Comencem a caminar en sentit sud-oest asfalt avall uns pocs metres, ja que de seguida trobem una fita que ens convida a ficar-nos pendent amunt per un corriol ben marcat en sentit nord.
Al cap de poc, sempre pendent amunt, girem una mica en sentit nord-est per superar la costa d’en Tries i després, al nord-oest per arribar als escalers d’en Tries i a un lloc que segons un cartell de fusta penjat a un arbre diu que és la bassa d’en Tries.
Sempre muntanya amunt passem per un punt al qual tenim una mena de mirador amb les primeres vistes importants del dia. Continuem sempre en pujada en sentit majorment nord fins que voltem, o hi passem a prop, el pas del Llop i el pendent es fa més ferm en girar a l’oest per superar el pla del Guiolà per una tartera força dreta i feixuga, i continuar sempre pendent amunt fent cas d’un petit cartell de fusta que ens ajuda a localitzar el camí correcte per anar a la recerca de la tossa d’Espinau. Més endavant un cartell de vedat de caça amb la inscripció d’una fletxa i un text en vermell ens mostra de nou el camí. Sort d’aquests cartells i de les fites.
Així arribem a trobar un altre cartell de fusta, som al collet de Dalt. El camí gira al nord, en descens, i arribem al coll de Joncanat i al primer pal d’Itinerànnia. Seguim la indicació que mena a Lliurona i Albanyà. Continuem novament, ara de pla, en sentit nord, i passem un filferro. Aquí el mapa topogràfic de l’ICGC dibuixa el camí que puja al puig Caçador pintat com a PR però nosaltres, uns metres més endavant, deixem la pista i ens fiquem al bosc, seguint el rastre de la pintura groga d’Itinerànnia, i evitem pujar al cim.
Aquest sender, de nou en pujada sempre més o menys nord, ens deixa a la serra de Corones, en un punt entre el puig Caçador, el puig de Torroella i el pla del Vi. Aquí retrobem el sender pintat però no el seguim ja que continuem ara en pendent positiu i orientació oest, per terreny una mica brut i sense una traça clara fins que sortim al pla del Vi i a unes roques al caire mateix del cingle que ens regalen unes vistes extraordinàries, a on destaquen, cap a la Mare de Déu del Mont, el Comanegra i el Bassegoda, amb el permís de tots els cims restants.
Tornem a reprendre el camí, que evita el puig de Torroella, i anem fent una sèrie de puja i baixa per camí de carena fins que apareixem a un coll sense nom. Aquí toca fer un puja i baixa a la tossa d’Espinau. El camí no és clar, però tampoc és de mal fer. Comença amb fites, que s’han de trobar, i a mesura que anem guanyant altura es va fent més clar, es tracta, com ja fa molt de temps que trepitgem, d’un simple rastre d’herba tombada per les petjades d’altres que han passat abans que nosaltres.
Entre rastre d’herba i fites assolim el cim i un veritable espectacle. Vistes inabastables. Innumerable tot el que es veu. Paga la pena buscar un lloc on estirar-se a terra i treure el cap cingle avall. Impressionant. I nosaltres per sobre del vol dels voltors. El mas de l’Espinau als nostres peus i tota una munió de masos escampats per tots els vessants de les muntanyes, i quins masos.
Havent gaudit una bona, bona estona, tornem al camí i fem com hem dit, tornem al coll sense nom. Allà comença una etapa de caça i recerca de fites ja que de camí poc n’hi ha, o és tapat per la gran quantitat de fulles que entapissa el terra. Les pedres ens fan baixar força dret en determinats moments, en sentit sud, fins que les fites ens diuen que girem en sentit sud-oest i ens trobem de cop amb l’inici del recorregut de la balma. És prou llarg i espectacular, amb la pedra vertical sobre els caps i alguna fissura a la roca que invita a ficar-hi el cap.
Així, entretinguts caminant amb el cap cot, arribem al final de la balma i comença un altre maldecap per trobar el camí de baixada. Un cop més les fites són imprescindibles, si endevineu on en són, la fullaraca remoguda també ajuda, i saber que s’ha de baixar el més dret possible, sempre avall, fins a arribar al coll d’Espinau. Aquí hi ha el camí que baixa al mas d’Espinau i per pista al cotxe, però seguim per la pista que mena directament a Beuda.
Arribem a un altre pal d’Itinerànnia i deixem la pista de Beuda per agafar-ne una altra, d’herba, que puja suau fent una àmplia corba de 180º, voltant un turó sense nom, fins a arribar al coll Sacalma. Aquí cal tirar de GPS per trobar el camí bo. Aquest marxa en sentit nord-oest, perdut, marcat per una fita i una ratlla blava pintada a una pedra al terra. Si es veu la fita es veu la pintura, però no s’aclareix en absolut el camí. Cal continuar amb el GPS a la mà, buscant les fites i el rastre del camí.
De mica en mica es va aclarint i es fa més fàcil de seguir. Els senyals de pintura blava es fan més visibles i atapeïts i el pendent també es fa més notori. El ferm del camí es fa molt més pedregós quan el pendent es tempera i fins i tot esdevé pura roca, que hem d’anar saltant. De cop la traça fa pendent avall, lliscant a tocar d’una paret. Hi ha un tram, curt, embardissat, que es fa molest. Una vegada superat, els senyals blaus tornen a enfilar-se vessant amunt. De nou cal estar atent al GPS, les fites hi són, però el terreny és molt brut i costa de seguir-les. Potser és més fàcil acabar de pujar al puig de Malveí, però decidim creuar el pla Cremat per voltar-lo i acabar al coll de Pollastric.
Continuem ara per terreny més obert i tranquil, que flanqueja Castellets i acabem a un espai a on hi ha una construcció megalítica (¿?) o un entreteniment d’algú. El que sí que hi ha és un pilar de pedra amb una petita creu a dalt i un excel·lent mirador, i el mapa topogràfic de l’ICGC diu que hi ha l’estació sísmica de Beuda. Continuem amb la proposta i novament per camí amable anem fent fins a arribar a Sant Miquel de Coma-de-roure. Una curta visita i una mica més avall, al mas Coma-de-roure.
Deixem a la dreta la branca que ens portaria a una pista que no ens serveix i passem a tocar dels edificis. El camí passa a prop de la font de la Llosa i al cap de poc arribem a un trencall a on retrobem els senyals d’Itinerànnia. El camí que se’n va recte és el que baixa del coll d’Espinau. Girem a la dreta, amb la pintura, i comença un cop més un descens pronunciat, amb moltes llaçades que ens baixa per la creu de Pinell i ens porta a un lloc a on hem de deixar el camí senyalitzat, que es suposa ens portaria a Besalú. El desviament no és gaire clar, així que cal anar a l’aguait.
Girem així, doncs, en sentit nord-est per anar ara a la recerca del torrent d’Espinau, que passem a gual a peu d’un petit salt d’aigua i una bona gorga. A l’altra riba el camí s’enfila per sobre dels rocs i s’aplana quan comencem a caminar sobre un antic rec. Passem a tocar de la font dels Rajolins i del molí d’en Tries i deixem el camí que segueix de pla per pujar pel marge de la muntanya, per sender fressat, i sortir així a la pista que accedeix a Can Grau.
Passem de llarg el mas i la pista esdevé asfaltada. Aquest asfalt, en lleugera pujada, ens porta de nou al lloc al qual tenim el cotxe aparcat.