Besiberri nord

Explicació per a aquells que mai han pujat al refugi de Ventosa i Calvell, la resta es pot abstenir de llegir-la
Una vegada sou a dalt de la presa de Cavallers connecteu amb el camí, planer, que ressegueix tot l’embassament per la banda est, fins al final d’aquest. Tot el camí fins al refugi es troba senyalitzat amb petites estaques de fusta amb la part superior pintada de color groc. Una vegada al final de l’estany es comença a remuntar el pletiu de l’Obaga i s’ascendeix al pletiu de Riumalo. Es creua de cap a cap aquest sector, travessant el riuet de l’estany Negre un parell de vegades, per dues palanques de fusta (1) i es comença a remuntar el barranc de les Llastres. A la cota 2100 aproximadament el camí gira en sentit sud-est i ens porta, en suau pujada, al refugi. De la presa al refugi teniu poc més de 2 hores.

Informació per a tots, tant els que han pujat per primera vegada al refugi com per als que ja ho hagin fet en alguna ocasió
Aquest recorregut està totalment fitat, però ull, no totes les fites ens valen, com més endavant explicaré.

Sortirem del refugi pel camí de la travessia Carros de Foc que porta al refugi de la Restanca.
A l’alçada del primer estany que trobem abandonem aquest sender i travessem la boca de sortida de l’estany i l’anem remuntant per la seva banda de ponent. Veurem que hi ha fites que ens marquen el camí. Remuntem un parell d’estanyets més i anem seguint les fites. S’ha d’anar amb compte i mirant el mapa, ja que nosaltres vam perdre el camí bo, seguint les fites que ens van portar a l’estany de Tumeneia de Baix. Cap problema. Quatre fotos i fer camí alternatiu, fent drecera, per anar a buscar el correcte.
En el cas de fer el mateix que nosaltres, no deixar-se enganyar per les fites i seguir-les amb la intenció de voltar l’estany. Aquestes no són bones pel nostre itinerari, millor tirar pel dret com vam fer nosaltres. La zona és oberta i amb molts bons passos que permeten anar per on vulguem.
De nou al camí correcte ja tenim clara (la tenim al davant, a la llunyania) la propera referència, el pas, o collet, dels Isards, allà a prendre per… abans però, davallarem uns metres fins a l’estany Cloto i començarem una costeruda pujada, alternant terreny herbós i pedregós, fins a aquest pas dels Isards. Propera referència, la bretxa d’en Peyta. 200 metres de desnivell per terreny de fàcil caminar, tret d’un petit tros que hem de superar per pujar una mena de grau que hi ha a prop de la bretxa. No cal arribar-hi. Uns metres per sota fem un flanqueig per anar a trobar el camí que puja de l’estany de Malavesina i ja, seguint-lo, arribem a la base i punt d’inici de l’ascensió final al Besiberri Nord. Pals i motxilles a terra i allà es poden quedar fins a la tornada.
Aquí ens vam trobar amb dubtes però es van aclarir ràpidament. Hi ha una diagonal senyalitzada amb fites que és la que vam seguir. És un terreny molt aeri però amb seny i el cap clar es fa bé. Hi ha un punt molt compromès en el qual, algú amb sentit comú, ha posat un cordino que ajuda moltíssim a superar aquest pas. L’ascensió continua però ja sense la sensació de tant perill. Encara hi ha un roc d’uns dos metres, just sortir del pas anterior, que s’ha de grimpar, també amb l’ajuda d’un cordino que fa la seva feina de meravella.
Finalment, just quan pensem que ja som a la cresta, hi ha un roc que hem de voltar, que es troba just en el punt en el qual la paret cau a plom per la nostra esquerra. Arrapats com pops s’ha de voltar i sortim a la cresta. Per l’esquerra, a l’altra banda de la muntanya, a la cara oest, neix una mena de camí fitat que permet flanquejar la muntanya, a la recerca definitiva del cim, per terreny molt més protegit i amb sensació de menys perill.
Per baixar, desfer camí.
Hi ha altres fites que baixen per altre lloc diferent, però això ho desconec, així que no ho ressenyaré. Vam desfer el camí fins al primer cordino que trobem, el del roc de 2 metres. Desgrimpat aquest roc, el que és fàcil, assenyat i diria jo que obligatori, és dirigir-se a l’esquerra a buscar el punt al qual hi ha instal·lat un ràpel. Nosaltres portàvem equipament per fer-lo, però sembla que no es va voler perdre temps posant-se l’arnès i altres equipaments i es va desgrimpar el famós punt compromès de la pujada. Aquí el cordino va fer molta més feina que a la pujada. Aquí sembla una assegurança de vida. El cordino i una arrel que deu ni do la confiança que dona.
Això sí, aquest tram s’ha de fer, per fer-lo, penso jo, fàcil, amb el pit a terra, esquena amunt i els peus pel davant. Ja s’ha superat el pitjor. Ja tenim la base de la muntanya a tocar. Recollim els estris anteriorment abandonats i seguim desfent camí fins a l’alçada de la bretxa d’en Peyta. Quan som davallem directament a la canal que baixa a l’estany de Malavesina. És un descens fort i vertiginós amb pendents mitjans del 40% però de bon fer.
Passem de llarg l’estany i seguim baixant, amb la mateixa verticalitat o més, acompanyant sempre les aigües del barranc de Malavesina, encaixonats entre les parets de les pales de Riumalo, fins que acabem al pletiu de Riumalo. Aquí ja enllacem amb terreny conegut. Ja tan sols resta desfer el camí del dia anterior per baixar a l’embassament de Cavallers i arribar de nou a l’aparcament.
(1) Des de la primera palanca es pot veure, si el dia acompanya, el Besiberri Nord, encimbellat al final del Barranc de Malavesina