Per començar el recorregut d’ascens al Bres em desplaço fins a Botarell, on prenc la pista formigonada, que és el camí del Pont. Segueixo tota la pista fins al final del ciment i continuo uns centenars de metres més per pista de terra. Ara a casa, i després de fer el recorregut, aparcaria just quan s’acaba la pavimentació.

Faig el recorregut en sentit horari, per la qual cosa començo a caminar en sentit oest, acompanyat per un senyal de pintura groga de les del tipus d’Itinerànnia. Vaig sempre per pista així que no hi ha cap problema en avançar pel camí correcte. Més endavant m’incorporo al camí dels Costers, des d’on també podia haver començat, i el segueixo fins que, passat el puig de Vilavella, veig una fita en un revolt de la pista.
Agafo el corriol, que s’enfila muntanya amunt a través del bosc. El pendent és fort així que en poc temps arribo a la corda de la muntanya i arribo a veure el cim amb el seu vèrtex geodèsic. Encara he de remuntar uns metres més de pendent, però al final aconsegueixo la recompensa, just quan comença a ploure lleugerament.
Les vistes són espectaculars i el cel, ple de nuvolades, accentua la sensació de magnificència, enfosquint la llum de tal manera que sembla que s’acosti una tempesta. Faig unes quantes fotos i inicio el descens.
El plantejo continuant pel vessant contrari al de la pujada, per un camí clar, pedregós i amb bon pendent. Ràpidament baixo a un primer replà on ja em vesteixo l‘impermeable, ja que la pluja creix. Mirant d’evitar una relliscada i pendent d’on poso els peus, em passo de llarg el trencall per on havia de continuar. Quan m’adono de l’error, ja he baixat una bona colla de metres i em fa mandra tornar a pujar-los, així que continuo pel camí.
GPS en mà m’adono que, encara que el sender em val, faré una volta força llarga, així que decideixo intentar seguir un camí que surt pintat al mapa de l’ICGC. No el localitzo, però intento baixar el més aproximat a la ratlla del mapa. No hi ha camí però no he estat el primer a baixar-hi. Es veu el terreny mogut per les petjades d’altres persones. La primera meitat de la baixada és força caòtica, però jo aconsegueixo arribar a una antiga feixa amb un arbre i un bidó de plàstic penjat d’una de les seves branques.
A partir d’aquest moment el terreny és més fàcil d’interpretar. Es va baixant de feixa en feixa fins que s’arriba a veure la pista. Baixar-hi no és complicat, però cal localitzar els punts febles del vessant, i es baixa caminant.
Ja a la pista, fora del bosc, la pluja es nota més. Accelero el pas aprofitant el bon estat del terreny, així arribo al mirador del Banc, lloc on hauria d’haver sortit directament si hagués pres el desviament correcte. M’aixoplugo una estona sota les branques d’un bon exemplar arbori i continuo per la pista, ara més ràpid si és possible.
Aquesta pressa em porta al segon error del dia, ja que prenc el desviament equivocat. En indicar-me el GPS aquesta incidència, consulto el mapa i veig que aquest camí també em portarà al cotxe, encara que en un recorregut una mica més llarg. Així passo pel Mas d’en Rat, per on ja vaig passar amb el cotxe durant l’aproximació, que és on ara començaria, i per camí ja conegut arribo al lloc on tinc el cotxe aparcat.