Canchal de la Ceja i el El Torreón

Dades GPS Valoració segons M.I.D.E.
Icona DescripcióValorIcona DescripcióValor
Horari sense aturades5 hores 50 minutsDificultat medi natural2
Severitat del medi natural

1. El medi no és exent de riscos
2. Hi ha més d'un factor de risc
3. Hi ha uns quants factors de risc
4. Hi ha bastants factors de risc
5. Hi ha molts factors de risc

Desnivell positiu 854 metresDificultat orientació3
Orientación en l’itinerari

1. Camins i encreuaments ben senyalitzats
2. Hi ha traça clara de camí i senyalització
3. Exigeix la identificació d'accidents geogràfics i punts cardinals
4. Exigeix tècniques d'orientació i caminar fora de traça
5. El camí és tallat per obstacles que s'han de voltar

Desnivell negatiu854 metresDificultat desplaçament4
Dificultat en el desplaçament

1. Marxa per superfície llisa
2. Marxa per camins de ferradura
3. Marxa per senders esglaonats o terrenys irregulars
4. És necessari l'us de les mans per a mantenir l'equilibri
5. Hi ha passos d'escalada

Distància 12 km 810 metresEsforç necessari4
Quantitat d'esforç necessari

1. Fins a una hora de marxa efectiva
2. D'una a tres hores de marxa efectiva
3. De tres a sis hores de marxa efectiva
4. De sis a deu hores de marxa efectiva
5. Més de deu hores de marxa efectiva

Tipus de recorregutCircularVisualitzar document112
Alçàries segons topografia oficial I.G.N.
El punt més alt es troba a 2.428 metresEl punt més baix es troba a 1.857 metres
CartografiaMapa topogràfic IGN col·lecció MTN 25 quadrícules número 576-I i 576-II

He arribat a llegir en algunes ressenyes que entorn del cim més alt de la província de Càceres, i al seu torn autonòmic d’Extremadura, hi ha una certa polèmica quant al topònim d’aquesta, així com en la seva ubicació exacta, però no referent a la seva altura, ja que els seus 2.400 metres no es discuteixen.
En aquesta ocasió ens trobem que la toponímia ens posa difícil el fet d’assignar el nom correcte a la cota més alta de la província de Càceres, i al seu torn de la Comunitat Autònoma d’Extremadura. Si bé és cert que entre el nostre col·lectiu està àmpliament admès el fet que aquesta distinció ha de recaure en el cim del Torreón, de 2400 metres, també és cert que, oficialment, el punt en el qual situa la màxima altura és el Calvitero.
Segons la fulla 0576-1 de l’Institut Geogràfic Nacional, el Torreón se situa en un aflorament rocós un parell de centenes de metres més al sud-est de l’estructura pètria que sustenta el vèrtex geodèsic i és un parell de metres més baix. Si us interessa aprofundir en aquest aspecte obtindreu una bona explicació en el llibre “Cims en Família” de Miguel Pastor Borgoñón, editat per Iniciatives Rurals Valencianes amb I.S.B.N.: 84-933382-5-7..
Bé, deixant de costat les divergències toponímiques toca centrar-se en altres aspectes.
La muntanya que ens ocupa la podem situar en la serra de Béjar i tanca pel sud-oest la serra de Gredos. Es tracta d’una muntanya amb dos vessants molt diferenciats separats per un llarg cordal anomenat Cuerda del Calvitero, el qual exerceix també de límit entre les províncies de Salamanca i Avila. El vessant ponentí és bastant més suau que el llevantí, cosa que converteix al primer en el més utilitzat per a pujar al cim. Això no significa que des de la part avulense no s’aconsegueixi fer cim atès que per ella hi ha narrades ascensions memorables, tant des de las Lagunas del Trampal com, sobretot, per la cuerda de los Asperones, aquesta última de marcat caràcter alpinista.
Cal no oblidar que aquesta serra llueix uns cims d’interessant altura que la fan mereixedora de la categoria d’alpines, sobretot la part en la qual conflueixen les tres províncies que les contenen. A aquesta dificultat cal afegir la fisonomia del terreny. Excepte la zona de la cuerda del Calvitero, que és un llarg llom gairebé pla, la resta es compon d’afilades crestes, profundes valls d’origen glacial, vertiginoses canals, verticals parets que són un reclam per als escaladors, diverses llacunes i infinitat de regueres i tolles d’aigua.
Una curiositat d’aquesta serra és el fet que en un mateix recorregut s’aconsegueixen dos cims provincials: el ja comentat de Càceres i el canchal de la Ceja, cim provincial de Salamanca. Aquest últim és també el punt culminant de la serra.
Per a aquells que no disposem de molt de temps per a recórrer aquests paratges el més fàcil per a atacar el cim és fer-ho des del sector de Salamanca, concretament des de la plataforma del Travieso, fàcilment accessible amb cotxe normal, ja que una carretera puja fins a aquest lloc… menys en època hivernal. Amb presència de neu la carretera es tanca per falta de manteniment i serà necessari aparcar més a baix, en l’alberg del Solitario, o primera plataforma. Hi ha qui puja també des de l’aparcament de les properes instal·lacions de la pista d’esquí de Béjar.
Qualsevol època de l’any és bona per a emprendre l’aventura de l’ascens al cim però a l’hivern i fins ben entrada la primavera la serra acostuma a estar coberta amb una bona capa de neu pel que, excepte per a experts alpinistes, el vessant avulense resultarà summament complicat. El cas contrari es dóna en el vessant de Salamanca, ja que la presència del nivi element és aprofitada per molts muntanyencs per a realitzar un interessant recorregut circular per a trepitjar el cim.
A l’hivern no cal preocupar-se per l’assumpte dels líquids atès que en la proposta que aquí es presenta trobarem aigua pel camí. Desconec la toponímia oficial, però llegint ressenyes de muntanyencs del lloc llegeixo que la font per la qual es passa poc després de començar a caminar l’assignen el nom de la Goterita. La resta de l’any no se si l’aigua correrà per la seva canella. Tot el recorregut per la corda i els cims manca de fonts però el camí de tornada està ple de rierols, llacunes i gorgs, destacant en aquest aspecte el sector de Hoya Moros, en el qual conflueixen diferents naixents que acaben formant el riu Cuerpo de Hombre.
Un altre aspecte a tenir en compte i que confereix caràcter i dificultat a aquesta zona de la muntanya és la vegetació, concretament els piornos o escombres, com es coneixen en la zona. A l’hivern queden ocults sota la neu així que depenent del gruix d’aquesta, si són trepitjats correm el risc d’enfonsar-nos fins més amunt de la cintura. La falta de neu no significa que decreixi la dificultat atès que si perdem el camí, no sempre evident, ens ficarem en un bon embolic per a superar la barrera que aquests arbustos suposen.
Un altre detall, per a alguns el més important de tots. Uns centenars de metres abans d’aconseguir fer cim cal superar un desgrimpada que pot fer dubtar a més d’un. Tot dependrà de la destresa i pràctica de cada individu, però una vegada allí no hi ha alternativa. Si es desitja fer cim s’ha de superar el glop sí o sí. En realitat se supera sense grans complicacions a causa de l’equipament col·locat per components del grup de muntanya de Béjar. Tres trams de cadena faciliten la tasca del descens, o ascens de l’anomenat pas del Diable
En resum podem dir que ascendir a aquest cim, en qualsevol època de l’any, ens oferirà una bonica jornada d’alta muntanya d’alta dificultat, tant física com tècnica, donades les característiques i fisonomia del terreny, recorrent paratges d’una bellesa insuperable que són un regal per a la vista. En el meu cas, la satisfacció del viscut durant la jornada em va fer oblidar ràpidament el cansament i sofriment patit. En descàrrec puc dir que no tinc cap experiència en travesses hivernals així que per a mi resulta molt més penós caminar per neu que als ja dominadors d’aquest mitjà.

Ressenya del recorregut

En el nostre cas l’existència de neu, des del mateix començament del recorregut, ens va impedir comprovar la qualitat i existència de la senda, però les múltiples fites existents ens van facilitar la tasca de seguiment d’aquests. També el fet de visualitzar perfectament els diferents punts de referència van facilitar la tasca d’orientació.
De la plataforma de l’Entremaliat surt una sendera clarament visible que inicia la pujada de forma constant al primer punt de referència al qual hem de pujar. Es tracta de la font de la Goterita. Les fites van marcant les diferents sendes que podem seguir per a guanyar altura a la recerca de la següent referència que hem d’aconseguir. Es tracta d’un grup de roques que es localitzen visualment, a mig vessant. Les senderes, perfectament fitats i de pendent moderat, ens porten al cúmul rocós que en el lloc es coneix com el “Pepe i jo” ( així me’l va explicar el meu acompanyant bejarano (gràcies Juanchu)).
D’aquest punt tenim de nou referència visual de la pròxima destinació. Ens trobem ja en terreny mancat de vegetació arbustiva típic de les altures a les quals ens trobem. De nou les fites dirigeixen els nostres passos a un pilar petri. Es tracta del cim del Calvitero de Salamanca, com es coneix col·loquialment a aquest cim del costat de Salamanca. Una plataforma de formigó suportava antigament una imatge de Nuestra Señora del Castañar, patrona de Béjar. Actualment l’estructura està derruïda per la caiguda d’un llamp, o així prefereixen creure-ho els habitants de la zona. Una mica més enllà es troba una estructura metàl·lica en forma de gran clau, col·locada pel club mirandés de muntanya l’any 1977, amb la inscripció del nom del cim i l’altura.
Ja tenim a la vista la següent destinació. Es tracta del canchal de la Ceja. Per a arribar-hi s’ha de baixar en primer lloc a la portilla de la Ceja. En aquest coll, a l’esquerra segons el sentit de la marxa, hi ha un mirador des del qual és possible contemplar les tres Lagunas del Trampal així com la totalitat de la corda de la Ceja. A partir d’aquest punt toca remuntar altura. No és imperatiu seguir tota la corda per a fer el cim, però aquest és el punt culminant de la serra i de tota la província de Salamanca i pujar-la no ens demandarà un gran esforç. Com vulgarment es diu, la tenim “a tir de pedra” així que té tots els al·licients necessaris per a no passar-la de llarg.
D’aquest cim toca perdre de nou altura per a baixar a un altre dels punts emblemàtics de la serra. Descendirem al coll de les Agulles. El lloc demana de nou la seva contemplació amb assossec. Es tracta d’un lloc espectacular que bé mereix una llarga sessió fotogràfica, després de la qual toca seguir la travessia remuntant altura a la recerca d’un nou punt de referència. Les fites i l’ascendent senda ens porten a trobar en un primer lloc el coll de Hoya Malilla, com se’l coneix en aquestes terres (desconec la veracitat del topònim) i posteriorment el punt en el qual l’Institut Geogràfic Nacional situa el límit de les províncies de Salamanca, Àvila i Càceres, i que per als vilatans és el veritable Calvitero. Tres petites fites i un senyal de pintura blanca, tot sobre una gran pedra plana, ho indiquen.
D’aquest punt, un curt passeig, encara que dur pel desnivell a superar donat el temps transcorregut des de l’inici del camí i el desnivell acumulat fins al moment, ens situa en l’impactant, més pel nom que per una altra cosa, pas del Diable. Superar-ho no ha de comportar cap dificultat a muntanyencs mínimament acostumats a aquest tipus de terrenys. Per als que no ho estiguin, tres trams de cadena haurien de dissipar els seus dubtes respecte a la seva capacitat per a superar la desgrimpada. El tram equipat amb la cadena sembla més segur que l’altre possible pas, a la dreta d’aquest, equipat també amb un antic cable metàl·lic però molt més aeri que el primer, encara que vist des de baix no sembla molt complicat. Sigui com sigui, el pas de la cadena és el més utilitzat. Si davant la presència de la dificultat ens sentim intimidats, possiblement el millor és desistir. La veritat és que en aquest punt, si es vol fer cim no queda una altra que superar el pas sí o sí.
De nou sobre terreny ferm ja no hi ha més problemes remarcables per a aconseguir el cim. Un curt passeig ens separa d’ell. El vèrtex geodèsic del Calvitero s’acomoda a la part alta d’una gran plataforma en forma de torre quadrada o rectangular, per això la possible confusió amb el nom del cim. Excel·lents vistes panoràmiques, encara que cal reconèixer que aquestes han estat presents en tot el recorregut des de la cuerda del Calvitero. Descans, comentaris, sessió fotogràfica, recuperar forces, sòlids i líquids i no deixar de contemplar l’aflorament rocós que veiem al sud de la nostra posició.
Sembla més alt, o com a mínim de similar altura.
Serà aquell el veritable cim provincial de Càceres?
El tenim tan a prop que no podem passar sense pujar-hi. Segons indica el GPS es tracta del cim que el mapa de l’IGN assenyala amb el topònim del Torreón. Aquí també es pot romandre una bona estona, ja que des d’aquest punt s’obre una interessant vista del valle del Jerte. Una vegada satisfets tots els nostres sentits i dubtes toca plantejar el retorn.
Una possibilitat, molt socorreguda per moltes ressenyes escrites, consisteix a desfer tot el camí, però en el nostre cas resulta desaconsellable donat el desnivell que s’ha de tornar a superar. Som fent la travessia en condicions hivernals i la neu es troba en bon estat com per a plantejar un recorregut circular passant per Hoya Moros i el sector de Venerofrío. En absència de neu suposo que l’itinerari pot resultar dificultós donada la composició del terreny, format per grans blocs de pedra.
Iniciem el descens dirigint els nostres passos als evidents cims dels Hermanitos, al nord-oest de la nostra posició. En el nostre cas, el mantell nival ens ofereix un agradable descens en orientació oest, vorejant la vertical paret nord-oest del Calvitero, regne dels voltors que habiten el lloc. Segons anem avançant anem girant de mica en mica en sentit nord-oest i posteriorment al nord-est per a iniciar el descens, vertiginós, en direcció a Hoya Moros i les tolles de Venerofrío. Deixem per a una altra ocasió l’ascens a los Hermanitos. El temps a empitjorat i no és aconsellable estar més temps per les altures. A més, les forces comencen a escassejar.
Una vegada superades les aigües que alimenten al rio Cuerpo de Hombre, naixent a la falda del Calvitero, toca remuntar un lleuger pendent que a hores d’ara resulta certament dur, per a travessar de sud a nord la loma de la Culebrilla, punt en el qual connectem amb la senda dels Escaladors, dita així per ser la que fa servir aquest col·lectiu per a acostar-se a les espectaculars parets que són el seu món, encara que la veritat és que la senda ha existit des de sempre però els vilatans mai la van posar nom.
Un llarg recorregut, majorment en sentit sud a nord, i ja sempre en descens, ens condueix al sector del Quemal i a la vaguada del Hornillo. Superada aquesta, diferents senders, tots ells confluents més avall, ens condueixen, ja còmodament, a la plataforma on tenim el vehicle aparcat i punt final de la travessia.

Print Friendly and PDF Imprimeix (Del document previ que s'obtengui s'haurà d'eliminar tot allò que no interessi, sobretot les fotografies.)

Localització del lloc d'inici

Coordenades (lat/long; graus decimals; WGS 84) del lloc a on vaig aparcar i iniciar la caminada:

40.33552N, 5.732294W

 

Mapa amb el recorregut

Mapa con Leaflet

En aquest enllaç hi ha la traça, per si te la vols descarregar.

Visor d'imatges

Si ho prefereixes, pots accedir a l’àlbum fotogràfic

Vols fer un comentari?

Informació sobre protecció de dades:

  1. Responsable: Héctor Ugalde Rojo.
  2. Finalitat: respondre al teu comentari.
  3. Legitimació: el teu consentiment.
  4. Temps d’emmagatzematge: fins que el titular ho demani.
  5. Comunicació de les dades: no es comunicaran dades a ningú excepte per obligació legal.
  6. Els teus drets: Informació, Accés, Oposició, Rectificació, Oblit, Portabilitat, Limitar, No ser objecte de decisions individualitzades i Presentar una reclamació davant l’autoritat de control.
  7. Contacte: admin@reptesmuntanyencs.cat
  8. Informació addicional: Més informació a la pàgina de política de privacitat.