistes. Deixo la que surt recte i continuo per la dreta, en orientació nord-oest. Al cap de poc començo a perdre altura, de forma vertiginosa, fins que em trobo amb el barranc de l’Hoz.
Un cop travessat toca remuntar els metres perduts. Poc temps després trobo, i deixo per l’esquerra, una pista que serviria per tornar al cotxe però que no permetria visitar el Pino Vicente. De nou la pista es fa planera i més endavant trobo una zona amb diversos cartells explicatius. Un d’ells explica la història del famós pi. Val la pena visitar-lo. No és que sigui espectacular, però és un exemplar magnífic. Convé llegir el panell que explica el perquè del seu nom.
Després d’haver-me informat i fotografiat al costat de l’arbre, continuo la marxa per la pista, encara que si es prefereix podem abandonar-la i caminar camp a través escurçant camí fora de senda. Jo aquesta vegada soc civilitzat i continuo per la pista a la recerca de l’encreuament ja conegut per haver-hi passat anteriorment. Quan arribo només resta desfer el camí per tornar a l’aparcament.