Cabrera

Començo a caminar en sentit nord per la mateixa pista per on he arribat a l’aparcament, ja amb una espectacular visió dels cingles d’Aiats. Unes desenes de metres més allà trobo el primer desviament. Recte, la pista puja a les Bores de la Masallera, així que la deixo i giro a llevant per anar a la recerca d’Aiats. Una vegada he voltat l’edifici (evitem passar-hi si caminem pel prat) continuo en el mateix sentit de la marxa mirant de trobar la traça bona. Veig fites que m’ajuden a seguir un evident i costerut sender que de forma ràpida em fa guanyar altura. De tant en tant vaig perdent la traça ja que les alternatives són moltes i fan que no vagi atent a les fites. Si el camí es tanca és que anem malament.
Perdent i retrobant el camí arribo al que es pot dir que és el començament de l’Escaleta. Primer un fàcil pas en el qual cal superar un tram rocós que em deixa al peu del cingle i a un magnífic balcó a on trobo les primeres vistes aèries del dia. Ja no recordo si hi ha fites o no, però el cas és que no calen ja que no hi ha cap altra alternativa que faci dubtar del camí a seguir. Tot s’acaba quan surto a les Cabanes d’Aiats. Uns pocs metres més en pujada, ara més suau, i enllaço amb el camí que ve del coll de Bram.
Continuo en sentit sud caminant molt tranquil·lament de forma planera i arribo a la zona que fa de mirador del pla d’Aiats. Contrada espectacular i la primera amb cert risc, aquí la prudència ha de guanyar la partida. No és fàcil descriure tot el que la vista contempla. És per estar-s’hi una bona estona i més amb el dia que m’he trobat, meteorològicament perfecte. Els voltors acostumen a sobrevolar aquest indret i em fan companyia.
Continuo pel caire del pla encara en lleugera pujada i passo pel pla Xic, a on de nou m’acosto al precipici per contemplar ara les vistes cap a la Garrotxa i el Pirineu oriental. El camí, a partir d’ara, fa un descens vertiginós i de vegades tècnic i després de superar el coll Sabastida encaro el fàcil ascens al segon punt d’interès del dia, el puig Sabastida, o puig de la Bastida per l’ICGC i la proposta 30cims.cat. Les vistes, tot i ser molt bones, són limitades però es gaudeixen també.
Reprenc la marxa i continuo per l’evident sender que avança en el mateix sentit que he pujat i inicio un vertiginós descens que acaba quan enllaço amb el GR 151 i el collet de Saiols. Aquí giro a l’esquerra per tal de continuar pel GR. Aquesta pista em porta a un torrent que passo després d’obrir i tancar una porta metàl·lica i molt més enllà a Casanova dels Racons i a una pista molt més ampla i en millor estat. Per l’esquerra, en sentit sud-oest, puja al collet de Cabrera i permet escurçar força el recorregut. Jo, però, deixo el GR i continuo en sentit nord-oest a la recerca de camp Samata.
Hi arribo i deixo la pista en agafar un desdibuixat sender, traça de bestiar, que agafa orientació sud encarat a la vegetació. Segons progresso, el camí es va aclarint i començo a veure senyals, escadusseres i velles, de pintura groga. Em van portant molt tranquil·lament guanyant altura flanquejant la baga de la Faja fins que de cop giro a la dreta i el camí es torna esquerp i costerut. No dona treva fins a sortir a dalt de la carena, entre l’Osca i el castell de Cabrera.
Toca visitar les ruïnes del castell, en procés d’excavació, la taula d’orientació, el pal amb la senyera i el vèrtex geodèsic que marca el cim de Cabrera (segons l’ICGC, no sé quin nom li dona Alpina), abans de travessar l’estret pas que em separa del santuari de Cabrera. Aprofito el lloc per fer un mos abans de continuar. La màquina de fotos treu fum.
Ara toca baixar per les escales al collet de Cabrera, important nus de camins. Com que vull anar a les Bores deixo tots els trencalls que no hi porten i miro de seguir uns senyals blaus que em fan anar per un sender molt maco, arrapat a la paret sud-oest del puig del Llop. Aquest sender el deixo quan gira al sud-est i continuo per un altre corriol que baixa arrapat al caire de la muntanya. Quan me n’adono ja soc per sobre de les Bores, així que no passo per dins. Poder el subconscient m’ha ajudat ja que tenia llegit que la sortida és molt complicada i aèria. Per dalt tampoc hi ha temps per a la relaxació. No es passa malament però hi ha un parell de punts una mica més delicats que cal prendre’s amb calma i seny, res per a gent acostumada a moure’s per terrenys aeris.
Arribar a l’Agullola de la Tuta és fàcil, després del que ja s’ha passat, però també hi ha passos exposats encara que de millor superació. L’Agullola també imposa una mica. És molt estreta i les vistes ja les hem gaudit des d’altres llocs, així que davallo ràpid fins als peus del cim. Hi ha camí que baixa cap a l’est i cap a l’oest però jo continuo en sentit sud-est. El camí ara es fa molt més amable en transitar pel pla del Sitjar.
Una llarga caminada em porta a la punta del Morral de Caselles. La vegetació és espessa i no deixa veure gran cosa. Si continuem el descens en el sentit que es porta, es pot baixar a un sortint rocós espectacular i també força aeri, però sense sortida. Una estona gaudint del lloc, toca tornar a dalt. Són només uns 10 metres.
Per baixar d’allà dalt reculo un bon grapat de metres fins que veig un senderó que baixa en sentit sud. Aquest sender acaba per baixar de la muntanya fins a trobar el filat del mas de Caselles. Bé en sentit sud o nord-est es pot tornar a l’aparcament. Jo ho faig en aquest darrer sentit i passo el mas pel nord i com millor puc per terreny privat (?), però sense ensurts, arribo de nou al punt d’inici.