Tossal del Rei

He aparcat a l’entroncament del GR7 amb el PR V-16. Començo a caminar pel segon, seguint els senyals, en sentit nord-oest, com si anés a la recerca d’un transformador elèctric que es veu a la llunyania. Més o menys uns 200 metres més endavant, deixo la pista i m’enfilo per un camí que ressegueix un tanca de pedra seca, que vaig deixant a la meva dreta.
El sender fa pujada en sentit nord-est fins que trobo una bifurcació a on deixo la traça que segueix recte i giro a l’esquerra. El sender va girant a poc a poc en sentit nord-oest i em porta a un altre camí a la dreta, ja passat el tossal de Cataperdius. El camí continua en pujada amb la mateixa orientació i havent deixat primer un desviament on agafo el trencall de l’esquerra, més endavant un altre que segueixo per la dreta i un altre al qual deixo la branca que se’n va per la dreta, arribo al coll de Tombadors i la pista que era la que he deixat per agafar el sender que m’ha portat fins a aquest coll. En definitiva, que vaig fer drecera.
Travesso aquesta pista per tal de seguir, a l’altre costat, una traça que em porta a un altre entroncament. En aquesta ocasió continuo per la dreta, de pla, i deixo el trencall que per l’esquerra fa pujada. D’aquesta manera, per camí que pren orientació majorment nord-est i seguint sempre allò que podríem dir que és la pista principal, vaig guanyant desnivell fins que arribo a allò que el mapa dibuixa com a frontera entre Castelló i Terol.
No l’arribo a passar ja que canvio el sentit de la marxa al girar a la dreta, en sentit nord-est per seguir la imaginària línia fronterera i així arribar al cim del tossal dels Tres Reis, tal com l’anomena la FEEC en la llista del repte, o tossal del Rei, segons la nomenclatura oficial i el mapa de l’editorial Piolet.
Un cartell de ferro amb banderes metàl·liques prova d’assenyalar la partió dels tres territoris, que en aquest punt es donen la mà: l’Aragó, el País Valencià i Catalunya. És normal jugar a posar peus i mans de tal manera que siguem als tres racons. De vistes no, en puc parlar. El dia no em va permetre gaudir-ne.
Per continuar amb la proposta i iniciar el descens del cim vaig anar per un sender que pren orientació est. Al mapa dels Ports, de Piolet, aquest sender fa girs a dreta i esquerra, cosa que sobre el terreny no és així. El camí es troba amb un tallafoc, així que el descens és gairebé lineal. Surto a un camp que creuo en sentit sud-oest i surto a una pista, per on continuo per la dreta. Més endavant es deixa a l’esquerra de la pista el Mas del Ric de Fredes i finalment connecto de nou amb la carretera que puja de Fredes.
Continuo per aquesta infraestructura uns quants centenars de metres, en sentit sud-est, fins que arribo a trobar el GR-7. Per la dreta hi ha una cadena. Si s’agafa en sentit sud, per la dreta, es pot tornar còmodament a Fredes. Continuo recte uns pocs metres fins que trobo, per la dreta, una pista de ciment. Deixo la comoditat del GR7 i continuo per la pista de ciment, en sentit sud-est. La pista va fent girs suaus a esquerra i dreta i arribo a una cadena. La creuo i més endavant torno a trobar una pista que m’ofereix la possibilitat de connectar amb el GR per tornar a Fredes.
L’obvio i continuo en sentit nord-est per acabar enllaçant amb el PR que m’ha de portar al Mas del Paraire. A partir d’aquest punt cal anar a l’aguait perquè el camí és força perdedor (juliol de 2010), de fet vaig perdre els senyals de pintura i vaig tenir problemes per continuar el recorregut. Com vaig poder, alternant el que semblaven traces, baixant sense camí clar, fent servir una torrentera i creuant una riera, vaig aconseguir connectar amb el PR V-75.2, la continuació del qual no vaig ser capaç de trobar al Mas del Paraire.
Ja amb la tranquil·litat dels senyals, els vaig seguir per la dreta i així vaig arribar a una cascada i a un pal indicador. Continuo en direcció a Fredes seguint els senyals de pintura, que finalment em fan enllaçar amb el GR. Seguint les seves marques blanques i vermelles arribo finalment a l’aparcament.