Castell de Sant Miquel

Comencem a caminar en sentit nord-est per carretera asfaltada i deixem un desviament a la dreta, senyalitzat com a sender dels ecosistemes, i unes pilones de ciment a l’esquerra que serveixen per creuar la riera de la Torre. Per aquestes pilones travessarem la riera de tornada.
Pocs metres després, a l’altura de Can Xaco, continuarem recte travessant una nova riera i deixarem a l’esquerra altre camí que se’n va en sentit nord-est. Nosaltres agafarem sentit sud-est per passar al costat de Can Tomás. Quan hi som, deixem una pista secundària que baixa per la dreta i anem per la pista principal, remuntant en sentit est.
Arribem a un trencall senyalitzat, avui dia, amb un cartell que indica que per la dreta anem al Mas de la Torre. Deixem la pista i ens desviem en direcció al mas. Arribem i el voltem, per camí clar i fressat, per pujar a una esplanada que hi ha a l’altre costat del mas. D’allí neix una altra pista, herbada, que en sentit sud-est, passa al costat d’una construcció que sembla una bassa coberta i es dirigeix en direcció al viaducte de la variant de Girona.
Trobem una bifurcació de camins. Tots dos ens serveixen però evitarem pujar uns metres si fem servir el que se’n va per la dreta. Planegem per pista en desús uns centenars de metres i finalment la pista esdevé sender, al final del qual sortim a la font dels Lleons. Fins aquí hem anat resseguint el Galligans. Normalment eixut. Aquí deixarem primer una pista a l’esquerra i seguirem uns quants metres per la pista planera que segueix el riu.
Trobem un pas de ciment per evitar que la riera de Can Valls, que surt per l’esquerra, faci malbé la pista. Just passem aquest gual, deixem la pista còmoda que segueix recte i girem a l’esquerra, seguint la riera de Can Valls. Recte també aniríem bé, però fent més camí i havent de fer un gran volt per evitar el pas per la propietat privada de Can Ferriol. Per la pista que es proposa passem per Can Gullana, molt més autèntica (abandonada i enrunada). A partir de Can Gullana la pista fa primer un gir d’uns 180° i després una llaçada  ens fa guanyar uns quants metres d’altura. Arribem a un punt en el qual cal parar atenció.
La pista fa un segon revolt a la dreta i en el mateix punt surt una altra pista, més estreta, que segueix recte. Aquí tot ens serveix, Les dues pistes, per un costat o per l’altre, es troben al cim del puig Salgueda, no directament al cim, però sí molt a prop d’aquest. Aquí però proposem complicar una mica la cosa i fer servir un antic sender, (avui març 2013) gairebé perdut entre la vegetació però que encara es pot seguir suficientment bé. Així, si ho trepitgem, el tornem a obrir.
Aquest sender finalment acaba just quan connecta amb una pista, també en desús i sense finalitat clara, però que és oberta i prou neta per a recuperar-nos dels dubtes que ens hagin pogut sorgir. Així acabem enllaçant amb la pista més estreta que hem abandonat més avall i caminant per ella al cim del puig Salgueda, que queda uns pocs metres separat del camí.
De nou trobem un enllaç amb una altra pista. Ara la seguim per la dreta, en sentit est de nou, en direcció a Can Salgueda, mas abandonat que deixem apartat uns metres a l’esquerra. Anem trobant pistes. La primera l’agafem a la dreta i seguit per l’esquerra. Més endavant trobem un desviament senyalitzat amb una fita. Anem pel nou camí i passem a caminar per un sender estret i arbrat per acabar sortint de nou a una pista.
La seguim per la dreta i arribem a l’Olivet de Salgueda. Aquí se’ns ofereix un lloc per descansar sota una alzina. Podem gaudir de les primeres vistes interessants del recorregut. També trobem un pal indicador que ens ofereix informació útil. Agafem direcció a Sant Miquel pel PR-C 192, fent un fort gir a l’esquerra. Recte i en baixada podem anar als Àngels, si volem canviar de destí. El camí està perfectament senyalitzat. Seguim en direcció a Sant Miquel i en pocs metres hem de canviar, de nou, d’orientació.
La pista gira a la dreta en sentit nord-est. Ja circulem per pista carenera. Passem primer, quasi sense adonar-nos, pel cim del puig de les Àligues i poc després sortim a la carretera de terra que de la carretera dels Àngels porta a Sant Miquel. Aquesta carretera, tot i ser de terra, és apta per a tota classe de vehicles, així que caldrà anar amb compte, sobretot si es va amb mainada o animals.
Aquesta carretera és de bon fer. Ens permet passar també pel cim del puig Estela, si és que això és possible. Ara com ara no. El cim està envaït per la vegetació, almenys per aquest costat. A peu de pista hi ha un pal que indica el cim, però no està al punt més alt. Sigui com sigui, continuem per la pista i, sense abandonar-la de cap de les maneres i després de fer un descens que ens fa perdre uns quants metres de desnivell, arribem a un encreuament de pistes.
Per l’esquerra ens surt la pista que és la que es fa servir “oficialment” per pujar a Sant Miquel. Seguim les indicacions del pal informatiu i continuem en direcció a Sant Miquel fent servir el sender que es fica a dins la vegetació abandonant la pista, que també ens serveix, si no volem fer sender. Més endavant tornem a trobar un altre pal que ens dirigeix al nostre destí, passant primer per una zona habilitada per fer pícnic.
Així arribem a la torre, no de castell sinó de comunicacions, que és el nostre destí d’avui. Si fa bon dia, les vistes bé valen una llarga estona a la part més alta de la torre. És un magnífic mirador dotat de panells panoràmics que ajuden a reconèixer els voltants.
Satisfets els ulls i la ment, toca tornar.
Per això desfarem uns metres el camí fet i agafarem el trencall, marcat, que es dirigeix al barri vell de Girona. Així baixarem a Can Micaló. En aquest mas es troben tres camins procedents del cim. Continuarem el descens en direcció al barri vell de Girona per camí pedregós i senyalitzat fins a un encreuament de camins.
Podem desviar-nos en direcció a la font Martina, però no sempre raja. El millor és seguir pel camí senyalitzat en direcció a Girona. Fets uns centenars de metres, quan el camí passa entre uns murs de pedra seca, abandonarem el camí senyalitzat i girarem a la dreta, en sentit sud-oest, per deixar el camí que porta a Cal Cabrit i dirigir-nos a Can Sistac.
No arribarem perquè quan la veiem al davant, prendrem una altra pista que gira a la dreta i pren orientació nord per iniciar un descens continu i decidit en direcció a la carretera N-II. La passarem per sobre i, ja a l’altre costat, podríem continuar per l’esquerra, però anirem per la dreta, en direcció a Can Pageset primer i Can Loreto després, per acabar sortint a asfalt a l’altura de la Torre Bonica.
En aquest edifici deixaren l’asfalt i anirem per la l’esquerra, per començar un descens a la recerca d’una antiga terrera de l’època romana amb una bassa d’aigua i panells informatius. Passada aquesta terrera arribarem a Mas Miralles. Aquí podem anar recte i sortir a pista que ens portaria al punt final del recorregut, passant molt a prop de la font de Ferro. Aquesta font sí que raja, i amb una aigua ben picant.
El recorregut, però, evita aquest itinerari i gira a la dreta, per pista precària amb roderes de vehicle, en sentit sud-oest. Així es passa a prop de Can Garrafort i altres edificis, per acabar sortint a asfalt, passada ja la font de Ferro, a l’altura de Can Roure. Passem al costat del cementiri de Sant Daniel. Seguint l’asfalt i després de fer un revolt a la dreta, deixarem l’asfalt per un camí estret que surt, amb escales, per l’esquerra. Aquest corriol ens deixa als peus de les pilones de ciment que ja vam veure al començament del passeig. Aquestes pilones ens permeten evitar l’aigua i així sortir al punt en el qual donarem per acabada la caminada.