Un cop he localitzat el lloc d’inici, pujo per unes escales que desemboquen en un corriol, pel qual arribo a un primer cartell indicador. Continuo pel sender senyalitzat com a Tour de Goà. Tot el camí està senyalitzat, bé amb cartells o amb pintura blanca i groga, així que no hi haurà problemes a fer el recorregut.
L’únic problema rau en la duresa inicial. La pujada fins al pic de la Pena és dura de debò, amb un pendent sostingut de més del 20%, però amb paciència s’arriba al primer pic del dia. Hi ha un pas previ amb un tram de cable, però que no sé bé quina és la seva necessitat. Les vistes des de la bandera són així, de bandera. Vernet llueix esplendorós des d’aquí a dalt.
El camí continua en pujada per la carena. Em sorprèn una bona quantitat de cirerers silvestres, i aprofito per menjar algun dels seus fruits, que és època. Continuo caminant per un evident sender, on aprofito per anar atalaiant les vistes que s’ofereixen a banda i banda de la muntanya així com de l’abadia de Sant Martí de Canigó, de la qual només aconsegueixo veure la torre del campanar. Paso pel cim de la Falguerosa i el pic de la Riudera, a partir del qual comença un llarg puja-baixa fins a assolir la torre de Goa.
A més de la torre, uns pocs metres allunyada cap al nord-oest, hi ha una taula d’orientació que ajuda a reconèixer tots els cims de l’entorn, i n’hi ha uns quants. M’entretinc a localitzar els cims que ja he pujat. Destaquen el Canigó, el pic de les Tres Esteles i el Mont Coronat, encara que aquest últim ja no “compti” per al repte. Em penso que en aquesta part del territori ja no me’n falta cap.
El més normal per continuar amb el recorregut és seguir el sender senyalitzat, per on es baixa a una pista. En el meu cas em deixo endur per una traça que baixa per la carena sud de la muntanya, en clara direcció al coll de Jou. Com que veig continuïtat m’animo a baixar-hi. No és mal camí, fins que es complica una mica. S’aconsegueix baixar fins a la pista que és el camí senyalitzat, però la part final de la baixada es fa de mala manera, per corriol, però obert a cop de baixar i baixar, però amb molt pendent i per terreny relliscós. Sembla com si algun corriment de terres hagués tallat el sender i els que ens hem trobat amb aquesta situació hauríem “obert” un altre camí en baixada directa a la pista, que es veu propera.
Bé, el cas és que aquesta pista, bé des del seu començament al cim, bé a la biorxa com va ser el meu cas, acaba al coll de Jou. Aquest lloc és un important nus de camins, fins on s’arriba amb vehicle normal per carretera asfaltada, fet que possibilita pujar a la torre en un recorregut curt. Aquí també hi pugen tots aquells que volen anar al refugi de Miralles, que dista quatre quilòmetres d’aquest punt.
Aquí també surt el corriol que ve de Castell. Passo la porta d’accés i començo a perdre alçada per un tranquil sender de terra, ombrejat gràcies a l’existència d’uns bons exemplars de pi. El corriol va seguint en descens les aigües del còrrec del Bac i arriba a l’encontre de l’asfalt de la carretera del coll de Jou.
Després de creuar-la, el sender segueix en baixada fins a trobar un nou trencall. Recte es pot tornar a sortir a l’asfalt però continuo per corriol i així arribo a l’aparcament del parc Animalier de Casteill. Més endavant començo a veure les primeres cases del municipi, i aquí canvio d’objectiu.
Feia temps que veia la possibilitat d’estendre la caminada fins a l’abadia de Sant Martí de Canigó i ja no va passar. Finalment em vaig penedir de no haver baixat per la carretera ja que hauria estalviat una mica de camí. El cas és que continuo per l’asfalt, seguint la direcció del Tour du Canigó.
Al cap de poc temps deixo un trencall i continuo fins a trobar un nou cartell, que m’informa que he d’abandonar la carretera per arribar-hi, en una hora, a l’abadia. Els senyals de pintura em porten a una nova desviació, també senyalitzada. Continuo en direcció al mateix objectiu, però ara m’indica que em queda només mitja hora per aconseguir-ho.
El camí és lent i puja amb força, fent ziga-zagues per guanyar altura. Finalment arribo al grau, amb escales, que em deixa al peu de l’abadia. Gran esforç altament recompensat. Em trobo el complex tancat, però puc descansar tranquil·lament a l’ombra dels seus grans arbres. Hi ha també un corriol que, en cinc minuts, porta a un mirador. Jo no m’hi acosto, ja he tingut força vistes al llarg del dia i els peus ja em demanen un descans, cosa que faig en un fantàstic refugi existent.
La baixada la faig, amb alguna drecera, per la pista formigonada que acaba a Castell, després de passar per l’ermita de Sant Marti Vell, on hi ha també una font d’aigua ben fresca. La pista es troba tallada per una barrera controlada per un teclat així que si es disposa del corresponent codi es pot pujar amb cotxe (no sé, igual per menjar al refugi).
Creuo la població per un dels seus carrers i em trobo amb la carretera. La creuo en un parell de punts, però al final cal caminar per asfalt, bàsicament fins a arribar al punt on hi ha el pont que permet creuar les aigües del rec del Bac abans que aquestes canviïn de nom i passin a anomenar-se el Cadí.
I ja està, final de la història. Arribo definitivament a l’aparcament de l’hotel Les Sources, passo per davant de l’hotel du Portugal i el seu esplendorós parc, vaig més enllà del Casino de Vernet i arribo finalment al cotxe.