Comencem a caminar pel Camí del Casal en sentit sud-est fins que trobem per la dreta el carrer (pista de terra) Camí de les Boïgues. Continuem per aquest carrer, de pla, fins que arribem al Camí de la Callissa i a les aigües del riu de Galliner.
Fins aquí tot bé. El més normal, en aquest punt, és creuar el riu aprofitant una artesanal passera feta amb troncs i continuar pel sender senyalitzat amb un gran cartell de fusta que diu que es continua pel Camí de Galliner, però per la dreta vam veure un altre sender que vam provar de seguir ja que del que es tractava era de remuntar el riu. Finalment els dos senders acaben per trobar-se així que tant se val. L’altre camí no puc dir com és, però el que vam seguir nosaltres va ser dur pel pendent, però molt evident i prou fressat. Una vegada trobat el Camí del Galliner ja no cal més literatura: trobem els punts de pintura groga típics d’Andorra. Només explicar un parell de detalls a tenir en compte.
El primer és que quan som més amunt de les bordes de Galliner, que no veurem, hem de deixar un viarany amb els punts grocs que baixa per la nostra dreta a la carretera. Hem de continuar recte en pujada. Al cap de poc retrobem els punts grocs.
El segon és que el següent corriol que veurem, que baixa a la carretera, sí que l’haurem d’agafar. Recte i en pujada continua el sender, però en no veure’l “dibuixat” en cap cartografia consultada i no haver trobat informació enlloc, no el vam seguir.
Ja a la carretera, la nostra intenció (millor dit, el track que portàvem) era seguir-la en sentit nord uns 300 metres i agafar un sender que segons Openstreetmap pujava pel dret al coll de Turer per la solana de Galliner però en veure al mateix lloc que vam sortir un cartell de fusta amb el nom Camí del Coll de Turer vam canviar de plans.
I ara sí, s’acaba la història. Aquest camí és un circuit de raquetes i es troba totalment i intensament marcat. Aquest sender ens porta primer a creuar el canal del coll de Turer, després planeja en un flanqueig molt i molt llarg fins als Collells. Allà hi ha un altre cartell de fusta. Girem en sentit sud-oest per remuntar tota la carena. Passem sense adonar-nos-en pel pic de Palomer i atenyem una cota sense nom amb un pal indicador de la ruta del coll de Turer.
Aquí, a més a més d’un pal de fusta amb el nom de la ruta del coll de Turer amb el número 30 veiem, ja ho vam fer un parell de vegades, el nostre destí. Una visió imponent. Fins allà hem de pujar encara!
Continuem el recorregut i arribem al coll de Turer. Aquí arriba el camí que volíem haver fet. El cartell de fusta no indica cap direcció que ens interessi, però no cal. Campi qui pugui muntanya amunt. Es veuen encara els punts grocs, però molt escadussers i el cert és que no calen. Primer un llom, després dos turonets rocosos i el cim. Depenent de la forma física de cadascú s’arribarà al cim amb millor o pitjor compostura. Jo amb la pitjor que es pugui imaginar.
Al cim…bla, bla, bla i a tornar.
La baixada la fem en direcció al port Negre per un sender amb un pendent fort i pedregós. Cal fer-la amb atenció, cura i calma.
Al coll continuem ja per pista d’esquí acompanyats de senyals de pintura vermella i groga. Voltem el pic de Port Negre pel seu vessant est – també es pot fer, sembla, per l’altre cantó –  i pugem al coll del Port Vell. El camí, molt evident, ens puja al coll de Sanfonts. Allà prenem el sender que baixa al refugi de Comapedrosa. Del refugi baixem al pal indicador que marca el punt on els camins de Sanfonts i Comapedrosa se separen i continuem en direcció a Arinsal.
Un fort descens per un camí molt pendent i pedregós ens baixa, acompanyats del remor de les aigües del riu Comapedrosa, que creuem, molts i molts metres més avall, per una passera de fusta, per passar a acompanyar el riu Pollós fins que el sender esdevé pista quan enllacem amb la carretera dels Plans Sobirans i la pista que se’n va cap als estanys Forcats. Passem de llarg un dipòsit d’aigües, deixem per la dreta un sender interpretatiu, una barrera que tanca el pas a vehicles i arribem a l’asfalt i al túnel que, en creuar-lo, ens deixa en el pont Pedregat. Baixem per la carretera d’Arinsal i arribem al punt final d’aquest recorregut.

Un apunt per si és d’interès. La nostra intenció no era arribar fins al coll de Sanfonts i baixar pel GR al refugi de Comapedrosa. Del Port Negre volíem anar a la portella de Comallemple però un cop de covardia (el cansament em va fer enrere) em va fer optar pel més fàcil, encara que més llarg.