Aneto, Osca

Recorregut lineal que ens porta del refugi de Coronas al de la Renclusa i aparcament de la Basurta i fer cim a l’Aneto, punt culminant dels Pirineus, segon cim més alt de la península i tercer de l’Estat.
Un autobús, amb sortida a la població de Benasc, ens deixa a primera hora del matí a prop del refugi de Coronas, lloc a on comencem a caminar, tots els presents, amb els frontals encesos. El dia es preveu llarg. L’itinerari és senzill. Es tracta d’anar seguint per la dreta el llit del barranc de Coronas. Més endavant ens n’allunyarem per remuntar un pendent que ens diposita a l’Ibonet de Coronas i la cabanya del mateix nom.
Per davant nostre un nodrit grup de muntanyencs ens va marcant el camí. Es tracta de continuar en sentit nord-est per remuntar la vall de Coronas i arribar a la boca de desguàs de l’ivó Inferior. Tot el camí és fitat. Nosaltres ens deixem portar pel guia, que vol pujar a la bretxa de Llosars per observar els llacs i la vall del mateix nom. No és necessari ni interessant. El que sí que és és molt d’esforç per a res. Contemplat el panorama, que és molt bonic però repeteixo que el dia és molt llarg, desfem camí fins a l‘ivó Inferior.
Ja sobre l’itinerari correcte creuem la boca de desguàs i continuem remuntant, ara en sentit nord-oest fins a arribar a l’ivó del Mig, el qual voltem pel nord-est per seguir a continuació fins a l’ivó Superior. Som ja als peus dels grans pics del sector, pic Maldito, pic de Coronas, Aneto… Un regal per als ulls. Ja queda menys, però tot muntanya amunt. Ens dirigim en sentit nord-est, totalment encarats al coll de Coronas.
Deixem l’escassa glacera de Coronas a la nostra dreta i avancem muntanya amunt a la recerca del coll de Coronas. Hi ha un tram d’uns 2 o 3 metres en el qual caldrà fer servir les mans i així creuar a l’altre vessant de la muntanya, a la glacera de l’Aneto. Ens calcem els grampons però ens estalviem el piolet, tampoc en tenien, però penso que com a element de seguretat és necessari. Si més no donen molta confiança. Jo, ara, el portaria. També és cert, no llegenda urbana, que hi ha gent que puja amb el mínim. No m’atreviré a dir que en xancletes però sí que a mi em va avançar un “chavalote” amb sabatilles de bàsquet. Les conec perquè vaig fer els meus intents de proliferar en aquest esport.
Bé. Flanquegem punta Oliveras Arenas pel nord-est i en un tres i no res ens presentem en el famós pas de Mahoma. No tothom pot fer-lo. No és complicat però sí que arriba a bloquejar, i si això passa en el mig s’embolica fort. S’ha de passar amb decisió i sense mirar a un altre lloc que no sigui on posar els peus. N’hi ha de valents, però aquests són els que cauen. Una prova que el pas no és perillós és el fet de l’escàs nombre d’accidents esdevinguts en el lloc comparat amb l’immens nombre de persones que fan el trajecte d’anada i tornada. Se m’oblidava aquest detall. S’ha d’anar i tornar pel mateix lloc així que el possible “canguelo” és doble.
Superat el tràngol del pas de Mahoma i amb l’alegria d’haver superat la prova de pujar al cim, toca baixar. Ja ens hem oblidat del cansament però no hi hauria d’haver lloc a la relaxació. Ara és el torn de flanquejar el que queda de la glacera de l’Aneto. Una relliscada en aquest terreny pot ser fatal. No sol donar-se el cas ja que els muntanyencs que ens han precedit han format un solc que facilita el trànsit.
Així arribem a la cresta dels Portillones i al Portillón Superior. Hi ha qui segueix el camí creuant aquest pas després de superar una curta canal i hi ha qui segueix baixant fins al Portillón Inferior. Les dues opcions són vàlides ja que els camins s’ajunten més endavant i porten al refugi de la Renclusa.
Nosaltres vam fer el pas pel Portillón Superior i vam seguir el descens entre grans rocs, seguint sempre el clar rastre de fites que ens van baixar al refugi de la Renclusa. Si hi ha temps per al descans aquest és un bon lloc. Finalment toca seguir camí fins a l’aparcament de la Basurta, on esperarem l’autobús que ens ha de portar de nou a la població de Benasc.