El Canigó és una muntanya del Pirineu, entre les comarques del Conflent, el Rosselló i el Vallespir. El cim, la pica del Canigó, té 2.784 m. Malgrat la seva alçada moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus per culpa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, que la fa més impressionant que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes.
La llegenda atribueix la primera ascensió al rei Pere el Gran, l’any 1285. Situat a prop de Prada, al límit de Taurinyà i de Vernet, domina tota la plana de la Tet i Perpinyà. És el darrer cim important a l’est del Pirineu. Assoleix els 2.784 m malgrat ser a menys de 50 km de la mar, i per això és molt visible des de tot el Rosselló.
El cim del Canigó es troba en mig d’una serralada de tres cims amb la pica Joffre (2.362 m) al nord i el puig de Tretzevents (2.731 m) al sud. Una creu de forja corona el cim, erigida durant la Segona Guerra Mundial pels escoltes de la tropa Nostra Dama la Reial de Perpinyà (1923).
Durant les ascensions fetes per grups catalanistes, és molt típic penjar-hi una senyera. El Canigó és una muntanya que té un valor simbòlic important per als catalans. És amb la Renaixença, que revalora el català i funda el catalanisme o nacionalisme català, que passà a ser un dels més importants símbols nacionals. Els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, al peu de la muntanya, es fundaren quan la Catalunya del Nord encara no era França; el primer conté la tomba del comte català Guifré II de Cerdanya. El catalanisme situa al comtat del Rosselló l’origen de Catalunya com a nació. Tot això fa que el Canigó simbolitzi el naixement de la nació i la llengua catalanes i aquestes tesis també serveixen a la reivindicació de la catalanitat de la regió.
Sens dubte el fet que calgui passar una frontera política per arribar-hi remarca per als catalans del sud la pèrdua històrica de les comarques de la Catalunya del Nord.
El Canigó també ha inspirat el cançoner popular, amb cançons que comencen amb els mots “Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades”, així com el poema Canigó, de Verdaguer. En aquests versos Verdaguer compara el Canigó amb una magnòlia gegantina.
És un cim accessible i molts s’hi atreveixen, sobretot el 22 de juny, quan moltes persones hi pugen per encendre la flama del Canigó, una flama que vigilen tota la nit. L’endemà, baixen fins a Perpinyà amb la mateixa torxa emprada al cim, per encendre les diverses fogueres de la nit de Sant Joan als Països Catalans.