Començo a caminar en sentit nord-est per anar a trobar el camí de Freixa a Llagunes. De moment no m’adono de la senyalització, però el sender (començo a veure pintura groga) és evident i zigzagueja pel vessant de la muntanya recorrent diverses terrasses antigament dedicades al cultiu. Així arribo a la carena de la serra de Freixa, a una gran plana on trobo un pal indicador. La meva primera intenció era continuar cap a la roca del Collar i Sant Quir però, estrany en mi, decideixo canviar d’idea. Continuaré en direcció a Llagunes pel sender senyalitzat.
Començo a perdre alçada per un corriol a través d’una pineda preciosa. El sotabosc és molt net així que fent drecera o per camí s’arriba a una pista que permet connectar amb Llagunes. M’hi incorporo, en sentit nord-est, però de nou l’abandono per prendre orientació nord-oest i arribar així a un nou pal indicador que em dona la benvinguda al Museu de Camins.
En aquesta cruïlla prenc el camí que es dirigeix ​​cap a Tornafort. M’espera ara un llarg recorregut per una pista àmplia fins que, obviant tota desviació i a través de l’obaga de Soriguera, el bosc de les Bruixes, el bosc de Puiforniu i la font del Com de la Llau de Salenques, arribo al canvi de vessant de la serra dels Forats, lloc on trobo una nova bifurcació.
Abandono definitivament la senyalització groga i prenc la pista que recorre el vessant nord-oest de la serra dels Forats fins que de nou deixo el camí normal per fer una drecera. A causa de l’acumulació de neu existent desconec si hi ha senda, però novament el terreny és obert, així que no hi ha problema. Malament no ho he hagut de fer perquè localitzo una perduda fita i més endavant trossos de tela nuats a les branques i troncs dels pins. Aquest rastre em porta fins al cim.
Durant el trajecte realitzat fins a aquí he tingut ocasió de gaudir d’algun racó amb bones vistes cap al Montsent de Pallars i la Torreta de l’Orri, però des del cim el panorama és descomunal, indescriptible, impressió accentuada en contemplar tots els cims totalment nevats amb el que semblen bons gruixos. M’imagino aquí a dalt un altre “millor banc del món”. A falta d’aquest moble, col·loco les meves natges a la fita termenal i faig un mos, contemplant aquest magnífic paisatge.
De nou en marxa toca seguir tota la corda de la serra de Gavarnet. Hi ha pista però decideixo continuar per la part més alta per arribar així a una mena de coll on em retrobo amb ella. Continuo en pujada per arribar al bony del Fener Gran, que serà la màxima altura on arribaré avui. El cim es troba en una gran esplanada des d’on contemplo grans vistes.
Continuo igual, ara en descens fins a enllaçar amb una altra pista. Puc agafar-la en sentit sud-est, però una altra vegada decideixo fer drecera. El terra és més brut, a causa de les branques i talls de troncs que han quedat tirats a terra, però es baixa bé fins a trobar de nou la pista abans abandonada.
La torno a agafar i continuo en descens fins que arribo a una cruïlla de camins on trobo una barrera. Aquí hauria arribat si hagués decidit fer el recorregut original ja que per l’esquerra tinc la pista (la de la barrera) que permet baixar pel bosc de Puiforniu a la pista que ja he recorregut, i a la dreta, a la pista que permet tornar a Freixa pels plans Ginebrons. Sigui com sigui, ara decideixo tornar a canviar de plans i continuo a la recerca del cim de Sant Quir, i allà ja veuré què faig.
Un rastre una mica confós entre el mantell herbós del terra em permet arribar-hi. Aquí no hi ha vistes, o les que hi ha no s’aprecien tant després del gaudit fins ara. El sender va en sentit nord-est a la recerca del primer pal d’adreces de Freixa, però jo prefereixo no trepitjar terreny ja recorregut, així que miro de baixar pel vessant sud-est de la muntanya, sense camí, a la recerca de la pista per on tenia pensat tornar a Freixa. Per on jo baixo no es fa malament, encara que no és el millor lloc. Es baixa bé i sense problemes, però un cop arribo al camí veig que, tant abans del cim com després, sembla que hi ha millor terreny de descens. Qualsevol opció escollida queda a decisió de qui això llegeixi.
Un cop al prat, només queda creuar un torrent per sortir a la pista. Abans d’això hi ha diversos rastres de sender, d’animals, que potser també s’adrecen al destí, però que no figuren a cap mapa, tanmateix sí que s’aprecia, al vessant de l’altra banda, un mur de pedra seca que sembla ser un camí.
Jo ja estic a la pista per on tenia pensat originàriament anar, així que per ella torno a Freixa.