Aitxuri, Guipúscoa

Allò que és el més normal és arribar fins a l’aparcament habilitat d’Aldaola i d’allà començar a caminar en lleugera baixada i per bosc fins a un palanca que permet superar el barranc d’Ubiergo. D’aquest punt, el camí inicia una remuntada, ja sense arbrat i per prat herbat, per atènyer l’edifici, que sembla abandonat, del qual he sentit parlar com refugi de San Adrian o també com «Casa de los Mikeletes». Al mapa de l’editorial SUA fet servir s’embla que s’anomena Mendi Aterpea.
Resseguint aigües amunt el barranc, el camí es dirigeix amb claredat cap als afloraments rocosos que hi ha en direcció sud-est. Sembla que es camina a la recerca d’un cul de sac, però el que ens espera és la cova i ermita de San Adrian. En realitat es tracta d’un túnel que permet travessar d’una banda a l’altra de les parets granítiques que formen part l’estivació sud de la serra d’Aizkorri.
Cal sortir del pas amb el cap cot tal com Carles V, del qual diu la llegenda que mai es va ajupir davant de ningú excepte de qui es suposa era l’Alcalde de Zegama, i apareix el camí del Calvari. Es tracta d’un preciós camí que transita en sentit nord-oest travessant Domenico zelaia i es fica, feixut, dins una espectacular fageda. El senyals de pintura groga porten al caminant fora del bosc i fan remuntar pendent per prats esquitxats de rocs.
Així s’arriba a altre punt determinant d’aquesta primera fase del recorregut. Es tracta d’una estètica diagonal que permet flanquejar el vessant càrstic i rocós de la serra per assolir la carena de la serra al lloc que el mapa figura amb el nom de Aiztontor altua. Per camí clar i evident es remunta pendent a la recerca de l’ermita del Santo Kristo i una antiga cabana de pastors avui en dia habilitada com a refugi. Cal continuar remuntant uns pocs metres més per fer definitivament el cim del Aizkorri.
No és aquest l’objectiu d’aquesta ressenya. Les següents destinacions són a la vista si seguim amb la mirada tot el cordal en sentit nord-oest. Següent parada, l’Aketegi, l’ascensió al qual és optativa ja que es pot evitar el pas pel cim. La cresta rocosa és de fàcil caminar. Passem la sortida de la Kanal Aundi, superem la cota cimera de l’Aitzabal, punt al qual es pot agafar un sender que evita pujar a l’Aketegi, i ens plantem al segon pic en altura de la serra. Prop, molt a prop, espera l’Aitxuri, el qual es pot evitar també pel mateix camí abans esmentat.
Fem el cim ja que és l’objectiu principal d’aquesta proposta.
Es pot ( i la intenció d’aquest narrador era aquesta) seguir fins a atènyer el cim d’Arbelaitz, però les condicions de la muntanya en aquest punt i la falta d’equipament adequat van fer aconsellable abandonar a l’arribar al cim d’Iraule. Un descens muntanya avall permet enllaçar amb el camí que baixa a les bordes d’Arbelar o d’Ollantzu, fetes servir per pastors a l’estiu. Les campes d’Urbia són a tocar i el terreny invita a caminar de forma oberta. Sense problemes es pot seguir en sentit sud-est, caminant entre grans rocs de formes curioses primer i una exuberant fageda més endavant, per acabar trobant els camps d’Oltza, o Oltzako zelaia, en l’idioma d’allà.
Ja fa estona que el camí es pintat, tot i que de forma escadussera. La traça camina ara en sentit sud-oest i connecta amb altra que ve de la zona de l’ermita d’Urbia, Kalparmuño i Perusaroi. Es continua ara en sentit sud-est i de nou es camina per dins d’una gran fageda. Els camins han desaparegut tapats per les fulles dels fajos així que l’estampa és bucòlica. Hi ha pintura, molt vella, de GR que ajuda a caminar per dins del bosc. També la petja d’altres caminants i estaques que passen desapercebudes.
Així fins a Linategieta (topònim que no figura al mapa emprat, poder es refereixi a Leizarrate). Aquest lloc és un important nus de camins. Aquí cal prendre el que gira cal al nord, a la recerca del camí empedrat de San Adrian. La traça del camí no té pèrdua. En sentit nord-est dirigeix al caminant a la recerca de la cova de San Adrian i a connectar amb camí ja conegut, per la qual cosa ja no resta més que desfer camí fins a l’aparcament.