Castell de Milany

Sortim de la collada del Barretó seguint les indicacions que ens facilita el pal de senders que trobem en la cruïlla de pistes. Ens dirigim en sentit nord-oest en direcció al castell de Milany.
Seguint per pista anem caminant encarant-nos cap al morro del Quer voltant la serra de Queraubs. A l’alçada del morro del Quer la pista fa un fort revolt en sentit nord-est per transitar per pista pel mig d’una esplèndida fageda per sobre de la baga de dalt del Barretó, amb el mas de ja a la vista.
Circulant per aquesta pista, sense risc de pèrdua, arribem a trobar-nos amb la pista que bé de la collada del Barretó i del coll del Forn. A partir d’aquest punt seguim per la pista i creuem el torrent de Milany per anar en direcció al Mas de Milany. No hi arribarem, ja que uns centenars de metres abans ens desviarem per una altra pista, marcada amb senyals de direcció que menen al castell de Milany. Aquí cal fer un apunt, ja que hi ha diferents possibilitats. Es pot seguir el track facilitat o es pot seguir en direcció al mas, ja que des d’aquest surt un altre sender que, passant pel Jaçal i el pla del Castell, facilita l’ascens.
Si s’opta per seguir el track d’aquest blog, es farà una suau pujada seguint el curs d’una torrentera, normalment seca, en direcció nord fins a passar una porta de ferro feta malbé. La pista ens obliga a fer un gir a la dreta i agafar orientació sud-est per dirigir-se al clot de la Rabassa i el collet del Terrer. El normal és seguir aquesta pista i fer una pujada molt còmoda fins a la creu del Castell, però en aquesta ocasió, veient tant a la mà el cim, vam optar per fer pel dret buscant una ràpida ascensió directa al cim. Val a dir que és molt fàcil pujar d’aquesta manera, enfilant-nos de feixa en feixa seguint les traces del bestiar, però en castellà (ho sento, desconec quina frase es fa servir en català per dir el mateix) es diu que “no hay atajo sin trabajo”.
També vam complicar molt i molt la pujada al castell, ja que vam acabar per fer una grimpada. Per descomptat que tot això es pot estalviar fent les coses amb seny, però vam voler donar una mica d’aventura a la fins aleshores, molt tranquil·la caminada.
Bé, després de deixar clar que vam complicar voluntàriament la sortida, l’accés al cim es fa per camins molt i molt transitats, així que continuem amb la ressenya.
El cim del castell de Milany es pot considerar un molt bon mirador, ja que, si el dia ho permet, les vistes són extraordinàries. Tan sols diré que s’albiren molts cims, valls i, fins i tot, el mar, allà pel golf de Roses. Fetes les fotos de rigor, la caminada de tornada s’humanitza molt i molt, ja que anirem recorrent senders marcats com a PR i GR, que ens portaran al puig de l’Obiol. He llegit que aquest cim és una mica complicat de trobar. Res més lluny de la realitat. S’hi passa molt i molt a prop. Tant que es fa el cim per pura intuïció. A més a més, hi ha un text dibuixat amb retolador a un tronc amb indicacions, tan sols a dos metres del cim. Això sí, si aneu a tota hòstia segur que us passeu de llarg.
Fet el cim, que no té gaire interès, ja que està voltat d’alts faigs que impedeixen tota vista, s’ha de continuar pel GR en direcció al faig Ramader, una molt maca esplanada en la qual, si es vol fer aquesta proposta, deixarem el GR per fer servir un altre camí més “aventurer”. Per descomptat que si se segueix el GR, arribareu al mateix lloc, fent una mica més llarg, però amb el premi de gaudir de la presència del monumental faig del coll de Sant Cristòfol.
Com hem proposat, deixarem el GR i seguirem el camí que retalla distància passant per sobre de la solana de Dalt. D’ençà que hem deixat el GR hem perdut els senyals i anem per sender sense cap indicació, però evident i clar, tot i la gespa que el cobreix. Arribarà un moment en què veurem trossos de tub de plàstic (desembre de 2012) de color taronja penjats de les branques dels arbres. Seguint-los, es baixa fàcil fins a sortir a una pista. Els plàstics fan creuar la pista i seguir baixant muntanya avall. Segons el mapa d’alpina de Bellmunt 2011, aquesta pista surt al coll del Forn.
En principi aquesta és la destinació buscada. Nosaltres vam preferir seguir els tubs dels arbres i vam acabar sortint a una altra pista, ara de pòrtland. Una vegada a la pista la vam seguir en sentit de pujada, cap al sud, i vam acabar sortint al coll del Forn. D’allí cal seguir la pista en direcció a Santa Maria de Besora i s’arriba finalment al cotxe.
L’última llaçada de la pista la vam retallar fent un descens fàcil anant per un corriol que permetia fer drecera.