Sortim de l’aparcament de l’Alzina del Sal·lari i comencem a caminar pel sender, o pista precària, que neix al darrere del cartell informatiu. Anem en sentit nord-oest i ja trobem un primer aixopluc o balma. Sense cap rigor científic, la pàgina web Espeleoworld l’anomena cova dels Graons de Mura.
Més amunt sortim a un nus de camins, o pistes. Continuem per la dreta, en baixada, per anar a trobar el sot de la Taula. A mesura que avancem deixem un parell de desviaments, per la dreta, el mapa de l’ICGC diu que es dirigeixen al torrent de la Coma d’en Vila i el mapa de l’Editorial Alpina, a la font dels Traginers, finalment arribem a la cova dels Traginers, topònim que cap cartografia indica.
Després de vist el lloc, el camí ens porta al coll de Boix, important nus de camins. Aquí travessem el GR 5 i deixem un altre desviament que ens permetria anar a veure l’alzina Bonica, arbre monumental, i continuem en sentit nord-oest, en lleugera baixada, després el camí tomba en sentit nord i comença a flanquejar per sota dels Abanadors (Ed. Alpina) fins que sortim a la carena de l’Era dels Enrics. Aquí, en sentit nord, continua el sender que va a la recerca dels pins Cargolats, però nosaltres tomben a l’esquerra, en descens i sentit sud-oest, per acabar al collet del Mal Pas.
En aquest punt anem a fer un cop d’ull a la balma que hi ha sota el cim del turó del Mal Pas. Es tracta, segons el web abans esmentat, de la cova Fumada de Puigdoure. Per arribar-hi ens deixem portar per l’orientació. Anem en lleuger flanqueig ascendent i mirem d’anar fent ziga-zagues en direcció al costat nord-est de la balma. Al final trobem una zona senyalitzada amb punts de pintura groga. Després de la visita, de tornada ja trobem zona de pas més fàcil, per la qual, gairebé de planer per una mena de caminet, sense perdre gens d’alçària i molt a prop de la paret, arribem al final de la mola i trobem fites de pedra, que ens assenyalen el millor pas per tornar al collet del Mal Pas.
La continuació a la recerca del cim es por fer tant pel costat de xaloc com pel de mestral. Nosaltres hi anem per aquest últim. No hi ha un camí clar i el vessant petri, conglomerat, en determinats punts sembla insegur, però s’hi passa bé, sobre el terreny, com sempre acostuma a passar, és pitjor la sensació que la realitat. Al final trobem una altra cova, o balma. D’aquesta no n’he trobat cap informació. De nou una ràpida ullada i a continuar.
El caminet, difús, ens fa entrar al bosc. Després la traça es fa més evident, gira a gregal i comencem a baixar, acompanyats de punts de pintura taronja. Més endavant torna a guanyar els metres perduts i quan comencem a preguntar-nos a on ha quedat el cim i sortim de la vegetació, a la nostra esquerra veiem un minse rastre de corriol que gira en sentit nord-est. Agafem aquest caminet i comencem a trobar fites de pedra, que ens pugen al curt tram de grimpada que ens separa del cim. Si la roca és eixuta no hi ha problema, i si és molla, només ens caldrà calma i assegurar la trepitjada.
Superat el pas, el cim ja el tenim fet. Un camí, fàcil, ens hi porta. Un munt de pedres l’assenyala. Les vistes, molt maques, encara que cap a l’est no en tenim d’extenses per les carenes, més altes que el punt a on som. La resta, però, són suficients per fer treure fum als mòbils.
Per baixar hem de desfer camí i tornar al sender que hem deixat per pujar-hi. Ara el seguim en sentit sud i de seguida fa un revolt de 180º per encarar-se cap al nord i novament un altre revolt, a on deixem per l’esquerra el camí que torna al collet del Mal Pas. Una mica més endavant deixem el camí principal i arribem a la cova del turó del Mal Pas de Puigdoure, ja documentada pel Centre Excursionista de Terrassa l’any 1958. Al seu costat hi ha l’agulla del Mal Pas (ICGC), una estètica agulleta, molt fotogènica.
De nou al camí baixem a la pista que uneix Mata-rodona amb el coll d’Estenalles. La seguim en sentit nord-est. Creuem el torrent del Mal Pas, passem per la bassa del Roure Llarg i més endavant deixem la pista en agafar un sender que ens fa pujar, decidit, a un collet entre el Castellot (Alpina) i el turó del Pujol.
I aquí és a on faig un punt i a part per explicar el següent:
El camí normal, assenyat, i tranquil, encara que a la cartografia de l’ICGC no es dibuixa, continua clar, tal com el pinta el mapa de l’Editorial Alpina, en sentit nord-est. Un company i jo, per no sé quina neurona que se’ns activa, decidim provar sort i pujar al turó del Pujol. Cal dir que no t’aconsello que ho facis, si més no per aquest costat. Nosaltres al cim hi pugem, també és cert que sense problemes extrems ni perills o riscos; només amb disputes amb la vegetació, però el cas és que, tossuts com som, fem cim. No paga la pena, el que es veu, poc, ja ho hem vist abans.
Per baixar ensumem una mena de vell rastre a terra, que anem seguint a veure què. D’«ui ui ui» en «ui ui ui» anem avançant. Un tram de bosc d’alzines ens deixa anar més ràpid i còmodament, però l’alegria dura poc a casa del pobre i la vegetació per una banda, i el vessant per l’altre, ens aconsellen pujar a la zona de carena, i va ser la bona decisió. Al mapa d’Alpina es dibuixa camí, però sobre el terreny no el vam saber veure. Sigui com sigui, amb camí o sense, la baixada per aquesta banda és possible.
Ja som a camí bo, als peus del Sentinella.
Ara el camí continua en sentit sud-est. Al cap de poc deixem un sender per l’esquerra i encara més endavant un altre a la dreta per continuar amb un flanqueig de pla que ens fa passar per sota de la font de la Viola (Alpina). Quan el camí troba la llera eixuta d’un torrent, gira a la dreta i comença a guanyar pendent i arribem a la balma obrada de l’Hospital de Sang. Continuem per la Cort Fosca, passem per sota del turó de la Cort Fosca i sortim a una pista, a on hi ha un senyal de pintura amb una H blava.
Ens incorporem a la pista i la seguim en ascens, en sentit nord-est, però al cap de poc arribem a un lloc a on veiem dos senders, a la nostra dreta. Deixem la pista per agafar el segon, amb esglaons de fusta, que puja a la recerca del GR 5, al qual ens incorporem quan el trobem. Travessem la Sesta Grossa i quan el GR es desvia en sentit sud-oest el deixem per agafar un sender que, en sentit sud-est, fa baixada i volta la Placa Sibarit (Alpina). Més avall trobem una pista transversal, però continuem recte per fer drecera ja que més endavant ens incorporem a la mateixa pista. Més avall encara trobem l’encreuament per on ja hem passat a l’inici de la caminada, així que ja no ens resta més que desfer els nostres passos fins a tornar de nou a l’aparcament.