He deixat el cotxe a l’aparcament de la cabana deth Cap deth Bosc. Es pot fer tot pista fins al còth de Baretja, però també hi ha un PR, infraestructura més adequada tenint en compte com hem pujat fins a l’aparcament. Aquest PR, amb pintura molt vella, retalla les ziga-zagues de la pista i puja fins al mateix còth de Baretja, una plana encisadora a on ja comencem a gaudir d’extenses vistes cap a les muntanyes de la frontera franco-aragonesa-catalana.
Al coll hi ha un parell de cabanes. La més llunyana és un refugi lliure i al darrere, una mica més amunt, en sentit sud-est, s’intueix un rastre, potser de bestiar però molt clar, que és el que es fa servir per anar a la recerca del tuc d’Aubàs. Per aquest sender no es triga gaire a trobar pals de fusta amb el capçal pintat de groc. Aquests pals ajuden a seguir el camí fins al primer cim del dia, encara que jo em desvio en cridar-me l’atenció una fita fronterera. És la número 355 i marca una mena d’avant cim. Aquest el tinc uns pocs metres més cap al sud-est i llueix la fita número 354.
De dalt estant les vistes són superbes. Tot i el dia ennuvolat, l’horitzó és molt ample. Tinc a tocar Era Trona, a on no pensava anar, però és tant a prop que no es pot deixar estar, es pot dir que quasi es fa de camí cap al cim objectiu, així que vaig cap allà.
Primer em desvio una mica més al nord-est del punt més alt per contemplar el vessant de solell de la muntanya i imaginar-me possibles alternatives al recorregut que m’he plantejat i la veritat és que penso que n’hi han, però com que vaig tot sol i no tinc gaire temps, deixo volar els pensaments i m’encamino al cim, que tinc de camí, així que no trigo a arribar-m’hi. Un parell de fotos i continuo.
Passo per un ample coll marcat amb la fita número 352, a on deixo per l’esquerra un sender que davalla decididament a la recerca de la cabana d’Arres, i d’allà, si més no, a Era Bordeta, i encaro ja definitivament la pujada al tuc d’Arres. Es pot fer servir qualsevol de les traces que se’ns ofereixen, però s’ha de tenir en compte que hem d’anar sempre en pujada. Hi ha traces que flanquegen i no passen pel cim. Potser el millor és anar sempre a prop del caire llevantí de la muntanya i així es passa, sí o sí, pel cim.
A dalt hi ha la fita número 351 i, ara amb el cel més obert, encara millors vistes. Sorprèn veure l’Aneto tan a prop i molts altres cims que no m’atreveixo a citar. De nou el cap balla pensant com es pot fer per tornar al lloc de partença. Inclús es veu molt factible recórrer tota la carena i anar fins a l’Era Entecada però novament es queda en això, en pensaments.
Quan ja he gaudit prou del moment i fart de la companyia dels cavalls que pasturen al meu costat, començo el descens, sense cap tipus de senyalització, pel vessant oest de la muntanya. Procuro seguir, d’alguna manera, la línia de punts que l’Editorial Alpina dibuixa al seu mapa de la Val d’Aran. Jo no vaig trobar cap traça, però es fàcil baixar, fent drecera, pel vessant, empinat però lliure de vegetació. Només hi ha dos arbres, petits i baixos, amb bona separació entre tots dos. Més avall del segon, encarats totalment en direcció a la bassa que es veu al fons de la fondalada, molt a prop del lloc a on el pendent es fa molt més fort, s’acaba per trobar un rastre molt i molt clar. Ara sí que el camí és el bo.
Ja no hi ha cap més història. Un llarg descens em porta a trobar un primer possible desviament a la dreta, que no faig servir ja que el que vull és mirar de seguir el camí del mapa. Sembla que tothom es desvia, perquè a partir d’aquest punt el rastre que hi havia desapareix. Continuo en descens en sentit nord-oest, per la mateixa carena, en clara direcció al Riusseau de Barguères (Ed. Alpina). Es creua a gual aquest rierol, eixut, i ja es troba un altre cop una traça, una o qualsevol altra, per la qual acabem de nou al còth de Baretja.
Ja al coll, tornar a la cabana deth Cap deth Bosc es pot fer pel mateix camí i és el recomanat. Jo, en canvi, ho faig per la pista per mirar de comprovar-ne la qualitat. Una vegada al picó de Bassa agafo el PR per acabar de fer el recorregut fins a l’aparcament.