Alto de las Barracas, València

Dades GPS Valoració segons M.I.D.E.
Icona DescripcióValorIcona DescripcióValor
Horari sense aturades1 hora 53 minutsDificultat medi natural2
Severitat del medi natural

1. El medi no és exent de riscos
2. Hi ha més d'un factor de risc
3. Hi ha uns quants factors de risc
4. Hi ha bastants factors de risc
5. Hi ha molts factors de risc

Desnivell positiu181 metresDificultat orientació2
Orientació en l’itinerari

1. Camins i encreuaments ben senyalitzats
2. Hi ha traça clara de camí i senyalització
3. Exigeix la identificació d'accidents geogràfics i punts cardinals
4. Exigeix tècniques d'orientació i caminar fora de traça
5. El camí és tallat per obstacles que s'han de voltar

Desnivell negatiu181 metresDificultat desplaçament3
Dificultat en el desplaçament

1. Marxa per superfície llisa
2. Marxa per camins de ferradura
3. Marxa per senders esglaonats o terrenys irregulars
4. És necessari l'us de les mans per a mantenir l'equilibri
5. Hi ha passos d'escalada

Distància 6 km 764 metresEsforç necessari2
Quantitat d'esforç necessari

1. Fins a una hora de marxa efectiva
2. D'una a tres hores de marxa efectiva
3. De tres a sis hores de marxa efectiva
4. De sis a deu hores de marxa efectiva
5. Més de deu hores de marxa efectiva

Tipus de recorregutCircularVisualitzar document42
Alçàries segons topografia oficial I.G.N.
El punt més alt es troba a 1.838 metresEl punt més baix es troba a 1.666 metres
CartografiaMapa topogràfic IGN col·lecció MTN 25 quadrícula nombre 613-III

L’ara anomenat oficialment Alto de las Barracas (denominació oficial des de 2015), conegut anteriorment com a Cerro Calderón, enclavat en el paratge natural de la serra de Gúdar-Javalambre, és la muntanya més alta, amb els seus 1.837 metres, de la província de València i també sostre autonòmic de la Comunitat Valenciana. Resulta que tot i ser el cim més alt de València, es troba situat enterament en territori de Terol. Això s’explica perquè aquesta muntanya és a la subcomarca del Racó d’Ademús, la qual pertany administrativament a la província mediterrània i no a l’aragonesa.
Molts discuteixen a aquest cim el seu dret a ser cim provincial. D’una banda hi ha el Pico de Javalambre, amb 2.020 metres, però es troba completament en territori aragonès, per la qual cosa no compta per a la llista de muntanyes més altes d’una província, però sí que li resta entitat a l’Alto de las Barracas. Amb molta més aparença de muntanya i molta més dificultat d’ascens, molts muntanyencs prefereixen atribuir al Penyagolosa aquesta distinció però la veritat és que amb els seus 1.837 metres, el cim valencià es fa mereixedor de figurar en aquesta llista ja que supera en 24 metres al cim castellonenc.
Aquest cim mereix més reconeixement del que normalment se li concedeix. El fet que fins gairebé s’hi pugui accedir en cotxe per la pista que puja al Cerro Gavilán des de la població de la Pobla de Sant Miquel confereix a aquesta muntanya un caràcter de cim secundari i de molt fàcil consecució, però això no ens l’hauria de fer menysprear. És més, segur que en determinades èpoques de l’any la gent dels voltants ha de gaudir d’estupendes estades per la zona ja que els paratges que envolten els vessants superiors estan perfectament assortits de zones d’esbarjo i les planes pròximes al cim conviden a fer excursions familiars en què els més petits poden gaudir de grans extensions de pinedes on fer tota mena de jocs.
Aquesta facilitat d’accés permet que tothom, independentment de les seves capacitats, pugui fer cim sense grans esforços, cosa que els suposarà una gran satisfacció. També és un cim idoni per a la iniciació en el món excursionista ja que és perfecte per fer acompanyat dels més menuts.
L’inici es pot plantejar des de diferents punts. Un dels millors, sens dubte, és al Cerro Gavilán, al costat de la torre de guaita d’incendis situada en aquest punt. Allà hi ha lloc per aparcar uns quants vehicles. Un altre lloc és el que aquí es proposa, uns centenars de metres abans d’arribar al turó anteriorment indicat. Es tracta d’un encreuament senyalitzat amb cartells de fusta que indiquen la direcció al Pino Vicente i al Cerro Gavilán. Per últim, hi ha la possibilitat de continuar amb vehicle des d’aquest encreuament seguint en direcció al Pino Vicente i aparcar uns centenars de metres més endavant, i fer així fins i tot més curt el recorregut. Aquells les capacitats dels quals siguin molt més limitades i disposin d’un vehicle de característiques adequades poden continuar per qualsevol de les dues pistes que permeten aproximar-se a escassos centenars de metres del cim.

Ressenya del recorregut

He aparcat a la divisòria de pistes que es dirigeixen bé al Cerro Gavilán, bé al Pino Vicente.
Segueixo en sentit nord-oest en direcció a aquest últim per pista en excel·lents condicions que serveix per anar escalfant les cames. La pista transita còmodament per terreny pla els primers centenars de metres per, gradualment, anar baixant fins a trobar un encreuament. Per la dreta, es va cap al Pino Vicente. Per allí tornaré. Giro llavors a l’esquerra, en sentit nord. De nou planejo per pista argilenca fins que perd aquest material i inicia un lleuger ascens, ara més pedregosa. El pendent s’accentua i en un moment donat la pista gira en sentit est. Soc al Morón (toponímia de l’IGN).
Des d’aquest punt es pot veure la torre de vigilància del Cerro Gavilán. Continuo en suau ascens i la pista gira cap al sud-est. Clarament veig uns metres més endavant una pista amb una barrera de fusta. A l’inici un cartell de fusta indica “Calderón”, així que deixo la pista apta per a vehicles i m’incorporo a la pista tancada, en orientació sud-est. La pista és precària però se segueix bé ja que la traça s’intueix perfectament. Quan desapareix del tot, ja molt a prop del cim, apareixen unes estaques de fusta i també fites de pedres que m’ajuden a progressar.
El cim no el reconec fins que veig el vèrtex geodèsic que el marca. El paratge pel qual he transitat ha estat feréstec i pot ser que assotat pel vent però la visió de la serra de Javalambre no m’ha deixat temps per fixar-me en altres coses.
Les vistes des del cim estan dificultades per la vegetació arbòria, però el que es pot veure és tot un espectacle per a la vista.
El descens es pot plantejar de diferents maneres. El terreny permet múltiples variants. La neteja del terreny i la manca de sotabosc fa que puguem encaminar els nostres passos per on millor ens sembli. En mapes de l’IGN no figuren senders que arribin al cim, però sobre el terreny hi ha infinitat de possibilitats, tant senyalitzades com no.
En el meu cas decideixo baixar seguint la divisòria de les comunitats valenciana i aragonesa en sentit sud-est. Aviat començo a trobar fites de pedres i antics senyals de pintura verda que indiquen el camí de descens. Al final, en lloc d’anar per una espècie de senda delimitada entre files de pedres decideixo continuar en sentit sud-oest seguint l’antic llit d’un rierol a la recerca de la pista que m’ha de conduir al Pino Vicente.
Ja a la pista, el caminar és còmode i plaent. Camino per prats i pins que són un plaer per a la vista. El Verdinal és un recés de pau. A l’esquerra de la pista deixo per a una altra ocasió un turó coronat per una gran fita de pedres. Més endavant trobo una espècie de glorieta que marca la divisòria de diferents pistes. Deixo la que surt recte i continuo per la dreta, en orientació nord-oest. Al cap de poc començo a perdre altura, de forma vertiginosa, fins que em trobo amb el barranc de l’Hoz.
Un cop travessat toca remuntar els metres perduts. Poc temps després trobo, i deixo per l’esquerra, una pista que serviria per tornar al cotxe però que no permetria visitar el Pino Vicente. De nou la pista es fa planera i més endavant trobo una zona amb diversos cartells explicatius. Un d’ells explica la història del famós pi. Val la pena visitar-lo. No és que sigui espectacular, però és un exemplar magnífic. Convé llegir el panell que explica el perquè del seu nom.
Després d’haver-me informat i fotografiat al costat de l’arbre, continuo la marxa per la pista, encara que si es prefereix podem abandonar-la i caminar camp a través escurçant camí fora de senda. Jo aquesta vegada soc civilitzat i continuo per la pista a la recerca de l’encreuament ja conegut per haver-hi passat anteriorment. Quan arribo només resta desfer el camí per tornar a l’aparcament.

Pots triar imprimir o capturar un document PDF

Localització del lloc d'inici

Coordenades (lat/long; graus decimals; WGS 84) del lloc a on vaig aparcar i iniciar la caminada:

40.070026N, 1.109176W

Mapa amb el recorregut

En aquest enllaç hi ha la traça, per si te la vols descarregar.

Visor d'imatges

Si ho prefereixes, pots accedir a l’àlbum fotogràfic

Vols fer un comentari?

Informació sobre protecció de dades:

  1. Responsable: Héctor Ugalde Rojo.
  2. Finalitat: respondre al teu comentari.
  3. Legitimació: el teu consentiment.
  4. Temps d’emmagatzematge: fins que el titular ho demani.
  5. Comunicació de les dades: no es comunicaran dades a ningú excepte per obligació legal.
  6. Els teus drets: Informació, Accés, Oposició, Rectificació, Oblit, Portabilitat, Limitar, No ser objecte de decisions individualitzades i Presentar una reclamació davant l’autoritat de control.
  7. Contacte: admin@reptesmuntanyencs.cat
  8. Informació addicional: Més informació a la pàgina de política de privacitat.