Almanzor, Àvila

Sortim de l’aparcament de la Plataforma de Gredos (3 euros per dia i vehicle que hi accedeix, de juny a setembre i caps de setmana i festius la resta de l’any (agost 2018)). Un clar sender (PR AV-17), més aviat una pista, perfectament bastida amb pedres que fins i tot pot semblar una calçada romana, puja a un primer trencant, amb un pal de senyalització, que ens indica la direcció que hem de prendre per seguir a la recerca del refugi Elola.
Comencem a fer una drecera que ens puja a trobar de nou el camí abans abandonant, just al punt al qual trobem un altre pal de senyalització. Deixem ara a la dreta el trencall que mena al refugi Reguero Llano i seguim cap a la Laguna Grande i el refugio Elola. Sense problemes i ja per terreny més planer arribem a la palanca de ciment que permet superar les aigües de la garganta de las Pozas, al prat del mateix nom. En aquest punt, un cartell de fusta ens diu que encara resten dues hores per arribar al refugi.
D’aquest punt iniciem una sostinguda pujada que ens porta a la Fuente de los Cavadores. Un merescut descans i seguim el recorregut, com sempre pel PR que hem pres des del començament. Al cap de poc el sender canvia de fisonomia, desapareix la pedra i el camí esdevé de terra, molt més natural i estret. Així arribem a una gran esplanada planera que és el punt més alt assolit fins al moment. Ja tenim al davant els cims del circ de Gredos, espectacular. Un munt de fotos.
D’aquí comencem a davallar. Passem primer per Los Barrerones, amb un plafó informatiu, seguim perdent alçada pel camí flanquejat per matolls i vaques fins que trobem la font de los Barrerones. Ja fa temps que tenim a la vista el refugi i acabem per baixar fins a gairebé ficar els peus a les aigües de la Laguna Grande. Recorrem la totalitat de la seva riba sud-est. A l’hivern sembla que el nivell de les aigües puja i pot arribar a destorbar el pas pel camí. En un tram del mateix hi ha una alternativa de pas equipada amb cable i claus per tal d’estalviar dificultats. Al fons de la llacuna girem a l’oest i una nova passera ens facilita l’accés al refugi.
Si fins aquí ho hem passat prou bé, sense gran esforç, a partir d’aquest moment arribarem a esbrinar fins a on som capaços de patir. Déu n’hi do el que ens espera. Per descomptat que aquesta és una magnitud subjectiva, tot dependrà de les capacitats i nivell que tingui el lector o lectora, però en el meu cas, el patiment va ser extrem. No vaig recular de miracle. Però seguim amb la ressenya. Som al refugi.
A partir d’aquest desapareix el camí. Ens trobem ja de ple en terreny d’alta muntanya, ple de grans blocs de granit. Una infinitat de fites, escampades per tot arreu, donen fe que es pot pujar per on vulguem, i també de la inutilitat de tanta fita. Es pot pujar per darrere del refugi, per terreny més o menys herbat, o es pot pujar més al sud-est, pel sector de la Charca Esmeralda. Per tots dos costats es puja al veritable circ glacial de Gredos, a la Hoya Antón. Aquí comença la definitiva pujada al cim, pujant per una canal, ampla al començament, plena de pedres, que segons anem avançant es va fent més estreta i s’encaixona entre les parets que cauen del cim.
Després de la dura pujada s’arriba a la portella del Crampón i s’obre a davant nostre un paisatge espectacular de cims i valls. Destacant, per la seva proximitat i espectacularitat, el pic i el cuerno de Almanzor. El nostre destí ho tenim una mica escorat al nord i encara uns metres per sobre de la portella així que giren en aquell sentit, perdent inicialment una mica d’altitud per planejar al cap de poc, fins que la traça gira cap a la dreta i puja força vertical, ja encarats al cim. Quan som a poc més de 5 metres d’altura del cim, hi ha el pas més tècnic del dia, que sembla sí o sí que s’ha de grimpar. No és difícil de pujar, una altra cosa és desfer-lo, però tot arribarà.
Quan hem superat el pas i som a la lleixa de sobre, ja som sota el vèrtex geodèsic del cim. Ho tenim sobre del nostre cap, però no es veu. Cal fer un mitja volta per la nostra dreta i sortir al vessant nord. Ara sí que tenim a tocar el cim. Depenent de la gent que hi hagi ho tindrem difícil per pujar-hi. El cim és estret i molt reduït. Això sí, les vistes, si el dia ho permet, són superbes. No conec aquella part de la geografia nacional, però les vistes són extenses i de 360°. Tot un luxe.
Toca tornar. Hi ha qui ho fa estirant la proposta fins a la Galana, un altre cim emblemàtic de la contrada. Jo ja en tenia prou així que vaig optar per deixar el grup i tornar pel mateix camí que hi havia anat.