Aketegui, Guipúscoa

Dades GPS Valoració segons M.I.D.E.
Icona DescripcióValorIcona DescripcióValor
Horari sense aturades5 hores 18 minutsDificultat medi natural3
Severitat del medi natural

1. El medi no és exent de riscos
2. Hi ha més d'un factor de risc
3. Hi ha uns quants factors de risc
4. Hi ha bastants factors de risc
5. Hi ha molts factors de risc

Desnivell positiu 1.182 metresDificultat orientació3
Orientación en l’itinerari

1. Camins i encreuaments ben senyalitzats
2. Hi ha traça clara de camí i senyalització
3. Exigeix la identificació d'accidents geogràfics i punts cardinals
4. Exigeix tècniques d'orientació i caminar fora de traça
5. El camí és tallat per obstacles que s'han de voltar

Desnivell negatiu1.182 metresDificultat desplaçament3
Dificultat en el desplaçament

1. Marxa per superfície llisa
2. Marxa per camins de ferradura
3. Marxa per senders esglaonats o terrenys irregulars
4. És necessari l'us de les mans per a mantenir l'equilibri
5. Hi ha passos d'escalada

Distància 15 km 480 metresEsforç necessari4
Quantitat d'esforç necessari

1. Fins a una hora de marxa efectiva
2. D'una a tres hores de marxa efectiva
3. De tres a sis hores de marxa efectiva
4. De sis a deu hores de marxa efectiva
5. Més de deu hores de marxa efectiva

Tipus de recorregutCircularVisualitzar document98
Alçàries segons topografia oficial I.G.N.
El punt més alt es troba a 1.551 metresEl punt més baix es troba a 835 metres
CartografiaMapa topogràfic IGN col·lecció MTN 25 quadrícula número 113-II

Sent prudent cometent imprudències vaig poder aconseguir pujar a un nou cim, sostre provincial, de gran calat i estima per als muntanyencs bascos. Aquest cop li ha tocat la sort a l’Aketegui, cim més alt de la província de Guipúscoa i també cim autonòmic basc. Bé, això dit amb tots els respectes pels muntanyencs d’allà. Ho dic perquè segons fonts oficials (IGN d’aquí) el cim que l’editorial SUA diu que és l’Aitxuri, és l’Aketegui i a l’inrevés, el cim que per a uns és l’Aketegi, pels altres és l’Aitxuri. Això sí, tots dos coincideixen en l’altura, 1.551 metres. Bé, explicat això, també cal dir que totes dues cotes són a tocar, així que el normal és fer-les totes.
Aquesta muntanya no és la més emblemàtica de la zona. Ho és l’Aizkorri (vèrtex geodèsic). Aquesta última és la que dóna nom a la serra i al parc natural en el qual es troba enclavada. Com es dóna el cas que els dos cims es troben units pel mateix cordal s’aprofita per ascendir a tots dos.
Com tota serra que es preï, disposa de múltiples itineraris per a la seva connexió, sent el més utilitzat el que parteix d’Arantzazu per ascendir al cim a través de les campas d’Urbia. Espectaculars. Un altre itinerari molt utilitzat és el de la cova de Sant Adrian.
Després d’aquests dos, hi ha altres propostes més o menys arriscades i aventureres. La més normal i assequible pot ser la que parteix del baixador de Zegama i ascendeix al pas de Arbelaitz per recórrer tota la carena i fer successives ascensions al rosari de cims. Després hi ha les canals, només aptes per als més preparats físicament.
Jo tenia la idea de fer l’ascensió per la cova de Sant Adrian i retornar pel pas de Arbelaitz, però la mala informació rebuda, o mal entesa per part meva, em va impossibilitar aquesta opció i vaig haver d’improvisar una altra alternativa. L’acumulació de neu existent, convertida en gel en les pales, unida a la falta d’equipació adequada per a aquesta contingència, em va obligar a una honrosa retirada, això sí, després d’aconseguir trepitjar cim. Finalment la volta la vaig fer per les campes d’Urbia. Malgrat el canvi, el recorregut va resultar igualment recomanable. Quin paisatge. Quina pau. Un matís: amb neu i entre setmana, sense ella o en cap de setmana suposo que no serà tan agradable ja que es transita per pista fins enllaçar amb el GR-282, ruta pastoril o senda ramadera, ara mateix desconec la seva denominació real. Així mateix, al ser un cim tan estimat, els festius o caps de setmana acostuma a haver-hi molta aglomeració.
El cas és que com ja vaig llegir cartells d’aquesta ruta a l’inici de l’itinerari, a l’entrada de la cova de Sant Adrian i no vaig veure cap altra empremta pel camí, a l’anar sol no em vaig aventurar a noves experiències i vaig decidir seguir per camí ja trepitjat. El cas és que vaig encertar perquè vaig desembocar directament a la cova. I final feliç de la història.
Un últim comentari. Tot el recorregut es troba senyalitzat. Amb pintura groga, amb fites, amb pintura de GR, amb fletxes del Camí de Sant Jaume … Sense neu seran molt més visibles.

Ressenya del recorregut

Allò que és el més normal és arribar fins a l’aparcament habilitat d’Aldaola i d’allà començar a caminar en lleugera baixada i per bosc fins a un palanca que permet superar el barranc d’Ubiergo. D’aquest punt, el camí inicia una remuntada, ja sense arbrat i per prat herbat, per atènyer l’edifici, que sembla abandonat, del qual he sentit parlar com refugi de San Adrian o també com «Casa de los Mikeletes». Al mapa de l’editorial SUA fet servir sembla que s’anomena Mendi Aterpea. Resseguint aigües amunt el barranc, el camí es dirigeix amb claredat cap als afloraments rocosos que hi ha en direcció sud-est. Sembla que es camina a la recerca d’un cul de sac, però el que ens espera és la cova i ermita de San Adrian. En realitat es tracta d’un túnel que permet travessar d’una banda a l’altra de les parets granítiques que formen part l’estivació sud de la serra d’Aizkorri. Cal sortir del pas amb el cap cot tal com Carles V, del qual diu la llegenda que mai es va ajupir davant de ningú excepte de qui es suposa era l’Alcalde de Zegama, i apareix el camí del Calvari. Es tracta d’un preciós camí que transita en sentit nord-oest travessant Domenico Zelaia i es fica, feixut, dins una espectacular fageda. El senyals de pintura groga porten al caminant fora del bosc i fan remuntar pendent per prats esquitxats de rocs. Així s’arriba a l’altre punt determinant d’aquesta primera fase del recorregut. Es tracta d’una estètica diagonal que permet flanquejar el vessant càrstic i rocós de la serra per assolir la carena al lloc que el mapa figura amb el nom de Aiztontor altua. Per camí clar i evident es remunta pendent a la recerca de l’ermita del Santo Kristo i una antiga cabana de pastors avui en dia habilitada com a refugi. Cal continuar remuntant uns pocs metres més per fer definitivament el cim del Aizkorri. No és aquest l’objectiu d’aquesta ressenya. Les següents destinacions són a la vista si seguim amb la mirada tot el cordal en sentit nord-oest. Següent parada, contuniant per la cresta, l’Aitxuri o Aketegui, Aketegui o Aitxuri. Passem la sortida de la Kanal Aundi, punt al qual es pot agafar un sender que evita pujar a l’Aketegi,  però aquest és el principal destí d’aquesta proposta, així que avancem a tota cresta i ens plantem al primer pic en altura de la serra, L’Aketegui o l’Aitxuri, l’Aitxuri o l’Aketegui. Prop, molt a prop, espera l’Iraule, el qual es pot evitar també pel mateix camí abans esmentat. L’objectiu d’aquesta proposta era fer tot el cordal i avançar fins a atènyer el cim d’Arbelaitz, però les condicions de la muntanya en aquest punt i la falta d’equipament adequat van fer aconsellable abandonar a l’arribar al cim d’Iraule. Un descens muntanya avall permet enllaçar amb el camí que baixa a les bordes d’Arbelar o d’Ollantzu, fetes servir per pastors a l’estiu. Les campes d’Urbia són a tocar i el terreny invita a caminar de forma oberta. Sense problemes es pot seguir en sentit sud-est, caminant entre grans rocs de formes curioses primer i una exuberant fageda més endavant, per acabar trobant els camps d’Oltza, o Oltzako zelaia, en l’idioma d’allà. Ja fa estona que el camí es pintat, tot i que de forma escadussera. La traça camina ara en sentit sud-oest i connecta amb altra que ve de la zona de l’ermita d’Urbia, Kalparmuño i Perusaroi. Es continua ara en sentit sud-est i de nou es camina per dins d’una gran fageda. Els camins han desaparegut tapats per les fulles dels fajos així que l’estampa és bucòlica. Hi ha pintura, molt vella, de GR que ajuda a caminar per dins del bosc. També la petja d’altres caminants i estaques que passen desapercebudes. Així fins a Linategieta (topònim que no figura al mapa emprat, poder es refereixi a Leizarrate). Aquest lloc és un important nus de camins. Aquí cal prendre el que gira cal al nord, a la recerca del camí empedrat de San Adrian. La traça del camí no té pèrdua. En sentit nord-est dirigeix al caminant a la recerca de la cova de San Adrian i a connectar amb camí ja conegut, per la qual cosa ja no resta més que desfer camí fins a l’aparcament.
Print Friendly and PDF Imprimeix (Del document previ que s'obtengui s'haurà d'eliminar tot allò que no interessi, sobretot les fotografies.)

Localització del lloc d'inici

Coordenades (lat/long; graus decimals; WGS 84) del lloc a on vaig aparcar i iniciar la caminada:

42.935093N,2.303391W

Mapa amb el recorregut

En aquest enllaç hi ha la traça, per si te la vols descarregar.

Visor d'imatges

Mapa con Leaflet

Si ho prefereixes, pots accedir a l’àlbum fotogràfic

Vols fer un comentari?

Informació sobre protecció de dades:

  1. Responsable: Héctor Ugalde Rojo.
  2. Finalitat: respondre al teu comentari.
  3. Legitimació: el teu consentiment.
  4. Temps d’emmagatzematge: fins que el titular ho demani.
  5. Comunicació de les dades: no es comunicaran dades a ningú excepte per obligació legal.
  6. Els teus drets: Informació, Accés, Oposició, Rectificació, Oblit, Portabilitat, Limitar, No ser objecte de decisions individualitzades i Presentar una reclamació davant l’autoritat de control.
  7. Contacte: admin@reptesmuntanyencs.cat
  8. Informació addicional: Més informació a la pàgina de política de privacitat.