Campirme

Aparcarem al final de la carretera d’accés al nucli de Gavàs.
Caminarem pel carrer que trobem i que ens porta a l’església de Sant Esteve. Seguirem a la recerca del barranc dels Pradets, el qual no arribarem a creuar, ja que seguirem pel sender que s’enfila en sentit O per girar al cap de poc en sentit NO. El sender és clar i poc temps després comencem a trobar senyals de pintura.
Ens fiquem de ple en el barranc de la Coma, que corre entre les canals del Tuc i la serra de Vivalls. Mai hem de creuar-ne les aigües. El camí senyalitzat va sempre protegit per un antic mur de pedra seca, ara mig ensorrat i molt tallat, de baixa alçada, que hem de portar sempre a la nostra esquerra. En un moment donat, quan el camí s’enfanga amb les aigües que corren lliures per la muntanya, un corriol es fa més evident que el camí senyalitzat. No és una bona opció seguir-lo. No és una drecera. També puja, però molt més dret i al final s’acaba perdent la traça i ens emmerdem també amb fang.
D’una manera o de l’altra arribem a un punt en el qual deixem les aigües del barranc de la Coma i veiem el de Rumiets.
Seguim l’evident camí per cercar-lo per un estret però còmode camí, seguint una mena de rierol canalitzat. Ja fa temps que no veiem senyals, però el camí és el correcte.
Quan arribem a tocar les aigües del barranc de Rumiets ens trobem en terreny feréstec envaït per la vegetació, conformada majorment per baixos arbustos de ginesta.
Segons el mapa ens trobem en una confluència de torrents. Hem de seguir remuntant les aigües que tenim més a l’esquerra, per guanyar alçada encaminant les nostres passes a la pleta de les Mules, segons l’ICC, o el pla de Cadius, segons l’editorial Alpina. No és difícil d’arribar-hi, però sí una mica complicat perquè hem d’anar buscant el millor pas entre la baixa vegetació, la qual deixa entreveure el millor pas per progressar. La traça que jo vaig seguir no vol dir que sigui la bona. Moltes altres es dibuixen sobre el terreny, i molt més evidents.
Finalment assolim terreny planer i els dubtes de com prosseguir bullen al cap. El cert és que la decisió que es prengui serà bona perquè les opcions són infinites. Sembla que el més lògic, però també més llarg, sigui pujar per l’ampla carena, o llom, de la serra Mascarida (ICC), o els Emprius (Alpina), per fer un ample arc i dirigir-nos al coll de Finestres. Aquesta opció ens permetria fer el Montforcado i contemplar, penso, els estanys de Mascarida i del Diable, però és molt llarga. Una altra opció és pujar directament al coll de Finestres, i finalment l’opció que es dibuixa al mapa de l’editorial Alpina, que consisteix a pujar directament al cim.
Segons aquesta, un camí hi puja. Jo no el vaig saber veure. El terreny, però, és propici i permet progressar per qualsevol lloc. Guanyant metres d’altura ens creuem amb diverses traces, possiblement de bestiar, que ajuden a fer llaçades per anar pujant. I així fins que sobre del cap apareix el vèrtex geodèsic.
Ja som al cim.
El vessant pel qual hem pujat està protegit per les velles trinxeres que els nacionals, sembla, van construir per defendre vés a saber què. Al cim les vistes són espectaculars. Com sempre que el dia acompanya, els cims a enumerar són un bon grapat. Destaca molt a prop el pic de Pilàs, però la llista de muntanyes és molt gran. Es veuen també molt macos els estanys de Campirme (ICC) o de Soliguera (Alpina).
Recuperades les forces, el camí a seguir és evident. Cal seguir el cordal de carena de la serra de Campirme (ICC) o de penyes Negres (Alpina), remuntant petits turons intercalats pel camí, fins a baixar a la collada de Montalto (ICC) o de Gavàs (Alpina).
A la collada se’ns ofereix la possibilitat de fer un altre cim, que jo deixo de banda. De la collada inicio el descens per camí evident i còmode fins a arribar a una cabana de pedra seca que pot fer les vegades d’aixopluc en cas de necessitat. El sender segueix perdent alçada decididament i clar, fins als peus del cap de Socorto (ICC) o Montalto (Alpina).
Aquí comencen els problemes. Intentant seguir el sender que dibuixa el mapa de l’editorial Alpina, en principi, o per a mi, inexistent sobre el terreny, torno de nou en direcció a la cabana de pedra seca i intueixo un antic corriol, ara perdut entre la vegetació, que potser era el camí. No ho veig clar i torno de nou al cap de Socorto, o Montalto, per seguir el sender que flanqueja i segueix baixant. Segons el mapa no em serveix, ja que baixa a Aurós i no ho veig clar tampoc. Definitivament decideixo seguir el camí dibuixat al mapa (totalment necessari, pantaló llarg) i com millor crec fer-ho, vaig baixant metres, trobant i perdent diferents traces, a vegades clares i d’altres més dubtoses, que acaben per portar-me a un vell camí, ara sí, bo, que voltant camps, acaba per portar-me a trobar el barranc dels Pradets, ja a tocar les parets de les cases de Gavàs.
Fi de l’aventura.